Massa jove per ser gran (II)

On treballava ma mare van canviar de cap, l'antic va ser substituït per la seva filla, ja que era una empresa familiar. Llavors la empresa va començar a anar malament, a poc a poc es va anar enfonsant... i la cap volia fer fora a alguns membres que treballaven allà, però sense paga'l-los s'hi cap indemnització. Solució: fel-los s'hi la punyeta fins que es cansessin de treballar allà i se n'anessin pel seu propi peu. Suposo que ja sabeu per on vaig. Una d'aquestes persones era ma mare. Ma mare i una de les amigues que tenia allà, la Fina. Setze i vint anys treballant allà per no res? No. Van posar una denúncia i tot i que l'empresa estava envoltada de préstecs per tot arreu van comprar el jutge ja que a ma mare ni a la Fina no van poder parlar en tot el judici. L'empresa les va acusar d'haver amagat unes factures en un dels seus calaixos i van sortir guanyant.
Qui agafa per treballar unes dones de quaranta i pico anys tenint gent jove que treballa igual per menys diners? Doncs ma mare va caure en una depressió... i allà va ser quan vaig veure el mal rotllo que hi havia entre els meus pares... mon pare dormia, menjava i se n'anava a treballar. Quan sopàvem escoltava la ràdio i no li podíem dir res, quan acabàvem de sopar pujava a veure la televisió, normalment els esports, després se n'anava a dormir, si l'endemà era dia de treball dormia fins una hora abans de marxar, si l'endemà era dia festiu, dormia fins que no podia més, es a dir, fins la tarda del dia següent.
I jo intentava sortir, sortir amb els amics, per no estar amb aquell plom de casa...
I bé, siguem sincers, hi ha algú que no s'hagi enamorat bojament d'algú que simplement no li ha fet cas? Doncs encara que no et faci cas, el simple fet de que et saludi, estiguis una estona parlant amb ell, el vegis... és el que ens fa viure, poder tirar endavant perquè normalment, després d'una temporada trista ve una de tranquil·la, o una d'alegre... Doncs jo, no us vull donar classes de filosofia, només una última pregunta, perquè sempre hem recordar les pitjors?
Doncs jo sortia, entre altres coses perquè potser hi havia alguna oportunitat de veure'l i que m'animés una mica. Doncs la veritat és que ara em penedeixo d'haver-ho fet perquè és un fet molt egoista, jo no era la única que ho estava passant malament amb aquella situació. Doncs jo encara que sortís, quan arribava em sentia una mica malament perquè veia a ma mare que no podia aguantar gaire més, que s'estava aguantant les llàgrimes per mi, però ja prou malament em sentia... que a sobre ella, com que no podia parlar amb ningú més doncs em deia que era una autèntica egoista, que només pensava en mi i els meus amics i que segurament tenia altres problemes que no pas ells. Penseu que és una bona forma d'animar-me? Jo crec que no... però també comprenia la situació en què es trobava ella...