Memòria

Un relat de: Demi
Els records d’allò immediat, d’ahir i d’ara, ens preparen per omplir-nos el futur de melangia. Omplim els petits forats de la nostra memòria amb perles del que vivim ara i sentim ara. I sustentem així la nostra propera felicitat o els propers fracassos. Els records, la nostra memòria, ens fa com som. Ens forja l’ànima i el caràcter. Ens manté vius i dóna sentit a la nostra vida. Sense ells no som res. Som forat. Som buit.
Vaig crear-me un amor fa molts anys. El vaig anar treballant mentre ella era a prop meu. I no vaig saber, llavors, fer-lo real, per por o per inseguretat, per vergonya també. I han estat aquests darrers trenta o quaranta anys el meu particular pentagrama, on anotava notes i compassos amb els que continuava escrivint la meva sintonia particular i privada.


Aquella verge vinclada als meus braços
tota es donava però ha fet un gran crit.
-Oh, amat, no temis! - em deia ajocant-se:
-No hi ha a la terra cap glavi més fi.

Cerca pel món, que no en trobaràs d'altra
que et faci ofrena d'un amor tan pur.
No em deixis, no, que el teu bes m'amanyaga:
¿com ho faria, si era sense tu?-

I ara s'alçava i jo la vestia
i els seus cabells destrenava pel coll.
La carn, flotant al mossec de la vida,
s'enorgullia de la comunió.

Què més voldràs, si el meu cos que et guardava
ara ja és teu, i elevarà el teu cant?-
I amb els peus nus, de puntetes, mirant-me:
Quan corris món, el meu nom ¿què et dirà?-

A cada mot més la veu endolcia,
i jo era alhora l'heroi i l'esclau:
No et deixaré et diré el nom d'amiga.
La meva amiga: com un vaixell blanc.

I encar de nou la prenia en mos braços
ja era el seu ventre més alt i més fort.
I a cada pit un vermell, dues brases
com la punxada del llavi i del cor.


La meva amiga com un vaixell blanc -Joan Salvat Papasseit-

Quan vaig tenir-la a tocar, a la Marian, jo era un marrec de disset o divuit anys. Trepitjava el món amb l’arrogància del que es creu posseïdor de veritats absolutes. Era l’Alfa, el Centre, el Melic. I ella es mantenia al meu costat sense voler saber el que per ella jo sentia. O així ho vaig creure llavors.
I vaig fer-me, amb aquella idealitzada relació, un conte que he anat escrivint en el decurs de la meva vida. I és ara, quan els records d’ahir, d’ara, han d’omplir els forats de la memòria, que m’adono que ella era plenament conscient del que jo sentia. I sé, també, que ella es delia perquè jo li digués, i així em podria correspondre. Sé ara, tant de temps després, que la Marian també n’estava molt de mi.
Tots aquests anys somiant-la i desitjant-la, tocant-la fins i tot, he creat records que no van ser mai; Nits que no van passar; Petons que no vaig rebre. I vam fer aquells petons a l’ombra dels portals, dels carrers i dels parcs. I vam somiar l’amor d’una manera esplendorosa. Vaig descobrir així tot el seu cos, la seva ànima. I plegats vam cometre pecats. I ella em va despertar. Em va tenir i em va amanyagar el cor com ningú mai no ho faria després. I em va seduir tots els cops que jo em deixava, que era sempre.
Era, i és, l’amor absolut. L’amor complet. És, ella, aquella veritable dona que vaig gaudir sense tenir-la.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

No podem acostar les nostres vides calmes.
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
No podem acostar les nostres vides calmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.
I escolto la teva aigua tremolosa i amiga.

