MEMÒRIA OSCIL·LANT

-Hola, em dic… Robert i sóc… sóc… de,… sí home,… d'allà dalt,…. de…. , bé deixem-m'ho estar, tampoc és important. El cas és que tampoc estic segur que el meu nom sigui Robert. Dels cognoms ja fa temps que me n'he oblidat. Com ja deveu imaginar tinc poca memòria. Poca memòria. Amnèsia? No, tan sols poca memòria. Bé, millor dit, la meva memòria és bona, el que passa és que és una mica fluctuant. Com les onades, va i bé. Però quan em retorna, em penso, no sempre ho fa revelant-me la mateixa informació. Almenys això, em sembla, és el que em passa. No n'estic molt segur però diria que no vaig errat. Crec. A vegades em penso que sóc un tal Robert de Figueres, de Figueres és clar -vegeu, ara m'ha vingut al cap - i d'altres…, bé d'altres, crec que sóc una altra persona o… persones. Això ho he deduït, perquè en aquest mateix moment em trobo en un pis de Barcelona, estirat al llit amb una dona de cabells rogencs i un tatuatge a l'espatlla dreta. Un dofí. I jo, que sóc vigilant del Museu Dalí, casat amb la Mercè i amb dues criatures, no sé que hi pinto aquí, estirat al costat d'una desconeguda punkie en un pis que deixa molt que desitjar. I que em sembla que, sí, que a la paret hi ha una gran pintada on es pot llegir OKUPES SÍ, GOVERN NO. No…, si ja et dic jo.
Saps què?… m'aixecaré, em vestiré i sortiré sense fer soroll. Igual vaig agafar un bon pet ahir a la nit i he vingut a parar aquí… no sé com. Però el cas és que… jo ahir no em vaig emborratxar. Bé, ja me'n recordaré més tard. Suposo.

L'aire fresc m'anirà bé. Aniré caminant cap a la feina. Home… això de caminant. On coi sóc. Serà millor que agafi un taxi. El que no sé és si porto prou diners… a veure… i ara… d'on ha sortit aquesta caçadora i… aquests texans estripats… però… però… a veure si encara m'han robat. No… encara sort… la cartera encara la tinc i els diners també i… òstia!… i la documentació?… i les targetes?… i la foto de la Pilar?… Tindran collons… ara sí que no entenc res. A veure, Francesc, tranquil·litza't. Centra't. Que coi ha passat?… pensa… pensa… No res tu… no hi ha manera… Saps què, el millor serà arribar al despatx, canviar-me i fer una denúncia a la policia. Bé una denúncia? I què coi els dic? Que m'han robat el vestit d'Armani i s'han endut la foto de la Pilar? I la Pilar? Pobreta. Deu fer hores que no sap res de mi. I... tan espantadissa com és ja deu haver trucat a tots els hospitals de la ciutat. Taxi!, taxi!…

Porti'm a Granollers. Quan arribem ja li indicaré el carrer. Puc fumar?,… no?… bé és igual. Quan arribi a casa el primer que haig de fer és inventar-me la coartada. Els trens. És clar, hi havia vaga de trens i no m'he recordat de quins eren els serveis mínims. Buf… ja són quarts de vuit. Encara em trobaré la mare desperta. Home… m'anirà just però no crec que m'enganxi. Ai! Pere, Pere, en quins embolics que et fots. Primer et convencen d'entrar en aquell antre i després… després et deixen sol amb aquella tia, aquella que em pensava que havia lligat i que ha resultat ser una meuca. Bé però, tampoc estava tan malament. Això sí, però, quin pis que tenia la tia. Una okupa. Una puta okupa.
A l'esquerra, a l'esquerra, giri a l'esquerra i tot recta. Una mica més amunt. Aquí, aquí pari aquí. Què li dec?

Saps què… abans d'entrar necessito prendre'm un cafè. Hola bon dia, oi que em posarà un cafè ben carregat i una pasta?. Que té el diari? El Mundo? Perfecte. No fotis, van empatar. Seran poca penes. I… l'han tornat a expulsar?… no si ja et dic jo que a aquest l'haurien de tornar a enviar a casa seva. Que agafin aquell, com es diu, si home, aquell del planter… bé tant és. A veure que ha fet el Granollers?… ha perdut. Un altre cop. Coi ja devem anar últims. A veure la classificació. Ah no, encara tu. Setens. No està malament. Gràcies tingui, quedi's el canvi. Òstia com crema. A veure són les vuit del matí. El casament és a les dotze. Encara tinc quatre hores per mudar-me. Quin desastre que ets Joan. Sempre ho deixes tot per l'últim moment. Saps què, aniré a la nova botiga de roba que han obert a prop de la Porxada i m'ho compraré tot allí. Si serà el millor. Tot d'una tacada. Mira que fer-me padrí de la seva boda. Encara no sé com se'n refia. Els anells…. els anells… on coi són?… no fotis que he perdut els anells. L'Esteve em matarà. Sí, perdoni, voldria un vestit per a un casament. Qualsevol, és igual. Però ho vull tot. Vestit, sabates, corbata, tot. Gràcies. Escolti,… escolti,… no se'n vagi. Sap d'alguna joieria per aquí a prop?

Les dotze. Ves per on se m'ha parat el rellotge. I a quina hora surt l'autocar cap a Palafrugell? D'aquí a mitja hora. Encara vaig bé. Coi… quina calor. Osti no m'estranya. On vaig tan mudat? No tinc cap compromís que m'hagi oblidat oi?… Manel… ets despistat, però no crec que ho siguis tant. No, no, no en tinc cap. Vaig a Palafrugell a casa el meu germà a passar-hi el cap de setmana. I ni ell ni la seva dona m'han invitat a cap… calla… no serà la comunió de la Judit?… no… no pot ser…. Però… aleshores per què vaig tan arreglat? Saps què… li compraré algun detall no sigui que la torni a pifiar. Una nina o qualsevol altra cosa. Una nina?… vols dir que no és massa gran?… una capsa plena de caramels. Això… així segur que no m'equivoco. Perdoni, és aquest l'autocar que va cap a Palafrugell?

Veieu el que us deia… En aquests moments estic viatjant en un autocar que va cap a la costa. Concretament cap a Palafrugell. I jo què coi hi faig aquí, si no conec a ningú allà?
M'he despertat al costat d'una dona amb un dofí tatuat a l'espatlla de cabells rogencs. Una dona que no conec de res. I ara em trobo vestit de vint-i-un botons, amb una capsa a les mans i uns anells a la butxaca, assegut al costat d'una dona grassa en un autocar.
La meva dona i els meus fills són a Figueres, el meu cotxe… vés a saber on… no sé què hi faig aquí.
Em dic Robert i sóc vigilant del Museu Dalí… em penso