Matar el missatger.

Un relat de: Joan Colom
En Just Pastor estava amoïnat. Amb la sogra confinada a la seva habitació, perquè el test PCR havia donat positiu però sols tenia símptomes lleus, i la seva dona, de bòlit, havent-se de fer càrrec de tot, perquè ell seguia treballant i poc podia ajudar-la a llevar, rentar i vestir els nens; a preparar-los l’esmorçar i deixar-los tranquils, jugant, mentre se n’anava a comprar; a posar la rentadora i endur-se’ls a donar el tomb reglamentari; a assecar i planxar la roba, i a fer el dinar mentre endreçava i netejava el pis com bonament podia. Tot això agreujat per una acurada higiene amb tot allò que havia estat en contacte amb sa mare: la palangana, l’orinal, plats, got i coberts, i roba rentada a banda. També era estar de pega que, a l’empresa on treballava, un laboratori de mala mort especialitzat en gels de bany, desodorants i ambientadors, se’ls hagués acudit oportunistament posar-se a fabricar gel hidroalcohòlic, cosa que justificava mantenir la producció ininterrompudament.

Aquell dia, de tornada a casa, anava carregat amb un flascó d’aquest nou producte, amb què l’empresa havia obsequiat cada empleat, i dos esprais d’un ambientador obsolet que restava amuntegat en un cobert auxiliar, a disposició discrecional de qui en volgués fer ús. Aquell ambientador amb fragància de pi l’havien llançat no feia encara dos anys, però els havien sortit unes partides defectuoses per un error de dosificació: la fragància de pi era tan intensa com si a un l'haguessin empastifat les narius amb resina, talment com si fós un aerosol d’essència de trementina. Però el cas és que ja li anava bé un desodorant intens i persistent, perquè l’habitació de la pobra sogra feia olor de resclosit, tot i fregar-la sovint i que dos cops al dia n’obrissin la finestra ben bé un quart d’hora.

Ja a casa, no feia ni dos minuts que la dona havia entrat a la cambra de sa mare, quan va entreobrir la porta i, treient el cap, amb una veu tremolosa que no era pas produïda per la màscara de protecció, va demanar a Just que passés un moment. La sogra acabava de ficar-se al llit i amb prou feina se li veia el nas per damunt del plec del llençol. La seva dona, encara amb l’esprai ambientador a la mà, s’havia arraconat entre porta i finestra, mirant fixament sa mare. En Just estava a punt de preguntar-li què coi volien, quan alguna cosa li va reclamar l’atenció, a més de la fortor d’aiguarràs: de primer, conscient que no tot quadrava però sense saber exactament què, però, de seguida, adonant-se que el que veia no era possible, que aquell dormitori recordava les calderes de Pere Botero per mor del color: el color d’una boira rogenca que ho embolcallava tot i precipitava sobre algunes superfícies com un esclat de sang. Per exemple, a la part visible de la cara de la seva sogra; en el plec del llençol, en un extens rodal centrat en el nas, i, a banda i banda, per on se suposava que l’havia agafat, estirant-lo cap amunt fins a cobrir-la gairebé del tot; sobre la tauleta de nit i el got d’aigua, i a la tovallola i la palangana damunt de la cadira. Però també al terra, en clapes irregulars, a la meitat inferior dels vidres de la finestra, i a les manetes de la falleba, de la porta i de l’armari. Es podia afirmar que els únics llocs sense rastre de color eren el sostre i les parts elevades de les parets.

Mentre la dona li explicava, encara visiblement espantada, que aquella coloració havia sorgit tot d’una, en espargir ambientador en totes direccions, els dos van ser testimonis de com s’anava aclarint fins a desaparèixer en pocs segons. Llavors ell li va arrabassar l’esprai i va dirigir un únic raig contra la finestra: com abans, només la meitat inferior dels vidres i la maneta de la falleba es van tintar de vermell. Va fer un gest a la seva dona i tots dos van romandre immòbils, fins que al cap d’uns cinc minuts la finestra va recuperar l’aspecte habitual. Immediatament van tornar a la saleta, tancant la porta darrere d’ells, es van treure les màscares, van demanar als nens que s’anessin a jugar al seu quarto i van ruixar a consciència, en totes direccions: només les tovalles que cobrien la taula, els braços de sofà i butaques, finestres, balconera i llocs molt precisos, com interruptors de llum i comandament de la tele, van enrogir, fent-ho en una tonalitat més suau que el vermell rabiós de l’habitació de la sogra. Com era de preveure, transcorreguts cinc minuts tot va tornar a la normalitat. ¿Podia ser que l’aerosol acolorís l’aire i els objectes on el coronavirus era present, i només aquestes zones contaminades?

