MEDITACIONS DES DE L’UCI.

MEDITACIONS DES DE L’UCI.
No sé pas que conys hi foto aquí, ni com hi he entrat, ni perquè. Però em sento tranquil i relaxat com mai m’he trobat. Això que m’han administrat comença fer-me efecte...
És rar, no puc parlar ni veig quasi res sense les ulleres, sols sento dissonàncies, sorolls de mal definir. Tot i així, embargat d’aquesta singular placidesa, el que més m’emprenya en aquests moments de pau sòlida son els tubs entaforats als narius i sobretot, la colla de torracollons que m’envolten; les seves veus em son estranyes i desagradables. Com els xiulets d’aquesta maleïda màquina. L’haurien de desconnectar!...
És fàcil presagiar que el meu final terrenal o digueu-l’hi com vulgueu, està arribant. Mireu si n’estic de convençut que, fins hi tot tinc pensat l’epitafi imaginari que voldria veure gravat en la làpida del meu nínxol: “Aquí jau en “daixonses” que va viure tal com va morir: sense ganes”. Però no serà així, si respecten la meva voluntat seré passat pel crematori i les cendres resultants faran cap a qualsevol pudent i anònim vàter, amb la seva posterior deixada d’aigua.
Entremig d’aquesta placidesa precomatosa (suposo que induïda), gaudeixo d’una lucidesa tant fefaent de la vida que m’ha tocat viure, que me’n faig creus de la vagància d’un servidor per aquest món.
No sé pas el dia que estem, ni el mes, però l’any sí, el dos-mil quinze o setze... Posat ha rumiar, hi ha un fet que no l’entenc; fa un munt de dies que no menjant res de res, curiosament, faig rots com si m’hagués cruspit una paella o carn de vedella estofada amb pèsols, bolets i pastanaga!?... Continuo sense poder parlar ni veure-hi bé, sols tinc ganes de dormir plàcidament.
Ja en aquesta situació, no sabria dir si somio o m’estic entaforant dintre dels meus records; no ho sé. Dic això perquè veig els meus llunyans avantpassats ja morts i els encara vivents pròxims, així com els seus descendents. Creieu-me és veritat, veig gent que fa temps i temps son morts; d’altres fa poc; i molts que no ho son encara veig que estant a prop de ser-ho. M’esgarrifo!.. no puc evitar-ho. Quin collons de sentit té tot això. Perquè ara de cop, se’m apareixen un munt de noies joves plenes de goig, noies desitjades per mi; quan no fa pas gaire recordo haver-ne vist més d’una que el pas burlaner de la vida les ha desmillorat (com jo mateix suposo) tant apressadament, unes resseques i d’altres greixoses i d’altres ja que no hi son.
Sé que vinc d’uns temps molt diferents als d’avui dia. Tot i que no han passat pas tants anys, la percepció que en tinc de la meva l’existència terrenal, és que ha estat un remoli d’estúpides paradoxes, curulles de bogeria vivencial; hi com tothom he hagut d’adaptar-m’hi per pebrots. Sols que a dia d’avui la disbauxa que ens envolta a tots, és tant bestial, tant immediata, expeditiva i plena d’absurdes il•lusions, esperances, desitjos i bogeries... que, immediata i irremissiblement es desfan com una bufada damunt la quietud reposada de la pols; hi tornem-hi que no passa res. L’estupidesa humana, contràriament les pólvores, va assolint la duresa del titani o el grafè!.. Bé, ara deixem-ho córrer tot això.
En aquest antre on estic entaforat, sol rodar-hi una infermera d’una cinquantena d’anys molt ben posats. Sovint quan se m’atansa, no puc deixar de mirar-l’hi de prop l’esplèndid cul que té; alhora que un subtil flaire de perfum m’envolta; juraria que és Rive Gauche, d’Yves Saint Laurent. Ah!.. fa que vegi angelets, si és que existeixen.