Cançó a Mahalta –Lluís Llach-

De pocs anys ençà he intentat recuperar-la i no ha estat possible. I abans d’aquests intents he dissenyat aquells moments que no vaig tenir. Aquelles estones irreals que no vaig viure.
Aquella tarda deuria ser d’hivern, doncs quan sortirem de la feina ja era fosca nit. Ella es cobria amb un abric de pell girada tan de moda en aquells anys. Érem a finals dels setanta. Jo, com sempre, amb la meva jaqueta de llana grisa, plena de forats d’arnes, que tancava amb una cremallera a la que sempre li va faltar el tirador.
Aquelles passejades sortint de treballar eren el nostre millor moment. Confidències, riures i renecs. La Marian feia temps que es preparava per a unes oposicions de magisteri que trigava massa a superar. Mestra perfecta. Dolça de mirada i gest, amb aquella cadència quan parlava que semblava que anés comptant les paraules.
Ja feia una temporada que havia renunciat al seu pentinat afro que li deslluïa la cara. Ara, amb el cabell curt, mostrava descaradament la felicitat que irradiaven els seus ulls foscos i brillants. Jo ja feia temps que portava els cabell llargs, massa potser, i se’m ficaven per dins el coll de la jaqueta per confondre’s amb una barba mal cuidada.
Amb un somriure infantil vaig demanar-li que m’agafés del braç. Ella no va dubtar i es va penjar com feien les parelles de gent gran. Contenta i suau.
Anàvem xerrant dels conflictes de la feina i vaig aprofitar per posar la meva mà esquerra a sobre de la seva que m’agafava per l’avantbraç. El seu tacte era tendre, fred i de vellut. Vaig insinuar amb el tacte el desig d’escalfar-li la mà fregant-li el dors amb els dits. Va prémer amb força. Allò era felicitat.
La conversa va anant desplaçant-se cap a qüestions més personals. Feia quasi un any que ella havia tallat amb el seu noi de sempre i ho passava malament. Jo ho sabia i me n’aprofitava. Tot i que els meus comentaris sobre allò sempre van ser tendres i animosos.
Vaig dir-li que em feia feliç anar de bracet pel Passeig de Gràcia amb una dona tan atractiva com ella.
- ¿Atractiva? Va. No digas tonterías. – Va deixar anar.
Vaig riure i hi vaig insistir.
- Que si tía. Eres una mujer muy guapa y yo chuleo que me vean así contigo.
Va deixar anar una suau riallada com per negar aquella clara evidència.
A cinc metres davant nostre pujaven dos nois, de la meva edat, xerrant animadament. Vaig dirigir-me a ells.
- Oye. Perdonad. ¿A que esta tía es muy guapa?
Van mirar-me sorpresos i de seguida van mirar-la a ella. El més alt dels dos va deixar anar amb un marcat somriure:
- Y tanto, tío. Está muy buena.
La Marian va posar-se vermella automàticament. Sempre ha estat una dona vergonyosa. Va tirar fort del meu braç i vàrem deixar els dos nois endarrere mentre sentíem com esclataven a riure.
- ¿Por qué has hecho eso, tonto?
Vaig riure i ella va passar del rubor al riure en un instant. Riure plegats era una de les sensacions que més m’engrescaven a seguir aquell joc d’insinuacions.
El passeig va continuar en silenci un parell de minuts quan vaig adonar-me que ara era ella qui fregava la meva mà amb la seva.
La Marian em treia quatre o cinc anys, però aquella distància a mi m’afalagava i a ella semblava fer-li gràcia. Ens sentíem bé quan érem junts.
El nostre ritme de passeig es va fer més lent. Semblava com si volguéssim endarrerir el moment d’arribar a l’estació de metro de Plaça Catalunya.
Vaig provar:
- Si no fueses una mujer tan guapa me atrevería a pedirte que salieras conmigo.
Ella va restar en silenci uns segons que a mi em van semblar infinits. I finalment va deixar anar:
- Y aunque fuera verdad que fuese tan guapa como dices ¿qué te impide pedírmelo?
- Pues, que siendo yo el personaje que soy, no creo que tenga nada que rascar con una tía como tu. – Vaig respondre.
- Ostras, Javier (llavors jo em deia Javier). No te creía tan cobarde. – I va callar.
Es va encendre dins meu un desig molt fort de sincerar-me. Les nostres mans estaven fortament agafades però ja no es movien. Ella, deu segons després, em va dir amb un fil de veu:
- Venga, hombre. ¿No te atreves?
Vaig girar el cap per mirar-la i vaig veure el seu rostre seriós i vermell i amb la mirada fixada a l’infinit. Vaig veure-hi clar.
- Marian, ¿te gustaría salir conmigo?
Seguia mirant-la i ella va semblar dubtar abans que deixés anar amb la boca petita un agradable Sí.
Vaig aturar-me en sec, i això va obligar-la a girar-se cap a mi i les nostres mirades es van fondre. Vam restar quiets una llarga estona. Finalment vaig deixar anar la seva mà i vaig agafar-li les seves galtes. La seva pell bullia.
Vaig besar-la amb una suavitat extrema i quan ho feia els seus ulls es van tancar.
Aquell petó va durar hores, anys, tota una vida. Passat aquella eternitat vaig separar-me per mirar-la fixament, i sense dir res, li vaig demanar permís per fer-li un altre de petó.
Apropant-se a mi va oferir-me una boca desconegudament humida. Vaig abraçar-la amb intenció de fer aquell moment interminable. I així va ser; interminable.


