Melodia benèvola

Regor!!!

ho tenia en la punta de la llengüa (catalana per descomtat ;-)!

Aquest relat, si no m'he descontat és l'únic que no ho es.

Si. també sé que les persones som més fàcils d'enganyar-nos fins i tot que d'esser enganyats. I aquesta falsetat tràjica tan nostra entre la qual vivim. Ser agressor es pitjor que ser víctima, sens dubte però a molts ens costa tant de copsar!...a qualsevol cosa li diem feina, a qualsevol cosa li diem guany.

M'agradat molt el teu poema, el llibre, fins i tot la película i sobretot la meva filla que me'l va recomanar amb la que junts em fet tot aquest itinerari artistic que ara em porta aquí.

Et seguiré llegint. Farem castanyada a la Taula de4ls Bisbes el dia 9? salut i records a en darkman i el petit relataire.

·Fas servir un lèxic ampli amb molta naturalitat.

·Fer-se l'orni és el morter que basteix les nostres pitjors situacions. Desprès d'un àpat copiós, una agra glopada de vegades ens retorna l'avís d'un mal pair.

·L'aparent normalitat de la vida se sustenta sobre una dura batalla: de vegades, legítima - supervivència-, però la majoria inútil, innecessària, destructiva - poder-.

·Tan important és el que es diu conscientment com de manera inconscient. En diem un munt de coses sense paraules, amb les accepcions de les paraules, amb l'ordre amb que exposem les idees, etc.

·És boprofundir en allò "patològic" per prevenir l' "anatomia" de les futures generacions.

la crueltat, no directament, sinó que crees un debat sobre la consciència o no d'aquells qui, per desgracia, varen treballar en els camps de concentració. Perquè de vegades un és pregunta com la gent era capaç de cometre aquelles atrocitats i tornar a casa, amb els nens i sentir-se bé amb si mateix...i l'endemà, de nou.

M'agrada, tractés el tema des d'un altre punt de vista.
Un parell de petons xantalam!

Aquest és un bon poema, que també té la seva història darrera de quant els nazis tancaven als jueus als camps de concentració. M'ha cridat l'atenció, perquè si que s'assembla al llibre del noi del ijama a ratlles, que me l'he llegit.
Tens molta imaginació i inspiració, m'agada com escrius. Ja ens anirem comentant.

Bon estiu i salutacions.

ullsblaus1

El poema comença amb una imatge molt forta, molt directa i ben expressada. M'ha recordat algunes de les imatges de l'obra "El silenci del mar" que he vist fa poc al teatre. La culpa com una matèria que s'arrossega a les botes militars. I que s'expulsa amb un cop de talons i una delicada peça de música. No és només que els homes hagin estat capaços de crear l'art més sublim (posem una fuga de Bach) i alhora un camp d'extermini, és que ambdues capacitats conviuen en la mateixa persona, com molt bé reflectei aquest reeixit poema. Molt bell, també, encara que llisqui sobre un tema tan tràgic.
Una abraçada,
franz

És curiós jo també he estat llegint literatura concentracionària, però sembla que el cas que expliques es podria aplicar a la vida corrent, hi ha tantes feines poc ètiques ...

Llacuna

Potser perquè jo també he llegit no fa gaire "El noi del pijama de ratlles" he situat les imatges que el teu poema anava aixecant en un context semblant al de la família del vigilant, del botxí que finalment és tan víctima com aquells a qui sacrifica.
Potser perquè la culpa no es pot deixar a fora, perquè la barbàrie no s'atura davant d'un pany, un cop deslligada, ni el desastre disminueix quan és envoltat de melodies, per belles que aquestes siguin.

Un poema altament expressiu i suggerent!

T'envio una abraçada esperant que no et suposi cap càrrega addicional,
Unaquimera