Matinada del 15 d'Agost de 2006

No sé molt bé què faig ací, la veritat. Davant la pantalla de l' ordinador. Ulls rojos, nas congestionat. Típiques conseqüències de 117 minuts front a la televisió, mentres l 'aparell del dvd reprodueix una de tantes pel·lícules que es poden trobar a la biblioteca d' humanitats. En aquest cas, Soldados de Salamina. Massa records, massa enyorança . Malenconia i qüestions pendents, a parts iguals. Una imatge familiar, una melodia entranyable. Records, al capdavall.



Un dia ple de baralles. Un caràcter que es torna agre a mesura que passen els minuts, les hores, els mesos, els anys. Odies tot allò que tens al teu voltant. Maleeixes sense distincions a les persones que t' evolten, l' ambient que respires, eixa mancança de.... de què?



Et sents sola i, potser, la millor cosa que t' ha succeït hui ha estat plorar i desfogar-te durant les quasi dues hores que durava el llargmetratge que, per la impotència que et suposa no acabar un llibre que has començat en més de quatre ocasions, has decidit treure prestat.



Només tres dies de préstec. Només uns minuts per adonar-te' n de dues coses: d'una banda, et sents sola; d'una altra, cada imatge que observes, cada cara, cada home major, cada ancià, et recorda al teu iaio i te n'adones per enèsima volta que la seua mort, està més a prop de tu del que t 'intentes fer creure.



Però ja no pots fer res per ell. I per tu?



La gent, conscient o inconscientment, et fa creure que sí, que continuar o no endavant, depèn única i exclusivament de tu. Tu, però, no ho tens tan clar. Complir somnis o no, no és només iniciativa i ganes de lluitar...o sí. Potser per això, precisament, no ho fas. O, potser, siga eixa la por de la qual tan en parlen. La por al fracàs. Però, com es pot tindre por al fracàs si abans de començar ja has abandonat?