Massa vida

1

Els regals havien de ser especials, perquè els meus amics també ho eren. Portava prop d'una setmana preparant totes les peces estratègicament. M'havia dutxat desprès de la ferum de vuit hores seguides de feina, m'havia empolainat, desodorat, perfumat i emprat una pinta pel cabell que ja creia extraviada. Havia demanat prestat a algú un GPS, havia comprat "Llenos de vida" d'en John Fante per al recent pare, havia encarregat un ram de flors formidable a la floristeria i copiat un poema d'en Maragall per a la nova mare, havia comprat també un parell de presents útils i nyonyes per la nouvinguda i, escrit la nit anterior una carta perillosament ensucrada sorgida directament del meu cor i plasmada damunt tres fulls blancs mitjançant el meu puny. En aquelles lletres hi havia la meva autèntica il·lusió, no la que ara expresso. La vaig gastar tota allà, per als ulls que m'importaven. No m'agradava gaire això de despullar-me davant els altres fent servir la boca. Existeixen poques ocasions al llarg de la vida que es mereixen l'esforç de fer-ho, però també suposava que aquella n'era una.
A l'hospital no hi vaig arribar fins passades les set de la tarda. M'havia perdut gràcies a les immenses avingudes, la bogeria del mar de semàfors, els milers de clàxons fàcilment irritables i la meva neciesa, ineptitud e inexistent sentit de l'orientació. No entenia el GPS, l'odiava; així que em dedicava a insultar-lo cada vegada que el sentia. Però vaig arribar, esclar, tot i que tres quarts d'hora més tard del previst. Abans d'entrar a la clínica vaig pensar-ho: Ves quin lloc on anar a néixer! El coi de ciutat!!

L'habitació era majoritàriament blanca. Vull dir que la roba del llit era blanca, les parets, els aparells i fins i tot la camisa de dormir i la cara de la mare, a la qual havien obert en canal set hores abans. Tot blanc. Blanc, senyal de puresa i de tranquil·litat... Però trencaven amb l'esquema d'excés de blanc els visitants i les seves flors a les mans, vestits amb jerseis de colors, faldilles grises, caçadores de cuir negre, bambes psicodèliques, botes de mosqueter amb taló i cinturons immensos e inútils a la cintura. També els peluixos, els regals i els antics embolcalls de colors et feien oblidar que allò era un hospital, una mena de lloc on es reunien malalties, cares llargues, ploreres i mort. Davant el llit hi havia la figura d'un paio amb corona d'espines en la seva creu personal. Allò no et feia oblidar de cap de les maneres el lloc on estaves, d'on havies sortit, i on molt probablement acabaríem.