Abans de parlar-ne amb el departament tècnic de l’empresa, va voler assegurar-se’n i va demanar a un company de feina, de qui sabia que la dona era auxiliar sanitària, que li proposés fer la prova, discretament, a l’hospital on treballava. La confirmació va ser espectacular: a l’UCI no hi tenia accés, però va poder verificar-ho en malalts de COVID-19 que se n’havien sortit i esperaven l’alta hospitalària, i d’altra banda ho va contrastar amb pacients d’altres patologies i amb els seus acompanyants. Allò funcionava: la coloració temporal es produïa amb infectats pel coronavirus, i només en aquests casos.

Va demanar a l’encarregat de la seva secció que demanés una entrevista amb la direcció tècnica de l’empresa. En Just s’ho havia estat pensant i va acudir a la reunió determinat a que no li prenguessin el pèl: abans d’exposar-los el seu descobriment els va prevenir que, si allò que els anava a proposar es convertia en una font d’ingressos, no es conformaria amb una gratificació sinó que volia una participació del 20% en els beneficis nets, fent-los signar l’acceptació. I no sols aixó: ell volia aparèixer, com a responsable de l’invent, en els espots publicitaris que sens dubte s’emetrien des dels principals canals televisius comercials. I van ser en això, en aquest requisit que no li reportava guanys addicionals i que només li afalagava la vanitat, que Just la va vessar. Els tècnics, d’entrada, van acollir les declaracions de Just amb incredulitat. Però, després d’una sèrie de proves sistemàtiques, van haver d’admetre que tot era cert, que només passava amb aquells aerosols amb la dosificació equivocada i que, mediàticament, allò seria una bomba: a falta de la vacuna, que podia trigar ben bé un any, almenys la gent deixaria d’anar a cegues, permanentment ansiosa i a la defensiva per no saber des d’on li saltaria al damunt l’enemic invisible. Caminant a les fosques, la diferència era com anar a les palpentes o provist d’una llanterna, en aquest cas l’esprai que projectava un feix de llum miraculosa que desvelava el misteri: la regió il·luminada es mantenia sense canvis, i llavors era innòcua, o es tenyia de vermell durant uns minuts, i llavors estava contaminada.

Amb el que no comptava ningú era amb els usuaris compulsius, ruixant a tort i a dret, ni amb la histèria col·lectiva de la gent, apartant-se sobtadament de qui n’hagués sortit tintat de vermell, assenyalant-lo com si fos la pesta i increpant-lo amb mots injuriosos. I és que els fabricants del producte tampoc no s’havien molestat a fer pedagogia, informant al públic que, igual com passava amb altres tipus de germens infecciosos, el contagi no responia a una lògica binária, d’haver-hi virus o no haver-n’hi, sinó de concentració: és a dir, d’unitats per litre d’aire o per decímetre quadrat de superfície contaminada; grosso modo, per sota d’una determinada concentració crítica no hi havia perill; i tanmateix, l’aerosol reactiu era extremadament sensible, de manera que concentracions força inferiors a la crítica ja provocaven la pigmentació. Així que molts dels acusats sense fonament, dels qui equivocadament es creien infectats, dels qui no s’atrevien a sortir, perquè només posar un peu al carrer es veien envoltats per una espessa boira rogenca, i d’aquells que cada dos per tres s’enfrontaven a d’altres, obsessoss com ells, en una mena de duels a esprai que podien acabar amb greus cremades en els ulls, anaven acumulant tensió. I en alguns casos l’ansietat era tan insuportable que acabaven en suïcidi.

