Memòria d'absències (Melorepte191)

Un relat de: deòmises


And now, the end is near
And so I face the final curtain

*

The record shows I took the blows
And did it my way...


P. ANKA.




Pròpia (o Diàspora)

Plora el violí la diàspora provocada pel teu adéu,
L'ombra que, calladament, embolcalla dies i hores,
Vagareigs i rutina, racons de la memòria més greu
Que no oblida somriures i besos, temps sense vores.

I seure sol on abans jeia en companyia és un cristall
Que enfonsa el dolor en cada gota de sang, en les venes
Que són súplica i temença, com qui cerca un amagatall
Contra la tempesta vaticinada, un rosari d'infinites denes.

Plora la veu lígnia d'un lament, el güell que suborna
La corda estesa en el laberint de trobar-te, que degolla,
En intentar abastar-te o intuir-te, i el cor se'n ressent.

I emmalaltir és enyorar cada pas que aproxima i s'ajorna,
Cada frase per obtenir el perdó, el llast d'una argolla
Quan s'és Leandre, i és pròpia la veu d'aquest lament.


Diàspora (o Pròpia)

Plora el violí amb reminiscències de llàgrima i d'estrall,
Glops de sorra del desert que asseca la gola amb hordes
De llops que devoren els records, i caure abisme avall
Només serveix per adonar-se que les oïdes són sordes

I acollir la clemència vers uns llavis que han estimat,
Cap a un pit que glapeix per una mirada de tendresa encara,
És impossible, inexcrutable, com multiplicar l'eternitat
Perquè es desitgi la pell càlida de l'amant mentre l'empara.

Plora aquesta solitud que regna el temps posterior
A la teva partença, la breu paraula amarga, la llarga llaga
Que resta oberta entre les costelles, i amb mil estelles

I una diàspora que ha de sobreviure el sentiment ulterior,
Segueixo la travessia de les dunes, sense llum ni obaga
Ni descans, una solitud que s'apropia de les meves parpelles.


Herètica (o Sinestèsia)

Plora el violí perquè el silenci em venci el cant lat,
Roig de sirenes serenes, que no se sent en un solstici
Sense inici, i menjo amb desfici de malalt el fred plat
De l'absència, herètica minestra d'enyorança i de suplici.

I sofrir és esperar en va la llum en el llindar del laberint,
Esquivar el destí de minotaure que als peus se'm lliga,
Mentre el fil esdevé soga al voltant del coll, i és succint
El marge entre la vida i la mort, una dalla que cerca espiga.

Plora la paraula blanca que pacifica l'eixorc camp de sal,
La remor d'una queixa que creix amb l'escreix de qui escura
L'escudella i no acaba la gana, famèlica trinitat sense retaule.

I enterbolir el cel que s'allisa és deixar que el cec sobresalt
Em guiï les pupil·les per la gorja més fosca cap a la sepultura
I agrair al cel i a la terra la blancor pacífica d'aquesta paraula.


Sinestèsia (o Herètica)

Plora el violí i l'heretgia és panòplia per a l'helmint
Que burxa les entranyes sense descans i sols avança
En la quietud de la malaltia d'enyorar, en l'instint
Que em mou la memòria, d'anhelar aquesta enyorança.

I fugir cap a terres ignotes és partir, desesperadament,
Cap al nord, que acull amb el fred i l'hivern i la febre,
Beure el licor mut destil·lat amb el plor del sofriment
I, embriac de tristor, aixoplugar-se del caliu amb el gebre.

Plora l'arbreda que m'ha fet perdre la brúixola i la llar,
L'ombra fins i tot, i l'escorça que em creix m'escorxa
La pell, l'ànima, les parpelles, les mans que t'han sentit.

I sóc romeu i pelegrí alhora, mentre que, en l'horitzó, el far
Que m'indica la salvació s'apaga, i la torxa clara es conxorxa
Contra la joia, i és espessa l'arbreda, negra com la fosca nit.


Anestèsia (o Carícies)

Plora el violí amb l'anestèsia de qui sent i pressent
Que la ferida resta oberta i la cicatriu ha de coure
Mentre hi hagi vida i memòria, sabent
Que demà no és un mot que el dol pugui concloure.

I tenir és perdre també les ofrenes d'ahir,
Espiral de boires que no escamparà mai
Si l'alegria duu el teu nom d'onatge, el destí
De la pedra que s'enfonsa en el fosc pou de l'esglai.

Plora el paratge on m'has abandonat, princesa,
I l'aigua s'escola entre les mans, les carícies
Donades són pols i tatuatge alhora, part del paisatge.

I arriscar és clamar al vent que la tristesa
És dolor i amor, sofrença i silenci, clarícies
D'existència en la immobilitat d'aquest solitari paratge.


Carícies (o Anestèsia)

Plora el violí i ressona la rèplica pertot d'un nou violí
Nostàlgic, que plora mil vegades una melangia
Que creix sense pausa, com si viure i morir
Fos l'única fita per a qui camina sense guia.

