Massa poltre, Ciril!

En Ciril va anar de vacances quasi a la muntanya: li faltava un tram. Qüestió de diners (un quart de jornada laboral d'ell, un quart de la dona i una escassa pensió de la mare de la dona, qui vivia amb ells, ho sentenciaven) i també de fresca, que si en feia massa no es refredés, que una cosa era fer botifarra a l'estiu engavanyós i enganxifós de la costa i l'altra, aquells dies de festa tan esperats, haver d'anar amb roba engavanyosa contra aires excessius que definiria d'enganyosa la tria del destí turístic.

Per allò de quedar bé i també per costum es va endur la dona, la sogra i el gos. El gos no volia, s'estimava més vigilar el pis i el pis, de mena sociable, volia que el ca es quedés. I no, que els veïns eren coreans i qui sap si en tornar s'haurien cruspit l'animal, cosa intolerable -més que res perquè estava vacunat i allò havia tingut un cost. Per evitar confrontacions, doncs, l'home. hàbilment, va comprar per quatre xavos al basar xinès una Pintendo-3-dog-essa, joc electrònico-guauguau que xiflaria la mascota i la mantindria distreta durant el viatge (gos com era de poques sortides: les justes per a defecar i encara si no anava restret) i… cap al llogaret de Vitofartelles hi faltava gent.

Un cop allà la sogra va voler fornicar amb el masover -n'havia captat una energia primitiva incombustible- i ho va deixar ben clar: que ningú els importunés. Feia més de trenta anys que malvivia un celibat que tenia ganes de soterrar. El masover, solter i a punt de jubilar, que era de bona fe i havia estat escolanet, tirava més aviat a asceta i no sabia com treure's aquella octogenària del damunt, sobretot perquè pesava cent quilos. És clar que qui paga mana i, encara més: faria una bona obra. El canonitzarien i el santificarien, per sacrificat i complidor amb una bona dona necessitada. Per tant, va agrair a Déu aquella prova i es va tancar amb l'anciana en un estable-paller mentre el matrimoni pasturava pels indrets circumdants. El gos feia de dogyeur (gos voyeur) que, a més, si els calia algun accessori, els el procuraria. Tot molt ben lligat.

En Ciril era un gurmet càrnic. Li encantava la proteïna animal, per més que durant la setmana anés a practicar ioga cinc vegades i estigués d'acord en un estil d'existència alternatiu i més aviat espiritual. Pel que feia al tema alimentari, però, no canviaria pas. Era d'embotits grassos i grossos i així seguiria. Contra gustos, al•legava, no hi ha res escrit (ignorava que les antigues sagrades i frayurvèdiques 'Hovidies de Vegà-tarià' contemplaven que casar puresa i peresa de canvi de dieta insana a evolutiva no lligava en absolut i que seria castigat).

La seva dona, la Tana (dir-li Leviatana ho tenia prohibidíssim), gaudia com una nena petita amb sabates noves anant descalça i estovant els ulls de poll en herba flonja tacada de caques de remugants. Se la veia tan feliç que potser en rebentaria i amb sort quedaria vidu. Tot natural, designis del fat, si així fos. I mentre pensava aquestes coses tan gratificants, en Ciril inspirava aire pur amb sentor de merda d'aviram concentrat i se sentia mig déu. Li faltava animar-se amb vi de rebost. Com que a la casa llogada no hi havia nevera, calia anar al rierol a deixar en remull algunes de les ampolles comprades a Raimdemunt, ben posades dins un cistell i lligades: no desitjava pas que cap peix d'aigua dolça espavilat agafés una turca a càrrec d'ell.

En Ciril, aquell primer dia inoblidable en què va fer cap a cent fotos de la Tana exhibint pitram i cuixa mentre saltava com una llagosta trastocada i de la sogra kamasutrejant amb l'ex-sant baró del mas, extenuat i excitat per la climatologia benèvola, tenia una gana voraç.Sabia que en aquelles terres era tradició degustar una cassola de llom de poltre adobat amb bolets. Li va venir salivera. Ho va demanar per dinar i per sopar. La cuinera de l'únic restaurant on cap una vintena de persones estiuejava -disperses en diferents habitacles i que pagaven amb l'extra d'una assegurança antisismes- anava de bòlit carregada amb la menja, la mateixa, que tots exigien. Ningú pensava en els pobres cavalls joves sacrificats. Ningú. O algun déu eqüestre?

