Massa feina

Mentre parlo pel telèfon mòbil, teclejo a l'ordinador amb frenesí. Escolto les instruccions que vaig rebent des de l'altra punta del món: milers de persones depenen de la meva rapidesa i de la meva capacitat de concentració en aquests moments. Per això ni tan sols me n'adono quan els nusos d'uns dits piquen a la porta de l'estudi.

Des de la sala estant, sento com tecleja amb fúria, i com, de tant en tant, deixa anar monosíl·labs afirmatius, cosa que em fa pensar que està al telèfon per assumptes de feina. M'apropo cap a l'estudi, i com que la porta és tancada, pico amb els nusos dels dits: un, dos, tres cops. Sembla que no m'ha sentit, així que poso la mà a la manovella i obro la porta poc a poc. Està d'esquenes a mi, subjectant el telèfon mòbil entre l'espatlla i part de la galta i l'orella. No aconsegueixo veure el que hi ha a la pantalla, perquè m'ho tapa el seu cos, i tampoc vull avançar per veure-ho, ja que prefereixo respectar la seva intimitat. Així doncs, em recolzo al marc de la porta i espero que acabi de parlar.

Finalment, penjo el telèfon i sospiro. Miro tot el que hi ha escrit a l'ordinador, i estic segur que hi ha frases amb poca coherència. Ara em tocarà llegir-ho i corregir-ho. La part que menys m'agrada de la feina: estructurar tota la informació que tinc per saber què busco. Normalment tinc un secretari que em fa aquesta feina, però aquest cop és impossible, la informació és completament secreta, i no la pot conèixer ningú més que jo. Faig un cop d'ull a la tassa de cafè que reposa al costat el teclat. Tot el que queda dins és un dit del líquid marronós completament glaçat. Decideixo fer una pausa i un altre cafè mentre prenc consciència de tota la responsabilitat que tinc al damunt. No m'esperava aquesta trucada de l'agència espacial... Sé que sóc un informàtic reconegut, però mai m'havia passat pel cap que ells haguessin sentit parlar de mi. I ara que hi ha problemes dels grossos compten amb els meus coneixements per solucionar-los. Puc estar-ne orgullós. Quan s'apaga la pantalla, veig al vidre fosc una silueta reflexada. Giro el cap i veig a la meva dona repenjada al marc de la porta. Quanta estona deu portar aquí?

Finalment apaga l'ordinador i llavors em veu. No diu res, així que començo jo:
-Amb qui parlaves?
-No res... coses de feina, ja saps.
-Però semblava molt important.
-Si que ho era, però no en puc parlar. Ho sento.
-Ni tan sols amb mi?
-Ni tan sols amb tu.
Estrany, penso, molt estrany. Però si no m'ho vol dir, no hi ha res a fer. A més, no sé perquè li dono tanta importància al tema. Només era una trucada!

Avui han tornat a trucar-me. Volen saber com porto la feina, si acabaré la recerca aviat. No he sabut ben bé que dir-los. Són moltes hores de feina les que em calen, i sembla que no se n'adonen. M'han explicat les novetats que saben i m'han demanat que els informi dels meus progressos. Necessito que aquesta feina surti bé. Més pel tema de la superació personal que per l'econòmic, tot i que la xifra que han dit avui casi em talla la respiració. Així que passo moltes hores tancat a l'estudi, treballant sense parar.

Ja fa dies que dura. Tal i com acabem d'esmorzar, comença a recollir la cuina, esperant que jo me'n vagi a treballar per anar a encendre l'ordinador. Ho sé perquè un dia em vaig deixar paperassa de l'oficina a casa i vaig haver de tornar a entrar. Quan vaig passar per davant l'estudi ja estava la porta tancada i el sentia teclejar.
No li vaig dir res, i tampoc vaig dir res aquella tarda quan vaig veure que seguia igual com l'havia deixat jo. Les meves investigacions per la cuina em van fer arribar a la conclusió de que ni tan sols havia dinat. Començava a ser preocupant. Ell sempre havia estat una persona molt diplomàtica en saber diferenciar la feina de la vida personal. I dinar entrava dins el segon grup.
Quan va sortir d'allà dins vaig tornar a atacar:
-I doncs? Què fas, que tens tanta feina?
-Tu ho has dit... són coses de feina, no cal parlar-ne.
-Però avui ni tan sols has dinat! - em va mirar amb cara de dubtes, com si no se'n recordes de perquè no havia dinat.
-Ah, si! Tens raó... m'he distret. La feina m'absorbeix. Hahaha- i va riure com si tot fos molt graciós.
I des de llavors no li he pogut treure una paraula més. La curiositat se'm menja per dins. Quina feina pot ser tant important?

