Me n'he adonat..

Allà estava jo, corrents per saber la nota d'aquell maleït examen de naturals.
M'acosto. Obro pas entre la multitud.
Un 4.9.

-Queeeee?- vaig cridar.

Creia que era impossible. Em va entrar una ràbia, que ajuntant-se amb les petites coses que m'havien passat feia poc, va ocasionar l'explosió.
Me'n vaig anar corrents, vaig baixar les escales i allí em vaig ficar a plorar.
Va venir una amiga i em va dir:

- Tranquil·la, segur que t'aprova, ets una de les més estudioses de la classe.

Li ho vaig agrair, però aquelles paraules no em van pas calmar.
Vaig anar caminant ràpid cap a l'aula de tecnologia.
Va venir una amiga i em va abraçar. Em va consolar una mica més ella. Però tot i així, les llàgrimes no em paraven de rajar cara avall.
"Semblo una bleda" vaig pensar. Tant se me'n donava. Estava farta de fer-me la dura , la forta.
Em vaig quedar mirant a una noia, la qual jo creia que era la meva millor amiga. Ni em va mirar. Jo allà, plorant desconsolada i ella rient com una boja.
¿Però, que m'ho mereixia jo allò?
Totes les coses que jo havia fet per ella i així m'ho agraïa..
Vam entrar a la classe, ja havia deixat de plorar una mica. Ella, seguia sense mirar-me.
Al final de la classe, es va acostar a mi i em va dir:

-Es pot saber què et passa?
-Res - vaig contestar enfadada.
-Doncs val - va dir, i seguidament se'n va anar i vaig tornar a sentir les seves rialles llunyanes.

"D'acord - vaig pensar al moment- fes el que vulguis, però a mi mai més em demanis res, perquè no et penso fer cas. Ets una desagraïda i tens el cor brut i sec. Quan te'l netegis, avisa'm sisplau."