En Ciril s'afartava de valent i gens covard. Ho mostrava i demostrava. Ell solet va buidar dues cassoles. A més, va voler més llesques de les que li tocaven per a sucar la salsa deliciosa. Pa de pagès ample i esponjós que la cuinera-cambrera-netejadora-comptable duia sota l'aixella i que tallava amb un ganivet per a degollar bisbes al segle V'V. Amb el líquid d'excreció de les glàndules sudorípares de la robusta fèmina, el pa adquiria un subtil i interessant sabor teta de monja que gairebé el feia orgasmar (va agrair la llargada de les tovalles que impedien veure l'evidència).

El vi rajava descontroladament. Per tant, es va esgotar. En Ciril no soportaria cap hora més dels seus cinquanta-cinc anys sense aquell líquid sagrat. Calia posar-ne més al riuet. La nit manava, a fora. Tant se valia. Hi aniria.

La llum de la celístia li marcava el sender. Es notava volàtil i sense adonar-se'n va començar a bategar els braços com una au.
Bestieses! El que es va sentir va ser uns cops metàl•lics que el van desensopir. No va trigar massa en adonar-se que en comptes de les xancletes duia ferradures a la planta dels peus. Va renillar, espantat. Es tractava d'un malson?!

Per assegurar-se'n va entaforar les cames a l'aigua i va picar contra els còdols. Se sentia trencadissa. Els estava fent malbé amb el ferro potent. Va plorar i cridar. Li va semblar que feia girar una cua invisible. Va beure's de cop, quasi sense traguejar, tot el vi que duia -tres litres- i ben pitofi va trotar cap a l'habitacle i a la cambra.

Comptava cavallets de mar: uuun, dooos, treees, quaaatre. Anava a un pub anglès, 'The white horse'. Les finestres eren petites i altes i volien imitar les d'una construcció introvertida i medieval, de defensa i por. Va esternudar.

La Tana va exclamar 'Callaaaaaaaaaaaa!'. Va gastar la lletra 'a' i va afectar l'oïda de mitja comarca.

L'hauria devorada a petons. Li havia estroncar el mal rotllo! A canvi, però, li va tocar satisfer-la seguint el model de la sogra amb el masover i amb el gat de la casa procurant aterezzo. Denigrant, tot plegat: el gat patia la tinya i els la va encomanar al pèl púbic.


Aquella estada de repòs a gairebé-alta-muntanya va 'provar' diferent als membres de la família. La sogra patia un embaràs imaginari, tipus Maria Espírita Santa, i pagar el psicòleg els amoïnava profundament. Així que van deixar que s'ho cregués.
El gos es va voler quedar a Vitofartelles per tal d'ajudar a l'acabat de descobrir libidinós masover que volia recuperar tot el temps d'estúpid celibat perdut. Les imsèrsiques feien cua i la d'ell s'enlairava d'orgull i ànsia. Cantaven himnes putiscopals i es rejovenien a passes gegantines. Un futur problema per al país. O no.
La Tana va passar de tenir ulls de poll a ulls de gallina i cap sabata se li ajustava com calia. Haver de fer-se-les a mida no convenia per al pressupost mensual i la solució va ser que caminés amb les mans, capgirada.
I en Ciril va oblidar el tràngol del somni malparit i va tornar a la rutina.

Era a la sessió de ioga de mitja tarda, amb la resta de companys que vivien de quarts de sous i que mercès al centre cívic podien permetre's aquella espai de trobada i manteniment físic, més per moda i per passar l'estona que per res. La mestra els havia encolomat el Pranayama per escalfar motors. Després, asanas a puntapala. En Ciril es va començar a trobar estrany. Una icona en forma d'elefant prenia la figura d'una euga... la professora rosegava alfals...

Quan va tocar fer la postura del mico no va poder. Se sentia més quadrúpede que bípede. Va excusar-se anant a l'excusat.

Allà es va veure al mirall. Era ell, en Ciril, el de sempre i com sempre. No?

No, no pas. Un poltre es va dibuixar a la superfície reflectora. En Ciril es va desmaiar. No es despertaria. Millor. Així no li haurien de fer el cop de gràcia abans d'arreglar-lo per cruspir-se'l, aquell col•lectiu de cavalls de la dimensió paral•lela venjadora.