2

Presentacions, oferiment de presents, salutacions, petons, copets a l'esquena, felicitacions, encaixades... A tot arreu deu de ser igual, penso jo. Però la protagonista de la història no hi era, sí els actors secundaris, que comencen a explicar tota la història fil per randa. Ja sabeu: de quina hora a quina hora ha estat patint i parint, com de guapa és la nena, a qui s'assembla més, com de sana diuen els metges que és, com ha anat la cessaria, més detalls de la cessaria, la llevadora fent servir la mà com una cullera dins el ventre de la mare... Detalls, detalls, detalls... Alguns prescindibles pel meu gust. Vull fer-los callar, però se suposa que en aquests casos simplement aguantes, poses cara d'interès en aquella carnisseria prèvia a la vida i penses en el ratolí Mickey i l'ànec Donald.
Una infermera apareix per la porta empenyent el bressol amb rodes i de parets transparents. "Aquí te la deixo", diu la gràcil, morena i ben formada mossa en bata blanca. I se'n va per on havia entrat. Penso en seguir-la, però me'n desdic de seguida pel fet aquest d'oferir bona imatge. Les dones de l'habitació competeixen per prendre posicions al voltant de la nena i els homes queden en segon terme. "Ai la meva nena!", "Què fas, maca?","Ai que és guapa!", repeteixen amb veu aguda de falset. Faig una ullada. Descobreixo un ésser petit tapat amb la manta rosa. És extremadament rosada però alhora fosca, i de maca no en té gaire cosa. Té una closca que tot i tenir l'adjectiu idoni al cap, no vaig esmentar aleshores ni esmentaré ara, perquè la mare sap on visc i a vegades es passa per aquí a llegir. Sóc una persona habitualment sincera, però també em preocupo molt pels óssos de les meves cames. Llavors miro la cara de la mare, despentinada, abatuda al llit i eclipsada davant el seu nadó. Recordo els comentaris que aquest mateix any, amb aparença d'interès per la meva persona, m'ha clavat com espasses: "I tu no en voldries un?", "Tu series un bon pare", "Busca't una noia, seràs més feliç, mira'ns a nosaltres!", "I aquella noia que...". Mare de Déu! Resulta increïble que les parentes i les dones d'amics íntims es comportin totes igual. Insisteixen tan en aquest tema que te'l fan odiar. Deuen pensar que els que estem sols som amargats, desgraciats o frisem del control que exigeix el gènere contrari quan t'hi compromets. Deuen pensar que l'enveja ens recorre el cos, quan no és res més que alleujament i plaer de sentir-nos lliures d'obligacions extres. Collons! Qui voldria el meu ADN sinó per modificar-lo?
Però no tot s'acabava en el monòleg interior. Menjo un parell de bombons que m'ofereix el pare. Parlo amb ell, el felicito, li ho dic de debò. Fa temps que no és el meu col·lega ja, sinó un amic llunyà que ha triat un camí diferent. Suposo que ell pensa que encara ho som, però no, tot acaba igual; un resol la seva vida i s'oblida dels suports en els que ha basat gran part d'aquesta. És comprensible i trist, però estic feliç per ell, perquè sé que ha canviat i realment sent la responsabilitat que li acaba d'arribar en braços junt amb la seva dona.
I les dones van burxant el nadó, li ofereixen el xumet, li col·loquen l'índex a la minúscula i rosadeta maneta i l'acaricien per allà on poden. La nena ni plora ni diu res. Ho diria, penso jo, però deu estar massa cansada, farta i sorpresa del món que acaba de conèixer. Necessita temps per començar a criticar i dir el que realment pensa. La mare somriu com somriuria una nena petita esgotada i sense perdre de vista la seva nina preferida. Els ulls de la parenta d'un altre col·lega estan concentrats en el nadó, i només els aixeca de tan en tan per escrutar la cara del seu xicot. Ell no se'n adona, i sort en té, sinó començaria a tremolar. No he estat mai a la ment d'una dona, però el meu cervell atrofiat comença a lligar caps i a suposar quin futur imaginen aquells ulls, que en les properes hores i per mitjà d'uns llavis als que no pots dir que no traurà una sentència: "Jo en vull un. Ara no, però jo en vull un o dos. Tard o d'hora". Ens tenen enganxats pels pebrots. Als homes ens agrada la pràctica, no el resultat d'aquestes coses. Per acabar escolto les comparacions odioses amb els nadons sorgits d'altres parts a les habitacions adjacents. Queda clar, després d'uns minuts, que la que tenim aquí és la més guapa, preciosa, sana i intel·ligent de tots els nadons que han triat néixer el 21 de Novembre. Això afirmen tots. Jo hi estic d'acord, evidentment, perquè tampoc no n'he vist cap altre per comparar amb ella.

Tothom s'acomiadava, i jo també. Darreres felicitacions, darreres tandes de petons, darreres abraçades. Fins arribar a l'ascensor els comentaris giraven envers la criatura i la feliç parella. Vam pujar, baixar i sortir en processó. Els comentaris al carrer, entre nosaltres, giraven aleshores en trivialitats tals com l'aparcament, el sopar, el cap de setmana i la feina. Ens acomiadàrem. Vaig pagar l'aparcament i pujar al cotxe. S'havia fos la màgia d'aquella habitació blanca, però era bonic, pensava. No ho nego, era bonic, però em fallava alguna cosa, em fallava alguna cosa de tot aquell afer. No sabia què era, però alguna cosa fallava, això era segur. Havia perdut per sempre aquells amics excepcionals des que es casaren. Res havia tornat a ser igual entre nosaltres. Era això? Sí, això em grinyolava, això em guillotinava, això em corrompia per dins, això em fallava... Jo era un egoista. No estava fart de la vida, m'agradava la vida, però buscava un sentit a tot allò quan no n'hi havia cap. Sempre havia estat així i no calia donar-li massa voltes. Diferents decorats, diferents llevadores, diferents amics i diferents nadons. Molta vida, massa vida.