En moments així, no puc evitar pensar en un fet relativament extemporani i inoportú per mi (contràriament al que em passa ara, potser pels medicaments...) que, ja amb uns quants anys al meu damunt (no tants com molts de vosaltres pensareu) que, tenir una erecció contundent gràcies l’ús dels comprimits de sildenafilo, és més aviat escàs; ho sé per experiència. Fet que m’obliga preguntar-me: és manca d’il•lusió o senzillament de ganes? Ara que se’m ha acudit aquesta bajanada, no puc estalviar-me un seguit de observacions de collita pròpia. Perquè les dones se senten temptades genèticament, a dubtar per norma de les facultats de l’home? Quan tots dos gèneres, som onanistes per excel•lència; bé, potser els homes ho som més, no ho he sabut mai... Fa molt de temps vaig llegir, no sé on, un que deia: “Encara que m’hagi costat molt entendre-les, m’han ensenyat l’essencial, l’únic procediment per viure, ensenyament que no té preu per què no s’ensenya enlloc. Sempre he vist que les dones es canvien continuadament de roba, però ho atribuïa a una altre cosa, com un fet intraascendent i sense cap importància, que no valia la pena de ser un fet per canviar -teatre imaginat-, que és la tècnica fonamental per a viure, la font de la vida. A part del teatre, hi ha una altre cosa: son éssers humans que tenen, entre altres coses dues característiques: la principal, posseir la doble condició de ser i representar l’exclusiva de la reproducció... i l’altre, l’atribut sexual de que moltes d’elles -no totes- son potencialment multiorgàsmiques”.
Una altre cosa que sovint m’ha intrigat (mai despectivament), és l’abundància avui en dia de la gran quantitat que hi ha de homosexuals i lesbianes. Hi estic totalment d’acord, la sexualitat s’ha de poder exercir amb sana i plena llibertat. Però, es clar, com no hi estic fet, em costa imaginar-me per exemple aquesta infermera ans esmentada, la del cul esplèndid, fent contorsions amb un enorme fal•lus consolador fixat en el seu entrecuix, penetrant la seva companya o l’inrevés, rebent ella les envestides... o el mateix puc afigurar-me del corpulent metge en cap d’aquesta sala asèpticament esterilitzada; fent una fel•lació al seu company que podria ser perfectament l’infermer grasset que sovint potineja aquesta sorollosa màquina. Hi qui no diu que potser jo mateix ho soc i no me’n he donat compte? Ara mateix, aquí estirat còmodament, no sé si mig despert o mig adormit, penso que en aquesta vida s’ha de provar tot, si voleu amb més o menys consciencia, com tantes i tantes coses. Jo mateix he viscut moments inesborrables, tant de pensament, paraula i obra des de que era un mocós prepúber, quan l’atractiu obsessivament libidinós per la roba interior de les dones estesa pels terrats veïns em fascinava. Els meus innocents ulls buscaven golafrement bragues, mitges, sostens, cotilles i faixes, tot allò tant escàs de veure-ho posat damunt les nues cars femenines, allà era totalment possible, sols calia imaginar-s’ho. Inevitablement tot acabava en el més frenètic onanisme d’aquells immadurs anys. O sigui que en certa manera podria dir que vaig començar prou correctament. Posteriorment les coses del ram sexual m’han estat normals, experiències inoblidables, d’altres no tant. Però reconec que tot i que és una activitat interessant que no desmereix gens, els que ho barregem massa amb sentiments, l’assumpte pot agafar uns altres caires més complicats.
