Mat de mag

El jugador d'escacs, enlloc d'agafar-lo, va prémer el peó amb l'índex contra la casella que ocupava i l'enfonsà a poc a poc, com engolit pel conglomerat del tauler. El públic no va poder reprimir un oooh! unànim d'esbalaïment davant d'aquesta fantàstica desaparició. En unes fraccions de segon, de manera sorprenent, el peó emergí dues caselles més enllà, com si prengués aire després de capbussar-se, apareixent primer l'esfera del cap seguit de l'ampla base. Els més allunyats a la taula de joc van proferir algunes veus d'alleujament. Si la peça hagués fet el seu camí a la vista de tothom i amb l'ajut d'una mà, probablement la rotllana de gent mirant la partida hauria estat molt menor, però les exclamacions que s'escapaven de les goles d'alguns dels espectadors dempeus només feien que atraure més observadors, els quals allargaven la gargamella enlaire intentant copsar alguna de les meravelles que se succeïen sobre l'escaquer des de feia ja una estona.
Després d'una pipada, el fum de la cigarreta de l'oponent va ser exhalat formant anelles concèntriques. El fet extraordinari fou que aquestes van anar a parar sobre el seu enroc i, incomprensiblement, allà van quedar-se, immòbils, sense deixar veure cap de les peces que el formaven. La densitat de l'inesperat núvol tapava la visió del rei, de la torre al seu costat i dels tres peons que hi havia davant, provocant una dificultat afegida a l'enrevesat càlcul de variants, una tàctica defensiva sense precedents. No es tractava d'una partida a cegues, més aviat per a bornis. El silenci dels qui s'ho miraven era ara total, semblava talment que ningú gosés respirar, no fos cas que un filet d'aire descontrolat escampés la capritxosa boira. I si aquesta prodigiosa nebulosa es fixava en qui havia bufat i decidia situar-se perpètuament sobre la seva testa en una perfecte simbiosi? Millor no temptar la sort davant de tants esdeveniments extravagants.
El fet és que l'únic alfil negre que encara lluitava va començar a empal·lidir, mentre que, a la vegada, el seu homònim blanc s'anava enfosquint a la mateixa velocitat. Un efecte similar es detectà en el color de les caselles, que passaven del marfil clar al negre d'atzabeja molt ràpidament, per a tornar a canviar de color quan amb prou feines hi havia temps d'adonar-se del canvi. Aquesta percepció de les peces negres tornant-se blanques, i viceversa, es feia a un ritme elevat i sostingut, i si queies en la trampa d'intentar seguir la freqüència del canvi, unes intenses fiblades a les temples t'atenallaven el cap. El públic callava perquè ningú gosava comentar amb el veí el que estava veient, probablement per por a ser desmentit abans d'afirmar de quin color era el que s'assenyalava. Com en el conte del vestit nou de l'emperador, qui es veia amb cor de proclamar la veritat davant de tanta il·lusió esmunyadissa?
La partida s'animà encara més quan un jugador va fer lliscar el peó de torre de rei una casella endavant: el de torre de dama de l'altre extrem també va desplaçar-se simultàniament en el mateix sentit, amb la peculiaritat de què a aquest darrer no hi havia cap mà humana que l'empenyés. Un prodigi de telequinèsia aplicada als escacs que va fer obrir encara més els ulls dels assistents, que no acabaven de copsar els trucs dels prodigis contemplats per més atenció que hi esmercessin. Algunes cares del públic van empal·lidir, símbol que precedeix inequívocament la lipotímia, quan la racionalitat pateix un atemptat i es veu impotent de trobar un mínim d'explicació als fets, trencant del tot el binomi causa-efecte. Sortosament, la cosa no va anar a més.