Per un petó et faig cançons i versos,
per un petó.
Per un petó sóc joglar i saltimbanqui,
per un petó.
Per un petó d'aquells que no s'obliden,
per un petó.

Per un amor de tendresa i follia,
per un amor.
Per un amor de trobada i de dama,
per un amor.
Per un amor d'aquells que ja no es porten,
per un amor.



Per un petó em jugaré la vida,
per un petó.
Per un petó dels teus llavis que cremen,
per un petó.
Per un petó d'aquells que fan ferida,
per un petó.

Per un amor secret, amant i amiga,
per un amor.
Per un amor de rossinyols i aloses,
per un amor.
Per un amor sóc presoner i sóc lladre,
pel teu amor.

Per un petó –Celdoni Fonoll

Aquell somni ha anat creixent tots aquest anys. Ha estat una relació duradora en llargues nits de somnis i anhels. I la Marian ha anat fent vida, la seva vida, mentre jo anava esgotant la meva.
Ara fa uns pocs mesos l’he trucada. I en sentir la seva veu he reviscut aquella tarda somiada i he rememorat altres estones viscudes amb ella.
Per aquells temps fèiem colla amb l’Alfonso, la Mari Luz, el Mingo, la Rosa Mari i l’Arturo. Algunes tardes, en sortir de la feina, anàvem a fer unes copes a la Martinería d’Aribau. Un local proper que no s’hi deia gens amb el meu tarannà i la meva butxaca. L’Alfonso o el Mingo, que tenien uns càrrecs i uns salaris a Club Planeta molt per sobre dels nostres, pagaven sempre.
Asseguts a l’interior aprenia com créixer. I em sentia afalagat d’aquella amistat amb tots ells, ja que la meva jovenesa semblava irreal dins aquell grup de gent.
L’Alfonso, que era casat, no sabia amagar l’atracció que sentia per la Marian, i allò feia que ella s’apropés més a mi, amb qui potser se sentia protegida i més arraulida.
Ella provenia d’un grup de gent que havia crescut al voltant del seu xicot, en Juan. I el trencament d’aquell festeig li feia difícil sentir-se a gust amb aquella colla d’abans, tot i que continuava mantenint el contacte per separat amb alguns d’aquells amics, el Javier i l’Antònia principalment.

De alguna manera
tendré que olvidarte,
por mucho que quiera
no es fácil, ya sabes.

Me faltan las fuerzas,
ha sido muy tarde
y nada más, y nada más,
apenas nada más.

Las noches te acercan
y enredas el aire,
mis labios se secan
e intento besarte.

