Matí

Un relat de: namaste
De sobte va aixecar la mirada i va desplaçar el gest cap on era jo. Feia estona que la mirava, de fet, des que m'havia despertat que la observava amb tendresa. No podia ser persona tan delicada ni entitat tan humil a la seva bellesa interior que fós allà estirada al meu llit. Tan dolça, acarameladament recolçada sobre el coixí, on hi guardava una mà del fred matí que s'aixecava. Com qui guarda un tresor, com qui amaga un secret.

Tenia el costum de pendre'm els llençols, que arraulida s'embolicava sobre les espatlles a l'alçada més propera al mentó giravoltant-se el coll.

Tot era un joc d'encants. Des del color de la roba amb que es tapava fins al color del ulls amb que em mirava. No dèia res, jo tampoc articulava paraula. De fet no calia, m'hagués estat hores només conversant amb els seus ullassos mig endormiscats que es movien com ho fan les onades, amb passivitat i elegancia. Res m'hagués tret d'allà -us ho ben asseguro… Ni el temps ni res.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer