Memòria

Memòria

Nexe

I si ens fixèssim en aquell home? És un vell de cabell canós, d'aquells que mirant als ulls saps que recorden cada segon, cada milèsima de la seva vida. Que ja són només records. I ell ho sap.
Dubto que hagués estat un home trascendental ni res d'això, tan sols és i ha sigut un caminant, un buscador de velles cançons... S'anomena Sariel, i sempre li han agradat les llargues converses amb toc cínic, retòric i potser una mica derrotista que ha mantingut amb la lluna.
Alguns poden pensar que ella no és gaire el.loquent, però s'equivoquen. Només cal saber escoltar i observar.
Les roses també són bones conversadores, però poden arribar a ser repetitives.
On es troba aquest poeta no n'hi ha de roses, amb prou feines al sostre hi ha una finestra per veure la lluna...
La veritat és que el pobre home està tancat a la sala on es troba. Oh si, terres de marbre i columnes de fi lapislázuli, cambra de planta circular; d'aquelles que encarnen velles gloríes i vells somnis.
Pero el polsim del temps tapa tot allò que ahir va ser increïblement magistral.
Consta de quatre portes que equidisten entre si mateixes. Són quatre portes ben gruixudes construides amb bona fusta, totes quatre treballades durant hores i hores per un cincell, per ser tot l'exquisides que poden ser. També estan cobertes de pols.
Ara mateix, Sariel està assegut a una d'aquelles butaques de pell, de qui sap quin animal. Mira al sostre, pero encara no és la nit, i la vella dama d'escarlata dorm plàcidament.
Parlaria amb l'astre del dia, però és un tipus bastant arrogant, bon cor, això si, però arrogant. I de carácter altiu al cap i a la fi...
Què coi passa? El vell ha començat a plorar, s'ha posat les mans al rostre i ha començat a plorar. No és per tant, la seva vida no és pas tan dolenta... potser una mica monòtona però... Segueix plorant, i unes gotes cauen a caure al terra. Clap, clap. I ressonen al marbre. I estan implorant que tot allò acabi, realment ho estan fent. Parlen amb la la seva veu humida i també dolça.
Però les llàgrimes no saben la llengüa dels homes...
Se n'ha Adonat. S'aixuga la cara i s'aixeca cap a una de les quatre portes.
Sempre han estat allà, milers d'anys, i ell mai s'ha fixat. Toca els relleus de l'entrada amb les puntes dels dits…Que precisos que són no? Com els suspirs de les velles fàbriques de fer somnis…
Qué hi haurà darrere les gruixudes plaques de fusta? Qué hi ha darrera el cincellat? S'estarà preguntant l'home amb nom d'Arcàngel traïdor.
Camina per tota la sala tocant les tres portes restants de manera idèntica a la primera. Un somni. Una llàgrima. Una perla. Un sospir.


1ª Porta

Merda, per aquí ha passat un Fado. Oloro les petjades; l'oloro a ell.
Tan sols fa uns mesos que en soc de Quimera, però soc el millor, el millor de tots.
Intento no fer soroll mentre camino.
Ha, Ha, així que encara n'hi queda un al complexe...Desenfundo la pistola i la carrego amb munició del setze.
Obro la següent porta ¡Quina pudor! Aquests cadàvers porten com a mínim quatre dies aquí.
Sense dubte ho ha fet ell, les mossegades són massa característiques.
A vegades em pregunto perquè vaig vindre aquí; vull dir, tenia plaça fixa al món segur i no se m'acut res més que presentarme com a Quimera al vell contintent europeu. Tot mort. Suposo que si estic aquí és per la soledat.
M'encenc un cigarret.
Realment tenia un bon futur i d'això a Àfrica, però no crec que hi tornés sabent que ella està enamorada d'un altre. És bastant difícil d'explicar...Vaja, jo tenia la sort de no ser banquer ni res d'això. Tenia una bonica tenda d'instruments allà i a més tenia llegit Salinguer i havia escoltat Mendelsson. Vull dir que era força feliç.
Però vivia d'un somni. La gent diu que no es pot viure d'un sommni. Això és una veritat a mitges, es pot viure d'un sommni, però només durant un temps... I jo em vaig passar massa d'aquest límit.
Per això estic aquí.
Però que n'era de maca... Ja és igual.
M'acabo el cigarret i m'encenc un altre .
Amb la pistola a punt passo a la següent sala. Tot està en ombra constant. Em moc amb cautel·la. Noto moviment. El Fado.
L'ombra es llança a sobre meu per darrera, intentant mosssegar-me les espatlles.
Em giro de cop i li encasqueto cinc tirs. No és tan fácil matar a un Fado. Apunto bé i li buido la resta del carregador. Cau a terra amb un xiuxiuejant crit.
M'encenc un altre cigarret.
Alguna cosa s'ha mogut. Em giro. Merda n'hi havia més d'un.
Ja ens veurem maca.