Qué fría es la cera
de un beso de nadie
y nada más, y nada más,
apenas nada más.
Las horas de piedra
parecen cansarse
y el tiempo se peina
con gesto de amante.

De alguna manera
tendré que olvidarte
y nada más, y nada más,
apenas nada más.
De alguna manera –Luís Eduardo Aute-

D’aquelles trobades a la Martinería sorgiren projectes immediats. Organitzàrem sopars, excursions, sortides. I de mica en mica vaig repartir-me el cor també amb la Rosa Mari. Tot i que sempre, sempre, la Marian donava forma i vida als meus anhels més íntims i privats.
En una d’aquells projectes d’excursions va fallar tothom, tret de la Marian i jo. I tot i que ens vam sentir desenganyats la vaig poder convèncer, sense haver d’insistir massa, per que anéssim tots dos sols al Montseny. I aquell dia va resultar ser uns dels puntals d’aquell somni meu amb ella.
Vam anar a Les Agudes. Era tardor i els tons ocres del bosc ens envolcallaven de sensacions molt agradables. De baixada ella semblava esgotada i vam decidir de fer una llarga parada enmig d’aquell paisatge dissenyat per a ser contemplat. Fotos i riures van acompanyar els entrepans. En acabat vam adonar-nos que la temperatura havia baixat i, tot i que jo em trobava perfectament, ella havia agafat fred. Em vaig asseure al terra i li vaig proposar que s’assegués entre les meves cames. I així, abraçant-la jo des de darrere, vam estar-nos una hora llarga. Una hora entre confidències i confessions. Una hora llarga en la que cap dels dos volíem que el temps s’esmunyís. Un temps en que cadascú se sentia acollit per l’altre. Fortament lligats. I en aquella dolça estretor ens vàrem dir tot allò que volíem dir-nos, tot i que no vàrem gosar oferir-nos el cor i el cos.
I ella em parlà dels seus somnis més amagats. I del seu dolor i del seu dol. I jo escoltava mentre la mantenia amb ferma tendresa contra el meu pit. I d’aquell dol seu, d’aquell dolor seu, vam arribar a la descoberta del que érem, del que significàvem l’un per l’altre. Del nostre irrenunciable amor a l’amic, a l’amiga. Tan sols a això ens vàrem atrevir. I de ser jo covard llavors em vaig empenedir tots aquests anys passats allunyat de ella.
I què malparit que és l’amor quan s’amaga darrere la vergonya! Què fem que no ens sabem capaços de parlar tan sols amb el cor i amaguem els desitjos i els sentiments amb paraules? Quin fracàs, que ningú ens ensenyi a oferir-nos sense temença al dolor del rebuig. Quin mal ens fa el cor, quan traspua el dolor fins a tots els indrets de la nostra pell. Hem après a definir els nostres sentiments i no som capaços d’oferir-los. No hem sabut rebre’ls i els hem deixat perdre. Hòsties!, que insensats que hem estat. Que perdularis. Que inhòspits. Aprendrem mai a estimar com cal, sense temences, sense pors, sense vergonya?
... i la tardor ens engolí i ens refredà l’ànima. Hauríem de marxar d’aquell bosc de fades i gripaus.

Alma mía sola, siempre sola,
sin que nadie comprenda tu sufrimiento,
tu horrible padecer; fingiendo una existencia siempre llena
de dicha y de placer...

Si yo encontrara un alma como la mía,
cuantas cosas secretas le contaría,
un alma que al mirarme sin decir nada
me lo dijese todo con su mirada.

Un alma que embriagase con suave aliento,
que al besarme sintiera lo que yo siento,
y a veces me pregunto que pasaría
si yo encontrara un alma como la mía.