I perdre's al cor del temporal de llamps i trons
És narcotitzar els sentits en ple diluvi d'antuvi,
Abans que se m'apoderin fantasmagòrics ressons
D'un passat que no marxa i em crema com un Vesubi.

Plora aquest frec de punyal que m'acaricia el fetge
Amb la cruesa d'un rosec constant que em desvetlla,
Amb el degotim que tortura, però intento descansar.

I recordar-te amb anhel és sentir-se furtiu i heretge
En un bosc d'ombres fosques, que no deixa una escletlla
De llum per poder intuir el frec salvador de la teva mà.


Hemorràgia (o Gregària)

Plora el violí i l'àngel dels meus somnis té malsons
Que alcen i augmenten el mur dels propis deliris,
Aïllament per assolir en la vida els moments bons,
I sé que hi ha cruels glavis en llavis bells i clars iris.

I amidar el diàmetre d'una llàgrima és perdre la serenor
En el combat, ocupar en silenci l'escó buit de la frisança
I esperar, potser endebades, que acabi d'un cop la tardor
De l'ànima, que pren el somriure fugaç i deixa la recança.

Plora aquest vestit que deixa nus el cos i l'ànima, i el plor
Cauteritza la ferida i l'hemorràgia, i cal esdevenir solitari
Avui perquè el demà sigui tornaveu alegre al fons del pit.

I guarir les cicatrius encara obertes és gaudir de debò
De la llum i del bes a flor de pell, desitjar que m'empari
Altre cop una vesta flonja i d'amor, el caliu d'un nou vestit.


Gregària (o Hemorràgia)

Plora el violí quan temo la nit amb tota la foscor
Que comporta, i obro la porta d'un cel gregari
Que és Avern i Gòlgota, viacrucis en la pèrdua que só,
I enmig d'un estuari de piranyes nedo fins al desvari.

I respirar és dessagnar les venes i en el respir
Trobar el plom i la rella, el camp estèril que importa
Per al còmput de tristeses, i peixar la bèstia de tir
Del cor amb el ròssec d'una passió definitiva, morta.

Plora la vida que duc, gairebé fragància de mortalla,
I em resguardo de tota quietud en ple moviment
I sóc cadència i rigidesa, sequedat d'herba humida.

I suportar l'embat de la mar, el murmuri que no calla,
És segar les espigues d'or de la joventut més ardent
Perquè rebrostin curulles de saba nova, de vida.


Persistència (o Tàcita)

Plora el violí mentre em segresta un nou consir
Abans que l'anterior pensament trist em marxi,
I caic en la persistència blanca dels pètals del llir,
Que no em manca a les nits, i permeto que m'enxarxi.

I fugir del perill és endinsar-se perdudament en ell
I perpetuar la fidelitat a la tristesa i al somriure
Alhora, l'empresa més feixuga, el conflicte més vell
Que no accelera l'agonia ni tampoc ajuda a viure.

Plora el desig que trepitja la vetlla més tàcita i vil,
I encenc ciris perquè almenys m'acompanyi la flama,
I el silenci és paraula inquieta, amb el teu batec enmig.

I jugar amb les despulles de la besada és el feble fil
Per esperar salvacions que fremen, i l'ànima s'exclama
Quan el terratrèmol d'una passió encara desperta el desig.


Tàcita (o Persistència)

Plora el violí i tinc la dependència de l'amant mesell,
Que persisteix en el lament barroc, carregat, i cal que sigui
Vestigi d'un plor que malmet les granisses del cervell;
El soroll que fan eixordarà l'harmonia de tot el que se'm digui.

I unir les peces del trencaclosques és veure el núvol prenys
De pluja i no córrer en cap moment a aixoplugar-se,
Fendre el cel amb l'esgarip necessari, per a un mateix almenys,
I escriure amb sang el viure que, mica en mica, s'esfilagarsa.

Plora el món interior, cansat de tan vell, i guanyo
Els depreciats tresors d'un sofriment que ja dura massa
I la musa em xiuxiueja rimes per a un poema trist, un llast pregon.

I navegar per mars que han de negar-me quan m'enganyo
És voler abastar l'horitzó i aquesta tempestuosa massa
Color ala de garsa entre els braços per salvar-me del món.


Minúscula (o Reticència)

Plora el violí i retruny dins meu una munió de senys,
Que mai no tindré, i penso i existeixo i esqueixo
Les hores que em separen d'uns braços suaus, ferrenys
Per haver-se apoderat d'un record que no oblido ni deixo.

I desitjar la carícia aliena és florir a les mans
El pètal d'un amor que ha de voler-se infinit i tendre,
I no malmetre'l amb paraules grises i oferir-li el descans,
Lluny de l'ombrívol redòs d'un mal que pot arrelar i fendre.

Plora el gris udol d'una soledat que costa desmuntar,
Que travessa les fronteres més dèbils entre la tristesa
I la joia, i tot és cobert per la nit i el seu estol.