L'altre dia em va torna a interrogar. Volia saber per a qui treballo i que faig, però es clar, no li podia dir pas. Si ella ho sabés... si sabés la importància que té la meva feina... entendria perquè no li ho puc dir!
Aviat acabaré l'encàrrec que em van fer i m'ho trauré de sobre, però pel que em van dir en la nostra última conversa tenen pensades unes quantres feinetes més per mi. No ho hauria d'acceptar, però és massa temptador. Sobretot sabent que ningú més al món és capaç de fer aquesta feina!

I els dies passen i sempre és el mateix. Es passa hores i hores allà tancat, duran uns cinc minuts cada dia el sento parlar per telèfon, tot i que m'imagino que qui parla és qui sigui que hi ha a l'altra banda de la línia, ja que ell tan sols va dient que si o que no, o dona breus explicacions sobre la quantitat de feina que li queda pendent. Vaja, res que em pugui indicar a què es dedica. Quan per fi surt de l'estudi està massa esgotat com per xerrar o fer res més que posar-se a dormir. Enyoro la vida d'abans, la vida amb ell abans d'aquella primera trucada. Si segueix així no sé si ho podré resistir.

I sé que ella no ho entén. Però aquesta feina és tan important per mi! Tot i les hores que em pren i l'angoixa que em comporta, m'omple per dins i em fa sentir important. No ho puc deixar, seguiré treballant per ells. I això significa seguir-li amagant en que treballo. Però és el preu que he de pagar.

Aquesta nit, quan m'he ficat al llit, ell ja roncava. I jo no podia adormir-me. I vinga donar voltes i més voltes, fins que els llençols s'han fet una pilota i no he pogut més. M'he llevat, i a les palpentes he anat fins a l'estudi.
He obert la porta, que tants cops veig tancada, i al llindar he dubtat. Hauria de trair la seva confiança? A casa mai amaguem res, ni tanquem portes ni calaixos amb clau, perquè sabem que si volem tenir un espai privat, l'altre ens ho respectarà i no farà el xafarder. Ara he de trencar jo aquest pacte?
Finalment m'he decidit i he avançat uns quants passos, fins la tauleta auxiliar. La llum de la pantalla del mòbil ha trencat la foscor quan he pitjat una tecla qualsevol. Feia poques hores havien estat parlant, així que he començat per mirar les últimes trucades fetes i rebudes. Però en cap de les dues llistes hi havia algun número desconegut per mi. Ho he mirat de nou, i res. Només els números de sempre: el del meu mòbil, el del seu germà, el de casa dels seus pares... res més.
Que estrany, pensava. Així que, ja que hi estava posada he encès l'ordinador. I de nou, he anat al menú "documents recents". Ara si! Tota una llista de documents de text i fulles de càlcul amb noms tipus "Informe XVII", o bé "Estadístiques III". Ja ho tinc!, he pensat. I si, he començat per obrir un qualsevol, a l'atzar. Un document de text llarguíssim, d'unes 20 pàgines. Quan s'ha carregat tot i he pogut començar a llegir, he vist que eren tot frases inconnexes i mancades de sentit, fins i tot sèries de lletres sense cap mena d'ordre ni concert.
He pensat que m'havia equivocat, i n'he obert un altre, per trobar-me amb el mateix. I un darrere l'altre he anat obrint tots els suposats informes, i a mida que ho feia la veritat ha anat caient damunt meu com una llosa.

Ell s'havia tornat boig, i jo no ho havia sabut veure.