Alma mía –Pablo Milanés-

Abans d’aixecar-nos, però, em va parlar de la Rosa Mari, i em preguntà com era que no m’havia adonat que estava penjada de mi.
Vaig quedar-me estorat. Semblava que la Marian volia fer servir aquell comentari per deixar-me anar, per marcar la distància que ella necessitava entre tots dos. I allò em va doldre i em va encendre el cor alhora. I va ser des d’aquell moment que la meva vida de somnis solitaris amb ella va encetar un camí nou. Un camí que he estat fent fins avui mateix.
La Rosa Mari va ser amiga, companya i confident durant una temporada que ara em sembla breu, tot i que vaig reconquerir-la moltes vegades fins no fa gaire temps. I entre trobada i retrobada anava oblidant-la i enamorant-me tot sovint. De vegades de forma intensa i potser corresposta. De vegades tan sols de forma inoportuna. Van ser els anys de l’Ester, de l’Empar, de l’Anna, de la Teresa i d’altres. Picava entre flor i flor. Entrava i sortia de la vida de tothom, com un xitxarel·lo irrespectuós i maldestre. Volia provar-ho tot i a totes. Sé, però, que era honest, tret de vergonyants episodis que encara no he volgut oblidar.
Aquella primera etapa amb la Rosa vaig aconseguir que s’estimés la muntanya en un temps en que jo tan sols la gaudia en solitari. I tot i que ella mai va saber què volia trobar jo al capdamunt de les parets i les glaceres, va saber fer-me costat i fins i tot em va entendre. Ens vam descobrir una nit d’excessos, quan les drogues, la música i l’alcohol eren rutina a la nostra vida. I d’aquell descobriment inicial va sorgir una estima veritable i sincera. Ella, que sabia de la meva dèria per la Marian, va saber permetre’m de conviure amb totes dues. M’ho va fer fàcil. Vaig ser honest i transparent. I així vaig saber estimar-les a totes dues.
Vam tornar, la Rosa i jo, a introduir-nos als quadres naïf que tant ens van agradar de jovenets. Vam reconquerir els camps de flors, la psicodèlia, el rock simfònic, els cabells llargs i despentinats, les nits abraçats, el pur i senzill sexe. Vam recórrer festes i fires, pobles i valls. Vam fer el burro tant com vam voler i poder. Eren els anys amb el Julio, el Xavi, el Xesco, el Josep Maria. Anys de passades de voltes, de gamberrades, de coca i cavall, de haixix i LSD, de fam i cervesa. Molta, molta, molta cervesa. Anys viscuts de nit i a peu. Anys de putes i camells, de lladres, de lumpen. Anys de pobresa i riures. Anys d’amics.
Ella em va ensenyar, també, a tenir cura dels desitjos de l’altre i fer-nos persones simples i obertes. Vam saber com gaudir de nits de veritable plaer. Va ser totalment oberta amb mi i jo amb ella. Sense amagatalls ni paranys. I amb bronques i riures vam desaparèixer l’un de la vida de l’altre sense ni tan sols adonar-nos-en. Què ingrata és la vida amb els llaços que tenim amb qui ens estimem.

Si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dóna n records a una noia d'allà
ja fa temps l ́havia estimat.

Si és quan hi ha tempestes de neu
quan el riu gela i l ́estiu se ́n va
mira si té un jersei prou calent
a l ́abric dels crits que fa el vent.

Mira si els seus cabells són tan llargs
si fan rius juganers sobre els pits
mira si els seus cabells són tan llargs
si els duu com sempre els he recordat.
No sé si encara em guarda record
jo per ella he pregat molt sovint
tan de nit en la meva foscor
com de dia en la meva claror.

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dóna ́n records a una noia d'allà
ja fa temps l ́havia estimat.




