Cercador
Només (i massa) d'uns quants sers que viuen/maten el cada dia.
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Mentre passeja dos gossos sense pedigree, aquest matí la finestra d'un net passa-com-puguis ha emmarcat i desemmarcat la Tara, el cos de la qual va esdevenint un sac amorf. I és l'alimentació. I és la medicació. I és el fumar. I és l'actitud. Avançava amb el xassís descuidat i anar passant. I...què té? Quaranta-tres anys?
Els plàtans d'una plaça fan caure algunes fulles-urpes-artrítiques-amb-un-mal-blanc damunt la taula de la Sílvia i la Paquita. Elles ni puto cas. La primera s'infla a còpia de begudes edulcorades farcides de merda industrial mentre la cigarreta és un pedestal per al gaudi, mentre els pulmons s'ofeguen en una obscuritat terriblement grumollosa que regala tos de gos i veu de glàpat i encara barreja-hi cortisona. Més les pastilles de la frenopatia, cròniques i vitalícies. Què té, quaranta-un anys? L'altra, com una icona oriental grassa asseguda, es manté silent sostenint el pes de la calor i la feixuguesa del passar el temps sense un per a què ni embastat. I la sort que les veus que la mortifiquen i flagel·len callen. Un estar serè, conformat, amb un toc budista, més el color bru de pell amb malures que creen unes crostes que semblen pegellides i un vestit blau marí sense mànigues que no resalta en ser també fosc. La Paquita va consumint tabac. La dentadura postissa no es queixa. Els fums de les dues dones col·lisionen. Què té? Quaranta-sis anys?
S'hi afegeix en Toni. És una dècada i mitja més jove. Els tatuatges dels braços robustos parlen força d'ell. Els ulls són d'un verd sa d'aigua calma i acollidora de safareig oblidat. Pateix i ho traspua en cada gest. Duu la guitarra, però no s'inspira. Pateix. Una amiga l'ha trucat, li demana massa, àdhuc l'amenaça amb suicidar-se. No pot ser responsable d'un altre, la seva energia li cal per a ell. Li han dit i redit i gràcies a Déu segueix el consell, sense tres whyskies o quatre -no sempre- que li fan venir nona i deliri, més el que es pren per ordre psiquiàtrica, més el gran do d'un talent, ànima que abraça essències que ens envolten fent de transmissor i comunicador. Poeta, músic, pintor. Té fusta i que toqui fusta. Treu el paquet de l'acció que mata i ja en són tres. Lluita pel 'sí' del somriure. S'ha de cuidar els peus, encetats pel calçat i qui sap per què més, zona delicada, com tots els peixos d'horoscop.
I el diari em diu que al 2020 hi haurà tanta pobresa al país i al continent? Una foguera, si us plau. Més fum.
Els plàtans d'una plaça fan caure algunes fulles-urpes-artrítiques-amb-un-mal-blanc damunt la taula de la Sílvia i la Paquita. Elles ni puto cas. La primera s'infla a còpia de begudes edulcorades farcides de merda industrial mentre la cigarreta és un pedestal per al gaudi, mentre els pulmons s'ofeguen en una obscuritat terriblement grumollosa que regala tos de gos i veu de glàpat i encara barreja-hi cortisona. Més les pastilles de la frenopatia, cròniques i vitalícies. Què té, quaranta-un anys? L'altra, com una icona oriental grassa asseguda, es manté silent sostenint el pes de la calor i la feixuguesa del passar el temps sense un per a què ni embastat. I la sort que les veus que la mortifiquen i flagel·len callen. Un estar serè, conformat, amb un toc budista, més el color bru de pell amb malures que creen unes crostes que semblen pegellides i un vestit blau marí sense mànigues que no resalta en ser també fosc. La Paquita va consumint tabac. La dentadura postissa no es queixa. Els fums de les dues dones col·lisionen. Què té? Quaranta-sis anys?
S'hi afegeix en Toni. És una dècada i mitja més jove. Els tatuatges dels braços robustos parlen força d'ell. Els ulls són d'un verd sa d'aigua calma i acollidora de safareig oblidat. Pateix i ho traspua en cada gest. Duu la guitarra, però no s'inspira. Pateix. Una amiga l'ha trucat, li demana massa, àdhuc l'amenaça amb suicidar-se. No pot ser responsable d'un altre, la seva energia li cal per a ell. Li han dit i redit i gràcies a Déu segueix el consell, sense tres whyskies o quatre -no sempre- que li fan venir nona i deliri, més el que es pren per ordre psiquiàtrica, més el gran do d'un talent, ànima que abraça essències que ens envolten fent de transmissor i comunicador. Poeta, músic, pintor. Té fusta i que toqui fusta. Treu el paquet de l'acció que mata i ja en són tres. Lluita pel 'sí' del somriure. S'ha de cuidar els peus, encetats pel calçat i qui sap per què més, zona delicada, com tots els peixos d'horoscop.
I el diari em diu que al 2020 hi haurà tanta pobresa al país i al continent? Una foguera, si us plau. Més fum.
Comentaris
-
ought Mena[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 15-07-2015 | Valoració: 10
Que ben escrit I probablement cert
Montse
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435572 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com