I tancar finestres és témer els anuncis de l'huracà
Silent del comiat sobtat, remembrar la fotesa
De poques lletres, la porta que sangglaça amb el seu udol.


Reticència (o Minúscula)

Plora el violí i esborro el meu rastre perquè els cans
D'un hivern inevitable no em trobin abans d'hora
I declino el pa llescat i dibuixo els futurs envans
De la presó on guardar el meu cor, que també plora.

I néixer amb llibertat és degustar la fruita i el goig,
La tranquil·litat d'un matí consagrat a la Natura,
I recol·lectar el blat i escoltar la sínia i, entre el roig
De les roselles, trobar la sina, oferta sense usura.

Plora el riu, la gavina, la mar envoltada pel port,
I el grumet, que em duia el timó, ja no ha d'aparèixer
I navegaré rumb als teus ulls, esculls que em mantenen viu.

I cridar als quatre vents el teu nom és multiplicar el conhort
I avivar el foc de l'enyor, aquesta cadena que ajuda a reconèixer
L'embriaguesa enmig de l'amor, el corrent del més ample riu.


Pàtina (o Àmfora)

Plora el violí i rescato la memòria del seu estoig
De miratges i d'il·lusions, que la manté intacta,
I mino la calma amb brins de vida, que em tornen boig,
Una bogeria que no raona i cap treva no pacta.

I fingir la tristesa és aprendre a viure a l'abric
D'un somiqueig, d'una pàtina tan fràgil com el vímet,
I pressentir la presència d'un espectre prou savi i antic
Que em parla i m'aconsella: "Abans d'obrir el cor, estima't".

Plora l'auguri del demà perquè no pot deslligar el nus
De la soga que asfixia aquest cos meu, i es dessagna
Sense pausa, i en aquestes quatre parets ressona el consell,

I seguir-lo és rendir-se i renunciar al somrís ja en desús,
I engolir l'àmfora rònega d'una pena reiterada, magna,
I deixondir l'esbós d'un auguri futur que, en néixer, ja és vell.


Àmfora (o Pàtina)

Plora el violí i la destrossa s'escola endins com un xerric
Constant, que, si no desvetlla, provoca insomni als membres
I cada mot és testimoni d'allò que dic i sofreixo i no somric
Perquè els abrils són capes de llosa que han esdevingut desembres.

I xiuxiuejar és cridar a ple pulmó el teu nom enmig de la vall
D'aquesta solitud forçosa, de vegades fins i tot desitjada,
I rosegar les àmfores on s'amaga el foc encès i retenir el badall
Per no voler obrir els ulls a l'absència de la teva mirada.

Plora la lassitud d'un cansament que només és fonda fadiga
I damunt dels peus pesa el plom del trajecte soliu i llarg,
Entre les dunes d'aquest desert que roba energia i joventut.

I jugar a deshora és rebre la salvatgia de l'onada, l'enemiga
Força que fa recular i empassar-se l'insecte del glop més amarg,
Que roman a la gola, mentre es neda contracorrent i amb lassitud.


Aritmètica

Plora el violí i tot queda amagat darrere del mirall
Dels plaers més inconfessables, com si l'eternitat
Fos la penyora d'una sofrença que no se sap quin
Final ha de tenir ni quan, mentre el foc s'encén

I apagar-lo és incitar la flama, pregar en va a Déu,
I donar almoina és ser clement en un món mesquí,
Deixar el críptic misteri en preguntes que no respons,
Calmar la set del bes, d'entre totes les boques, en la pitjor.

Plora el poema, que és fingiment enmig del fals retir,
I s'esvairan la beutat del safir i els ferms murs del castell
Quan la llàgrima sigui aritmètica, rima vinguda a menys.

I guarir cicatritzades ferides és acomplir amb esforços vans
Fites oblidades, desitjar l'amor amb la fam voraç d'un salroig
I no voler rebre res més que la hipocresia del poema que escric.

* *





El Vendrell, 01-07 de juny de 2012

Comentaris

  • collons deo![Ofensiu]
    besllum | 07-11-2012 | Valoració: 10


    Et passes deu pobles!
    Fill, que ens vols matar?

    Ufff

  • L'he llegit uns quants bons cops...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 09-06-2012

    ...i valoro l'esforç i la inspiració. Massa tristesa, massa violí. Si vols, aquí enganxo i sense ganxo aigua, que refresca, ara que ve el temps de la calor.
    Mena a RC.



  • L'he llegit uns quants bons cops...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 09-06-2012

    ...i valoro l'esforç i la inspiració. Massa tristesa, massa violí. Si vols, aquí enganxo i sense ganxo aigua, que refresca, ara que ve el temps de la calor.
    Mena a RC.



  • Sublim[Ofensiu]
    Annaïs | 08-06-2012 | Valoració: 10

    (espai per al silenci, incapaç d'escriure'n res...) La bellesa transformada en paraula escrita el dolor expressat magistralment
    la solitud en cada mot els sentiments que sorgeixen de tant dins

    Gràcies...

    Anaïs

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

346 Relats

861 Comentaris

183945 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978