La noia del país del nord –Bob Dylan-


De les rampoines d’anhels que em quedaven vaig construir-me de nou, encara dins la voràgine del descontrol. De mica en mica, però, es va edificar un nou jo, més satisfet i més reposat.
Vaig reubicar-me, novament, al Grup de Muntanya, on vaig descobrir noves cares, noves vides i nous amics i amigues. El record de la Marian em fonamentava. I amb tot allò après gràcies al meu inacabable somni em sentia cofoi de descobrir al Carles, al Pep, a l’Anna-Bel, al Jaume, a l’Elena. I com a tastaolletes que era vaig fixar-me i fins i tot vaig obsessionar-me amb la Teresa. I d’aquella obsessió en va sorgir una rel·lació potent i penetrant. Tossut com era, vaig aconseguir malmetre-la a causa del meu desig de que s’avingués amb el meu món polièdric. Què babau que vaig ser, no?
Per aquells anys jo vivia a cavall entre Gràcia, El Guinardó i Estana. Sense ser ben bé d’enlloc mantenia la meva intimitat al meu pis del carrer Vinyals combinada amb els aldarulls del carrer de La Perla, on sempre es vivia al límit, a la foscor, dins la boira lisèrgica de les nits de bestieses i abusos de tota mena. No teníem límits i no controlàvem aquell descontrol.
La Teresa va entrar amb por en aquell retaule de personatges trets del Víbora, i no va saber o no va voler emmotllar-se a aquell sistema de deixar passar la vida. I va ser gràcies a això que, de mica en mica, vaig saber trobar un lloc. El meu. I de mica en mica també vaig abraonar-me sobre el nou ritme vital que ja albirava. Vaig tornar a la muntanya. Vaig tornar a formar part d’un grup més cadenciós i temperat. Més joves que jo, més nous també, més ... entusiastes. Vaig trobar-me, un dia, rient amb el Carles. I amb l’Elena i l’Oriol. I escalant amb el Pep. De mica en mica, també, va agafar forma l’Anna-Bel.
L’Anna va ser la noia que va introduir-se’m al moll de l’os sense que ella ho sabés. I a mida que ella entrava la Teresa sortia, i amb dolor, de la meva vida de llavors, tot i que sortosament vaig saber mantenir una amistat duradora en el temps. La Marian, novament, des dels somnis llunyans em sustentava i somreia.
No volia insistir amb l’Anna. Aquella noia petita i dolça, que baixava sempre la mirada quan la conversa arribava a allò més personal, em responia amb una veu farinosa i amb aquell somriure infantil i seductor. Alguns dies l’acompanyava fins a casa seva i eren aquells moments uns estrats de calidesa i vellut que em reconfortaven. I buscava oportunitats per repetir aquells moments mentre aprenia a tenir el valor per sincerar-me amb ella i abocar-li tot el que ja sentia.
En el decurs dels darrers anys, massa anys, la meva relació amb ella ha estat epistolar, mesurada per l’objectivitat que dóna el fet d’escriure-la i no dir-li. Pensar-la i no veure-la. Escriure-la i no tocar-la. No ensumar-la. No sentir-la.
Tan sols poso novament colors i sons a aquella tarda en què vaig saber besar-la. El record d’aquell moment tendre i sentit. Record de felicitat. Record dolç, mai oblidat. I record, també, de no saber mantenir aquell moment en el temps què hagués pogut esdevenir després. Novament babau. La Marian s’emprenyaria amb mi quan ho sabés. Perdona’m Marian. Ho sento Anna. Ho sento moltíssim. Alguna cosa es va trencar i no he tingut valor per esmenar-ho.

Ojalá que las hojas no te toquen el cuerpo cuando caigas
para que no las puedas convertir en cristal
Ojalá que la lluvia deje de ser
milagro que baja por tu por tu cuerpo
ojalá que la luna pueda salir sin ti
Ojalá que la tierra no te bese los pasos

Ojalá se te acabe la mirada constante,
la palabra precisa, la sonrisa perfecta
Ojalá pase algo que te borre de pronto
una luz cegadora, un disparo de nieve,
ojalá por lo menos que me lleve la muerte
para no verte tanto, para no verte siempre
en todos los segundos...en todas las visiones
Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones

