Massa lluny

Un cop més, amiga lluna,
et demanaré consell.
Et miraré i preguntaré
si consideres que és massa,
la distància.
I amb la resposta donada
gelada sobre la pell...
Què creus que hauria de fer,
amb aquest amor que es traça
inabastable...


Cal que em diguis, si és només
en l'absència, que resulta inofensiu.
I et demanaré, de nou,
el teu favor.
Et prego que, furtivament i minvada,
me'l cerquis entre la selva.
Perquè ara sé, que ja no és
a la seu de la barbàrie.
La seva sang
m'ho ha dit inconscientment.
Busca'l ara molt a prop
d'un blanc castell de somni.
Reflecteix-te al fons d'un llac,
per amagar-te,
i espiar les ombres de la fronda.
Però no et confonguis, amiga,
perquè no és un fantasma,
encara que el vegis volar
pel teu món.
És només, que vol fugir,
perquè pensa, i s'enganya,
que ha perdut la seva lluita.
Creu que no té cap lligam
prou resistent,
que amb dolça fermesa l'ancori,
el mantingui expectant,
i l'empenyi a fer camí.

I si per fortuna el trobes,
ajuda'l a resistir;

Amara-me'l de llum blanca,
quan la neu cobreixi el bosc,
i il·lumina la nit fosca
per tal que no tingui por.
Dóna-li la calma que ansia.
Recorda-li que l'espero...
la seva veu m'és enyor.
I abans de que arribi el dia,
xiuxiueja-li amb tendresa,
entre petons i murmuris,
a cau d'orella, el meu nom.