M'aturo a l'estació de la vida

Fa poc em vaig para a pensar si estava fent el correcte : últimament he fet molt el burro amb la meva salud i els meus pares no s' adonen de la realitat en que visc. Jo ho he acabat descobrint, però les coses no són fàcils i , per mi, en aquest cas, encara menys. Tothom pensa que una noia que maltracta el seu cos a favor del que els demés pensin és boja; i és comprensible, perquè no totes les persones entenen el tipus de fets que els poden conduir a no fer-se el bé.
Però tot d'un plegat m'he adonat, que no tinc perquè destruir-me la vida. Què més dóna? Tan li fa... si el dia de demà ningú mirarà com vas vestida, com mostres el teu cos ni com el vellugues quan estiguis encaixada en una cadira d'oficina sense moure el cul fins a la fi de la mitja jornada i éssent contractada per un "penques de cal déu" uenomés vol tenir-te treballant al seu costat perquè saps portar al dia la teva feina...
És per aquest motiu que he decidit aturar el meu mal comportament, prendre consìència que jugo amb mi mateixa i que el fet de sacrificar els meus àpats i no dur a terme una bona vida alimentaria em durà pel mal camí. Perquè per cuidar-me no hi tinc res a perdre i molt a gunyar: qualitat de vida, expressivitat, moviment...
És per això que a partir d'aquest moment em replantejo les coses i lesmiro des d'un angle esperançador i càlid que em fa tenir en compte , no el què dirà de mi la gent, sinó quant em valoraran si jo estic feliç de ser qui sóc.
M'aturo a l'estació de la vida.