Encara no s'havien refet de la darrera impressió quan es va sentir un lleuger repicar, quasi imperceptible però insistent, fins que algú va assenyalar un cavall que es movia sol sobre la seva casella, elevant-se uns mil·límetres de la superfície per a tornar a caure en fraccions de segons. Aquest pujar i baixar es feia cada cop més de pressa, augmentant la freqüència del so provocat pel contacte contra la fusta. Els ulls ja no podien seguir el perfil de la peça, difuminada en aquest moviment tan ràpid, com les ales d'un colibrí libant una flor. Aleshores, inesperadament, la silueta del cavall va començar a canviar de forma, a estilitzar-se, a crèixer, un procés que anava acompanyat d'un repicar minvant, fins que, quan va aturar-se del tot, el que hi havia sobre l'escaquer no era un cavall sinó un alfil! Una rotunda transformació que va fer esclatar un aplaudiment descontrolat per part dels espectadors més embadalits.
El clímax s'assolí quan s'anuncià escac i mat en quatre. Amb excepció del rei, l'exèrcit perdedor van recollir-se dins d'un mocador satinat. Amb un ràpid moviment de canell, el jugador deixà anar el farcellet i es comprovà que el seu contingut, enlloc de caure a terra, havia desaparegut misteriosament. Quasi instantàniament, les mans del manipulador van descobrir la tapa de la capsa de fusta on es guarden les peces i allí van aparèixer, resposant en el més comú dels desordres, el mateix desori que regia en els cervells atabalats del públic. Els assistents a aquest espectacle no sortien del seu embadocament, testimonis d'uns fenòmens que s'escapaven de la lògica quotidiana. A continuació, el solitari rei vençut va quedar envoltat per una flamarada que l'encerclà completament, la qual, en extingir-se a poc a poc, va deixar a la vista una casella ben buida i polida. El rei sacrificat aparegué entre les mans del guanyador, qui l'alçà en senyal de victòria, acomboiat pels aplaudiments i xiulets frenètics d'un respectable del tot entregat.
No vaig poder més i vaig preguntar a un dels assistents a l'espectacle, estranyament impasible davant de tanta proesa:
- I com s'explica tant de fenòmen paranormal? Sembla que facin màgia!
- Vos ho heu dit. Es tracta de dos mags que estan assajant els seus trucs abans de marxar cap a un congrés internacional, on competiran amb els més capacitats del món.
- I per què ho fan amb uns escacs, a l'aire lliure i davant de tothom?
- Pobrets, si a casa els fan fora cada cop que esmenten un assaig! Les dones n'estan fins al cim de trobar-se la casa potes enlaire, completament remenada amb tantes proves de telequinèsia, transformacions, invocacions i trucs de tota mena, incapaces de trobar res al seu lloc: les claus els apareixen a la nevera i el comandament a distància dins del sabater, sense comptar el gat de la veïna, que fa dies que no el veuen per enlloc. No cal dir a qui assenyala la dona com a sospitosos…
- Perdoni, però no veig encara la relació amb…
- Els escacs són una excusa! Amb la partida engegada, ningú els diu res, només s'admiren calladament les meravelloses maniobres pensant que són fruit d'unes ments focalitzades en fer el mat i absents de tot el que els envolta, quan en realitat els mags veuen les peces sobre el tauler com un banc d'experimentació molt similar al conjunt de coloms, mocadors de color, cordes i conills que fan sortir del barret de copa alta. I el silenci i el respecte que tothom suposa en aquest joc els protegeix d'inoportunes interpelacions, precisament el que no troben a casa seva. Un joc de mans que està pensat per fer que el públic aplaudeixi amb bogeria i s'exclami d'admiració requereix moltes hores d'assaig i de recolliment abans no es pugui presentar sobre un escenari, i què millor que l'entorn de silenci i concentració del joc mental per aconseguir-ho? Enginyós, no trobeu?
Després d'agrair-li l'explicació, vaig retirar-me del grup de puntetes, temerós d'ensopegar amb algú a qui, si li demanava quina jugada hauria estat millor, em contestés amb un abracadabra del qual me'n penedís per sempre més.

llpages