MEA CULPA

Un relat de: Yol Llubes

Strasbourg, novembre 1975

Carmeta meva,

He rebut la teva carta màgica. He tornat a sentir i a escoltar la teva veu. He entès tot el teu dolor, la teva lenta agonia, el teu orgull! T’he entès tota tu com mai ho havia fet abans.

Ens vàrem casar embarassats i enamorats, molt enamorats. Si bé és cert jo no havia madurat gens llavors i alguns cops em pregunto si ho faré mai...
Vaig ser un inconscient, un brètol, un pòtol de marina... un ximple, un egoista. No vaig captar en cap moment allò que com a pare de família esperaves de mi. Les nostres tres roses varen venir tan seguides, en tan sols quatre anys! Quan hi penso me n’adono de que no era conscient del que estàvem fent. Jugava. Sí, seguia jugant a ser un home; estava casat amb la mossa més eixerida del poble, la més bonica, la de més seny...
Estava casat amb tu i compartíem llit tots els vespres, amor i rialles contagioses.
No vàrem compartir mai plors... Això ho vàrem fer per separat.

Jo també he plorat i en la distància aquestes gotes de sal em feien sentir més a prop teu.
Tu cuidaves les nenes i els teus pares, i jo... no estava al vostre costat.
De fet, la meva absència es va notar molt més que la meva presència. Que ridículs són quatre anys junts quan giro el cap enrere. Són, com qui diu, una coma dins d’una frase sencera. Això és. Una trista i fina coma torçada en la nostra vida.

Que n’era de bohemi! Quin poc sentit comú. Quin cap més mal assentat.

No et demano pas comprensió, crec que ni tan sols Nostre Senyor m’entén, jo he deixat d’intentar-ho... No m’entenc però he après a viure amb mi mateix, sol; hem pactat jo i jo i hem arribat a un enteniment: no tenir maldecaps...

Ai las, Carmeta! La guerra no ens va separar pas. La guerra va ser l’excusa... quan vaig marxar aquell dia, de fet volia veure món. Volia viure experiències, aventures...
Encara ara sento vergonya d’admetre-ho. M’adono que no ens coneixíem ni tu ni jo. Que tret d’aquestes tres roses que tenim en comú no sabíem gairebé res l’un de l’altre, si no, digues, creus que hagués buscat una altra dona per escalfar-me el llit i satisfer la meva masculinitat?

Quan s’estima, s’estima sense condicions, sense dubtes, sense instints animals. El amor és per gent pura, no per desgraciats com jo...

Ja ho veus, em culpo de tot! Mea culpa! Amb tota honestedat jo sóc l’únic responsable de la nostra lenta agonia al llarg de tants anys.

Em dius que el temps t’ha fet una cuirassa, que el teu dolor està anestesiat.
Quina sort! A mi encara se’m regira l’estomac, encara sento aquell nus estrangulador a la gola, aquella sensació de mareig i d’ofec cada cop que sento les nostres filles, aquelles tres roses, pronunciar la paraula “la mama”, perquè aquest simple mot en torna a portar cap a tu!

Has intentat mai parar una onada? Creu-me, no serveix de rés, l’aigua sempre troba el seu camí...

Sabràs mai, podràs mai, perdonar-me? Tu eres lo més pur que m’he creuat en la vida. Tu segueixes sent aquella noia que em va fer prendre el cap i fins i tot voler assentar-lo.

M’adono que lo que teníem era “Amor”. Amor en majúscula. Un amor vertader i me n’adono ara, quan veig l’amplada del teu patiment.

Fins al vespre, Carmeta meva...

Sempre teu,
Macià

Comentaris

  • FINS AL VESPRE/MEA CULPA[Ofensiu]
    Yol Llubes | 18-01-2015

    MEA CULPA és la resposta imaginaria que el Macià dona a la Carmeta que li escriu la primera en el relat FINS AL VESPRE.
    Aquestes dues cartes van de parella. La Carmeta era la meva avia, El Macià el seu marit... o sigui el meu avi. Ell es va despedir d'ella amb un "fins al vespre" no es van tornar a veure mai més.

l´Autor

Foto de perfil de Yol  Llubes

Yol Llubes

46 Relats

101 Comentaris

31918 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Vaig nàixer a Alcoletge, província de Lleida, als anys seixanta.
Soc filla d'immigrants catalans i vaig ser educada a França (Strasbourg).
Escriure és per mi vital, ho necesito com necesito l'aire per respirar. Preciso de l'escriptura per despullar-me i retrobar-me



Llibres publicats:

*Primera traducció al català com a co-traductora amb la Mònica Miro Vinaixa del assaig
"DE LA INFLUENCIA DE LES PASSIONS SOBRE LA FELICITAT DELS INDIVIDUS I DE LES NACIONS" de la Germaine de Staël,
Art de la Memoria

*Finalista II Certamen EPISTOLAE 2015

* Grup Scriptura
* Scriptors d'arrels (grup que trobareu a Facebook)

LLIBRE PREFERIT: ANIMA de Wajdi Mouawad - Edicions del Periscopi

Gràcies per seguir-me i gràcies pels vostres comentaris