M’arriba somort el só d’unes sirenes. Potser son ambulàncies, bombers, la policia o els antidisturbis. Avui dia corre tanta mala llet per a tot arreu; violència, robatoris, violacions, assassinats, desnonaments a dojo, gent que passa gana, infants desnodrits, vells solitaris sense recursos, menjadors socials en augment, gent sense sostre, atur endèmic; frustració silenciosa i d’altre sorollosa i violenta per necessitat. Mentrestant els poders fàctics, tant polítics com financers, constitucionals, jurídics i d’altres males herbes, van enrarint la humana aspiració de sobreviure amb un mínimum de dignitat, per no dir d’il•lusió. La misèria triomfant en aquests temps a Catalunya, és digne d’estudiar i de mal fruir, el tarannà d’aquesta penúria evoluciona com un pop transparentment gelatinós i gegantí. Malparits siguin els que obstinada i científicament l’afarten per mantenir el poder d’aquest monstruós moŀlusc octòpode, amic de innombrables clans foscos resorgits d’un nou postfranquisme boirós. Un d’aquests, entre molts d’altres, son els mitjans mediàtics d’informació i les xarxes socials. Ah!.. i no cal dir que el consagrat món del futbol n’és un altre. Aquest pop imparable que gràficament esmento, fa anys que s’ha activat premeditada i criminalment gràcies a estudiades coordenades pactades ves a saber per qui, on i quant. Car, la situació els era favorable. Malgrat tot, molts perjudicats n’han sabut sortint-se’n a temps... Si no, feu una ullada a Google: l’índex de suïcidis augmenta exponencialment. Hi el que no sabem. Si no digueu-me; que cony passa amb el terrorisme islàmic, neofeixistes o el boig d’en Putin?.. O mirant més a prop, la majoria dels “poders” espanyols si poguessin ens fotrien una altre vegada tots de cap per avall (els catalans, s’entén)... La màquina s’ha posat a xiular com una boja i la del admirat cul, m’ha fet una mirada seriosa i alhora excitant... Miraré de fer bondat, dormiré si puc.
M’he endormiscat poc i malament. Els somnis s’embolcallen amb els pensaments, No sé perquè, intueixo que tenen una lluita ferotge entre ells. Prop d’on estic hi a un pacient, és una dona més aviat grossa. Sense les ulleres no puc veure-l’hi el seu rostre. Però si puc escoltar la suau música que surt suposo d’un petit aparell de ràdio; l’entranyable Suspiros de España... Collons!.. se’m mullen els ulls!... A fe de Déu que no puc entendre-ho! Soc de Belles Arts, sempre he admirat, he estimat amb emoció i respecte el llegat pictòric dels grans pintors espanyols o castellans (sense oblidar de cap manera en Fortuny)... Al que anava; aquesta divagació provocada per aquest pasdoble, fa que no pugui evitar pensar amb els moments històrics que vivim... Un fet inaudit i esperançador: estem demanant sense complexos la independència de Catalunya!.. Tot això fa que pensi el que escriví en Gaziel:
“Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars, amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols.
No ho podem ser, ni volent. El caràcter, la manera de pensar i de viure, els gustos, els costums, la llengua, l’escala de valors col•lectius: la nostra weltanschauung (observar el món), com en diuen els alemanys, ens separa totalment, irreductiblement, de Castella, més ben dit d’Espanya”...
Aquesta desventurada, contradictòria i violenta nació nomenada artificialment Espanya, on el caciquisme provinent de sobirans, prínceps, ducs, marquesos, comtes, barons i militars; encara resta incrustat com la merda d’orella..., a més d’altres poders, com els polítics, jurídics i sobretot els financers que ens han portar a sofrir (aquest cop de moment sense combats de trets, bombardejos i afusellaments) una nova guerra de misèria, precarietat, desmotivació social i democràtica, mancada d’humanisme que és el que tocaria fer. Foscos auguris malignes s’atansen sigiŀlosament, imperceptiblement, on sols restarà la subsistència prèvia pels molts pocs que creuen que l’amor ho salvarà tot, quant l’evidencia fins ara és tot el contrari. Jo no puc imaginar-me res més cruel, miri’s com es miri...
Penso que això ja està... Que bé i confortat em sento. Voldria pensar en tantes coses; aquests recorts que brollen precisament ara com una font d’aigua fresca, cristaŀlina i pura, però la assumpte veig que s’accelera, n’estic m’és que convençut... Oh! i aquesta musica que surt de l’aparell... Déu! quina dolçor de flabiol i piano... son les Fulles Mortes tocat per en Vicens Vacca... Oh!Oh!... Ja soc mort... si, si, mort de veritat. Hi sabeu que...? Doncs res de res, tot segueix màgicament igual, sols que diferent. Agradablement, impensablement distint. Un alliberament total, absolut i immens... No s’acaba res, al contrari veig que podré fer i desfer a pleret. Això si que es viure en plenitud. Ànim, no defalliu els que resteu en aquest fals Món. Aviat ens retrobarem!...