Memòria d'un infant

No m'ho puc creure… L'he tornat a veure sortint del treball. La mateixa forma, la mateixa vestimenta i el mateix caminar pausat em donaven l'esquena. Fumava una cigarreta perquè vaig veure el fum sortint del davant. Em vaig quedar frapat, corprès enmig del carrer ple a bullir de vianants. Xocant amb els cossos que treien improperis per la meva inoportuna estupefacció. El vaig perdre en un carreró estret. El volia cridar, però com! Si ni tant sols sabia el seu nom... Tots els records de llavors es van abraonar al meu cervell, em tornava a veure a mi mateix, amb dotze anys, a aquell parc del meu poble, plorant desconsolat a un banc de fusta, i una llàgrima freda va rajar per la meva galta amb l'amarg sabor de tristeses pretèrites…

Plorava perquè m'havien pegat a l'escola. Un noi era el meu dimoni particular que durant anys em feia la vida impossible. No veia sortida d'allò i els meus pares s'havien acabat de separar, cosa que no entenia al complert. Plorava i treia mocs que em netejava a les mànigues. I llavors vaig escoltar la seva veu profunda i tranquil·la, com un pou. "Per què plores noiet?" Em vaig girar espantat i al meu costat, on només hi havia aire segons abans, va aparèixer un home gran, vestit tot de negre, amb frac, de cabells blancs i bigoti cuidat, que fumava amb parsimònia una cigarreta fent cercles amb el fum. Em mirava amb un somriure murri i va tornar a parlar "Que és el que et neguiteja tant… No pot ser tant dolent noiet… Mira" Va dirigir el seu dit arrugat a unes estàtues del parc, eren figures de bronze vell que representaven vellets asseguts a un banc. La primera vegada que els vaig veure em creia que eren homes negres passant l'estona fins que vaig tocar el fred metall. "Mira aquelles pobres estàtues… Només reben la carícia dels excrements dels coloms… i es passen tot el dia al carrer, sense casa ni afectes… Ells si tenen raó per plorar! Però ni tant sols poden!!" Se'm van passar els plors i ja només sanglotava, podent reunir la força per contestar "Però només son estàtues, ningú es preocupa de les estàtues, no tenen sentiments ni sofreixen…" El vellet va riure i va dir "Això et creus jovenet!! No tot es el que sembla… Si t'acostes a elles podràs escoltar-les queixant-se de la seva misèria…" "No m'ho crec!! És un vell boig…" Vaig sortir corre'ns, retornant la meva desesperació infantil i sense voler vaig acabar al costat de les estàtues de bronze que representaven als vellets. "Aquets maleïts coloms!!! Si només em deixessin moure un braç els agafaria i els aixafaria com insectes!!" Els plors van tallar-se de sobte i vaig quedar palplantat observant les estàtues… "Del cert -va contestar una plena del color blanc dels excrements de les aus a la primera estàtua que representava a un vellet amb gorra i ulleres- animals desagradables on els hi hagi… Si pogués dir a aquells vells de les sis i mitja que llencessin claus en comptes de trossos de pa seria feliç…" La resta d'estàtues van respondre amb un murmuri d'aprovació. Vaig fugir espantat cap a casa, no creient-m'ho. Aquella mateixa nit vaig tenir un somni vívid que recordo amb detall: jo passejava per grans carrers plens de gent, de formes vagues que no podia captar, però sentia el moviment al meu voltant, llavors, després de vagarejar una estona es va escoltar una campanada que va engolir la resta de sorolls, i tot de noves veus arribaven a les meves orelles, veus estridents i estrafolàries, sabia que no eren dels homes que em rodejaven fins que, mirant al cel vaig captar dues figures a la façana d'un edifici antic, eren dos gàrgoles d'aspecte ferotge, i eren elles les que parlaven, no recordo el que deien però si que, en un instant, una d'elles es va girar i va dirigir el seu dit de llargues ungles cap amí des de les alçades. Llavors vaig despertar, suant, amb la roba pegada al cos.

Els dies es succeïren i jo vaig quedar en custodia de la meva mare. A l'escola l'inquisidor continuava amb la seva tortura i vaig acabar al mateix parc, una tarda sortint de l'escola. Em disposava a sumir-me en la tristesa fins que, sentint una mà al meu muscle em vaig girar de sobte. Era el mateix vellet, amb la mateixa roba i el mateix somriure juganer. "Va, va... No ploris mes nano... Mira, si tens cap problema amb algú has de fer el que et diré: porta'l aquí, a la mitjanit, just davant d'aquella estàtua de Jaume el Conqueridor -era aquesta una estàtua del monarca a cavall, tot vestit per la guerra, mirant a l'horitzó- Aquest problema desapareixerà. T'ho ben asseguro." Vaig tractar de girar-me per encarar a l'estrany però aquest s'havia esvaït. A la nit vaig rumiar sobre el que m'havia dit, arribant a la conclusió desesperada de que res podia perdre. El meu Nemesis era un noi de nom Marc, gras com un Cal·lígula, que sempre deixava anar olor a suat i solia pegar-me agafant-me per el cap amb força. La seva hora predilecta era la del patí així que, el dia següent, agafant valor, el vaig encarar amenaçant-lo a que aquell dia a mitjanit es presentés a aquella plaça per dirimir la nostra qüestió de forma definitiva, com cavallers d'antuvi. El nano va acceptar per por a quedar malament i ja em puc veure, atemorit -jo era un noi força esquifit i poca cosa- enmig d'aquella plaça, sota la ominosa figura del Conqueridor, esperant al meu enemic. Les campanes van sonar indicant l'hora de les bruixes i va aparèixer en Marc sota la llum ataronjada del parc. Tenia cara de toro enfadat i semblava voler apallissar-me. En apropar-se, quan ja restaven poques passes un terrible bramul va sorgir del meu cap "La Fe sense Obres, Morta es!!!" Per al meu terror un soroll de metall horrible va començar a escoltar-se darrere meu, el rostre del busca-raons va empal·lidir i mirava a uns metres per sobre meu. Jo també em vaig girar podent comprovar com l'estàtua reial es movia. En pocs segons va desembeinar la seva espasa i la va apuntar cap a en Marc. Aquest va emetre un xiscle de nena i va sortir corre'ns, el seu greix seguint el moviment, el cavall de Jaume I va passar-me d'un salt per el costat, perseguint al pobre noiet. Jo, com es comprensible, també vaig fugir cap a casa. El dia següent, a la temuda hora del pati, em van dir que en Marc es trobava malament i no ens regalava la seva presencia. Mesos després va tornar, mes prim, i sempre em defugia la mirada.

Evidentment mai he explicat això a ningú ja que s'atribuiria a la excitable imaginació de l'infant que jo era, i potser aquella figura que vaig veure sortint del treball no era el vellet del parc. Tot el que sé es que sempre tracto d'evitar els llocs amb excés d'estàtues i mai he practicat actes vandàlics en contra seva. I que odio els coloms.