Fins que es va produir la reacció a una situació tan explosiva. En un espai de tres setmanes, els supermercats i drogueries van passar de tenir exhaurides les existències de CodiVist —que així s’anomenava el producte— a tenir-ne els prestatges plens, sense vendre’n ni un. Però la cosa no va quedar aquí, sinó que els carrers es van anar omplint de pintades contra el producte, contra l’empresa fabricant i contra aquell borinot que sortia per la tele repetint l’eslògan "Si amb CodiVist no l'has vist, és que no hi és". Com que els seus veïns de seguida l'havien reconegut, va córrer la veu i, quan es va desfermar la reacció, molts s'acostaven a la seva finca, a omplir-ne la paret de pintades i esquitxades amb pintura vermella. I no van llançar esprais contra les finestres perquè els Pastor vivien en un quart pis. Naturalment, van haver de desconnectar el porter electrònic, perquè molts escarnidors no s'estaven de picar-hi escandalosament, de dia i de nit. Com que la família Pastor havia fet molts calers, amb la convinguda participació en els beneficis generats pel CodiVist, havien pensat en anar a viure en un barri més elegant, però de seguida van veure que el canvi no els lliuraria de l'assetjament, un cop identificats pels nous veïns. Així que el trasllat el van deixar per a més endavant.

Com cada dia, quan Just va sortir al carrer per anar a treballar, va veure a la vorera del davant un grup de persones vociferants i gesticulants, moltes d'elles portadores d'esprais de CodiVist, que accionaven tot projectant l'aerosol en la seva direcció. La ruixada no passava de ser simbòlica perquè estaven a massa distància, però aquell dia es va produir una novetat: un esprai llançat per un dels manifestants el va impactar al cap, produint-li un esvoranc considerable; i sort que estava buit, perquè li van haver de donar sis punts. Aquell salt qualitatiu en el grau de violència li va obrir els ulls: el nivell d'agressivitat anava en augment i no creia que tingués aturador. Va demanar protecció policial però van ser clars: com que només li podien proporcionar escorta tres dies, mes valia que contractés un guardaespatlles. A partir d'aquí, en Just Pastor es va anar fent a la idea que tenia els dies comptats: a l'agressor definitiu potser el veuria venir o potser no, però la seva mort a mans d'un venjador estava cantada, perquè, volent posar a disposició de la gent un instrument útil, havia obert la caixa dels trons. El missatge que fent visible l’enemic era més fàcil evitar-lo, no havia estat ben rebut, i ara era a ell a qui li havia tocat el rebre: allò tan antic de matar el missatger.



Comentaris

  • Resposta;[Ofensiu]
    Joan Colom | 03-06-2020

    Crec que les reaccions a què fas esment van ser episodis molt puntuals. Tampoc és que tingui una opinió extraordinària de la nostra societat, quant a maduresa i grau de civisme, però cal reconèixer que no s’han produït les actituds xenòfobes contra ciutadans xinesos que alguns pronosticaven. Em refereixo al fet que, dies abans que fos declarat l’Estat d’Alarma, la majoria de negocis regentats per xinesos —singularment bars, restaurants i basars— ja havien anat abaixant portes, i hi havia qui ho atribuïa a la por a represàlies, en aparèixer els xinesos com a responsables de la pandèmia.

    Jo comparteixo la opinió majoritària sobre aquest fet curiós: si tancaven el negoci era perquè les notícies de familiars residents a la Xina els parlaven d’exhaustives mesures de seguretat, i es feien creus de la parsimònia amb què les autoritats espanyoles afrontaven el tema.

  • Boc expiatori[Ofensiu]
    SrGarcia | 02-06-2020

    El trobo un relat molt bonic. Curiosa la història del descobriment accidental, de la sobtada fortuna del Just, de l'ús compulsiu de l'aerosol i finalment de la caiguda en desgràcia del descobridor.
    No m'estranya gens el final; veient com han sigut algunes de les reaccions a treballadors sanitaris o socials ho trobo perfectament comprensible.
    En temps d'angoixa n'hi ha molts que només se senten segurs si poden trobar un boc expiatori.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: