Melangia

Aquella nit la lluna resplandia lleument,
la poca lluentor topava amb el llòbrec sol sorrenc.
L'esperança s'ofegava amb les seves pròpies llàgrimes
devallades ja insensibles, desplomades inútilment.

Sentia la brisa boirosa avançar temorosament,
malsonant i enutjadora contra la meva cara,
i com un punyal de fulla ardent
s'allotjava en la meva existència estranya.

Escassos punts de cristall lluent
queien sobre les llenasques rodonenques,
confonent el murmuri del vent
amb sonates afligides i famolenques.

Observava com el verd apagadís dels arbres
contrastava amb l'obscuritat del meu cor,
i com de les feréstegues ones dansaires
en brollava bromera borronada de plor.

Un plorar que s'entortolligava dins meu,
recordant-me un rostre que mai oblidaria,
recordant-me una persona que sempre estimaria,
la causant d'aquests tristos sentiments.