Massa a gust

El cansament ens ha retirat la paraula tot i tenir moltes coses a explicar-nos. Fa estona que estem en un plàcid silenci que només el trenca la pluja del meu pensament. Tot està obert i la claror del Sol és massa forta per enfrontar-s'hi. No hi ha manera de mantenir les pestanyes de peu i se'ns tanquen els ulls. Però jo lluito encara de tant en tant, quan el tro de la tempesta em desperta, arrufant el front, per saber si encara ets al mateix lloc. Si t'has mogut o no.

No, ets aquí. En la mateixa posició de fa escassos batecs. Arraulida a l'altre punta del sofà t'abraces per escalfar el que deus estar somniant. Alguna cosa bonica segur, perquè el teu rostre de tranquil·litat i satisfacció em fa pensar que poc et preocupa estar aquí incòmodament adormida. Quelcom t'ha fet decidir de venir a compartir-lo sabent que després t'ho recriminarà tot el cos. I això em fa ballar el cap.

Com sirenes enganyant el cor del pescador els teus mitjons a ratlles de colors vius surten per sota la manta i em senyalen, em criden perquè em llenci a l'aigua. Però a mi sempre m'ha fet molt respecte el mar. Ni aigües negres, ni aigües blaves, ni aigües de colors, ni aigües encantades, jo només sé nedar en aigües transparents. Esperaré que siguin, les teves mans, els teus braços, o els teus llavis qui m'ho demanin. Llavors em capbussaré.

Però no. Cap senyal per poder saber si puc o no puc venir cap a tu. Acostar-me amb delicadesa i recolzar el meu cap damunt del teu pit. I menys per demanar-te que m'agradaria que ara m'abracis també a mi. Així doncs al final prenc la decisió. Cansat d'esperar, amb cautela em desprenc del meu coixí i m'aixeco. Tanco la porta amb cura i pico l'ascensor. Llavors miro el terra i em dic:
- No li he fet ni un petó de despedida.