2ª Porta

Era una ninfa que volia posseir ales. No calien les d'un àliga ni les de cap alat d'aquest tipus, amb convertir-se en un pit-roig o amb una oreneta ja li estava.
Només volia volar; volar i poder buscar les suaus brises perquè li moldejessin el rostre. Mentre ella deixava totes preocupacions.
Era una ninfa que volia la brisa, no li importava volar, no, ho havia decidit. Ella no volia surcar els cels, el que necessitava era el vent fresc, que a la tarda, sovint aconseguia obrir les finestres que els homes havien tingut l'error de construir. I que no deixaven passar ni el vent, ni la fullaraca seca que porta amb armonia. Aquelles fulles de color bronzí...Com l'armadura lluent d'un guerrer o com aquella pedra d'Ambar que vas trobar a la platja.
Creieu que la ninfa demanava molt? No...Tan sols estava fora del seu abast.
Pero ella seguia amb els seus cabells, tan llargs com lluents, mirant al cel; observant les mirles que podien buscar els somnis per si mateixes.
Només volia poder buscar les suaus brises perquè li moldejessin el rostre. Mentre ella deixava totes preocupacions.
Preguntar-li a la pobra criatura si estava segura que volia buscar el vent, tot i haver de deixar el que la terra li oferia, era una crueltat. Perquè no ens enganyem, si aconseguia poder buscar el seus somnis perdria alguna cosa pragmática i vulgarment important.
Vull dir que la terra, els arbres, la fullaraca, el so de la tardor... Tot això ho perdria si aconseguia el seu propòsit.
Però tampoc es pot èsser tan precís com per deixar a una pobra ninfa sense somnis. Després la seva ànima no dorm tranquila. Perquè ella tenia ànima sabeu? Que n'era de bonica la seva ànima; observar-la era com intentar contar els granets de sorra que hi ha a un deser d'ensomni... Mirar-la mai s'oblida.
Potser la criatura es faria unes ales de paper. No podria volar, però estaria ocupada i amb el seu cor distant.
Potser se li concedia un desitj, alguna fada, o algún follet, ¿seria preciós, no?
O simplement, potser, la ninfa seguiria amb els seus cabells, tan llargs com lluents, mirant la cúpula celest que la separava del seu amor. Somni, perdó, era somni i no amor.


3ª Porta

La reina del gel, semipreciosa, absent en cada moment seia al seu tro esmeragda.
Ella era la senyora de l'hivern, del fred inconstant, i de la neu que la terra abarca.
Bella i inalterable al temps, dins el seu palau de cristall, governava la seva quarta part de l'any.
S'aixecà, i amb la gracilitat d'un felí polar sortí als patis del seu regne.
Era als seus jardins de plata; roses blanques i metil.lens lliris, i ara, obserbava la tranquilitat esmorteida, però no per això menys preciosa, de la nit que la envoltava.
Aleshores, entrà en escena un home, un simple mortal, tan sols un mortal….
-El vostre trineu és ràpid, senyora…- Digué el mortal
-M'heu seguit, poeta? Qué feu aquí?
-Ah! Senyora de l'hivern, com no seguir-vos?
-Insolent! Voleu la mort? És això? O sou un èsser massa deplorable per unes pàgines?
-Oh! Noble dama! Feu feliç a un pobre poeta, només us demano un petó, tan sols un! No busco una lluent espasa de gel per a un guerrer, ansio un dolç bes. Per la inspiració d'un jove desesperançat que busca esperança als confins del món…-Implorà l'extrany.
-Busqueu un dolç bes de la reina de la crudesa i de la desdolçura? -Rigué la sobirana- O és que no sabeu que us puc arrencar l'ànima d'una sola mirada?
-És un risc que vaig córrer quan vaig deixar d'escriure versos, gentil senyora. Però com diuen, qui no entra en risc, mai aconsegueix arriscant-se el que buscava abans de pensar en risc…
-Us mofeu de mi errabund trobador?
-Mofar-me de vos? No sou la implacable reina del gel? Com un poeta s'hi podria mofar?
Otorgueu-me el bes… tan sols en busco un… He creuat mars i cels amb el meu carruatge fet de vaporosos somnis. He buscat durant anys la redenció de les meves paraules!-Fixà l'home.
-Parleu de res i menys…Amb quin dret reclameu els meus llavis?
-Amb el dret que vos em vau donar, quan, amb les postres ales de plata vau omplir de rosada i gebre el meu món.
Amb el dret amb el que vau esposar-vos a la meva mirada i veu ferir-me el cor bohemi.
-Tan sols és això? Heu creuat el foc i la flama per tan sols un miratge sortit de les còncaves estancies de la vostra ment? No sabeu que desplego les ales al meu gust? O pensaveu que ho vaig fer per complaureus?
-Cap de les dues, bella dama. Busco un inncoent bes, no un compromís per responsables. Si me l'oferíssiu ja seria fora del vostre palau cristal.lí.
-I si això signifiqués la mort?
-L'acceptaria amb ganes i sabent que el correcte ha estat amb mi.
-No caldrà tant de sacrifici, poeta. Us ofereixo el que m'heu demanat, però amb una condició: Busqueu allò que vau perdre més enllà de la vostra cordura, desperteu del somni protector i enfronteu-vos al guerrer esarlata, com a guerrer de blau que sou. No us enfronteu amb espasa sinó amb el meu bes.
Finalment, accepteu la meva ofrenda?
-Tan sols recordaré la vostra carícia en cada segón que duri…Si, accepto.

Es besaren

4ª Porta

Plors de carbó

La dama escarlata somiqueja
Ni príncep ni torre de marfil,
Tancada a una gàvia obscura,
a les seves mans una violeta

Princesa de la nit no t'oblidis,
l'orbe de fusta ja no roda
llença la flor
de la pena
i amb seda aixuga les llàgrimes

Cull un carbonet i amb tres traços
La última gota desespera
Una perla, un sospir, un somni

Te els dits tacats de negre
i el cor lliure, si volgués jeure
Somriu la lluna des del pal.ladi.


------------------------------------------------------------



No és gran cosa, dic jo, també penseu que tan sols vull una opinió sincera…si fos una gran merda ( que segurament ho és ) si us plau, digueu-m'ho