Ojalá que la aurora no de gritos que caigan en mi espalda
Ojalá que tu nombre se le olvide a esta voz
Ojalá las paredes no retengan tu ruido de camino cansado
Ojalá que el deseo se vaya tras de ti
a tu viejo gobierno de difuntos y flores

Ojalá se te acabe la mirada constante,
la palabra precisa la sonrisa perfecta
Ojalá pase algo que te borre de pronto
una luz cegadora, un disparo de nieve,
ojalá por lo menos que me lleve la muerte
para no verte tanto, para no verte siempre
en todos los segundos, en todas las visiones
Ojalá que no pueda tocarte ni en canciones

Ojala –Sílvio Rodríguez-
Quasi cada tarda, cap a les vuit, l’esperava que sortís de classe. Ella estudiava joieria a La Massana i ens havíem conegut al Grup de Muntanya quan jo tan sols tenia setze anys i ella divuit. Van ser un parell d’anys que ens vàrem dedicar a fer l’orni. Sortíem a la muntanya, anàvem a galeries d’art i al cinema. La Pepi era maca, molt maca. Baixeta com jo i amb un cabell ros i llarg que a voltes recollia en una trena o una llarga cua. La seva mirada era picarona i riallera i el seu somriure mai desapareixia.
Algunes d’aquelles sortides de classe les passàvem voltant. Amb el temps ja vam aprendre a anar més enllà. Amb ella vaig començar a gaudir de debò del cos d’una dona. El tacte dels seus pits els he conservat tota la vida al meu cau de memòria. La calidesa i perfum del seu sexe. La seva boca abraonadora i generosa.
Amb dolor m’acomiadava al portal i ella sempre em regalava un meravellós somriure. Hagués estat bé, també, que el futur ens deparés més estones privades i plenes d’aquella infantil innocència. El seu record, sortosament, em farà noves visites.

Todavía quedan restos de humedad,
sus olores llenan ya mi soledad.
En la cama su silueta
se dibuja cual promesa
de llenar el breve espacio en que no está.

Todavía yo no sé si volverá,
nadie sabe al día siguiente lo que hará.
Rompe todos mis esquemas
no confiesa ni una pena,
no me pide nada a cambio de lo que da.
Suele ser violenta y tierna
no habla de uniones eternas
más se entrega cual si hubiera
solo un día para amar,
No comparte una reunión más le gusta la canción
que comprometa su pensar.

Todavía no pregunté te quedarás?
temo mucho a la respuesta de un jamás.
La prefiero compartida antes que vaciar mi vida,
no es perfecta mas se acerca a lo que yo simplemente soñé.


El breve espacio en que no estás –Pablo Milanés-




El camí de la Plaça Espanya fins a casa de la Marian va romandre en silenci el primer tram. Aquells petons ens van emmudir i vàrem estar tot aquell trajecte de metro intentant entendre què ens havia passat. Quan ja estàvem a l’alçada de l’edifici de La Campana vaig decidir trencar aquell silenci.
- ¿Cómo lo ves, Marian?
- ¿Qué quieres decir?- Va respondre.
- ¿Tiene ésto nuestro algún sentido para ti?
- No sé. ¿Te arrepientes de algo?
- No tía, no. Estoy contento. Muy contento.
- Yo también. Muy contenta.
-
El somni ja no continuava. El somni arribava al final. Han estat molts anys de nits amb somnis inacabats.
I va venir la Dària i els seus atacs psicòtics. L’Isa i la seva violenta gelosia. L’Ester i el seu desig inesgotable. La Fina i la Irene. La Feli, l’Empar. La Carmen i la Montse... I ella, la Laura.
La Laura ha estat, i encara ho és, la persona més important a la meva vida.
Em resulta molt difícil, però, parlar d’ella al final d’aquest apartat. Ens mereixem, de ben segur, una extensió adien per tractar-se de la simfonia més llarga des que vaig néixer.


Avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà...
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so,
Laura


Laura –Lluís Llach-

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Demi

Demi

2 Relats

0 Comentaris

107 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor