Maslow, vull ser dalt de la teva piramide!!

el text representa un mar més aviat gris que no blau. és poc profunt i es queda amb el dret de pataleig tot ansiant un miratge social massa arqutípic.

que quan vols que el temps passi de pressa les agulles del rellotge s'ho prenguin amb velocitat caribenya, com dius tu ( me estais estressando, recorda l'anunci de Bacardit), en canvi quan vivim cada moment no te'n adones i ja has viscut tota una vida.
Has reflectit molt bé aquesta paradoxa. Vivim al dia, de pressa. Lluitem pel que volem però quan realment ens adonem que estem vius és quan reflexionem, quan badem davant d'una botiga, quan apreciem el somriure d'un nen o donem una volta a la vora del mar. Quan mirem el rostre solcat d'un ancià, quan caminem pel mig del bosc, quan anem en bicicleta i sentim el vent a la cara, quan en mig del carrer som capaços de centrar tota l'atenció en el que tenim al voltant.
Un plaer conèixer-te i gràcies pel teu comentari.

Realment, hi ha moments, dies, èpoques de la vida en què el temps sembla transcorre amb un ritme diferent per a nosaltres que per als altres: s'alenteix d'una forma exasperant o es dispara i corre a velocitats vertiginoses, deixant-nos amb la sensació de què no podem fer res, que mai no acabarem cap tasca, que se'ns escapa i no tenim forat on aturar-nos, fer una pausa i regalar-nos un respir...

Entre les paraules del teu relat, em quedo amb "Fent el que fa molt volies fer i a una velocitat caribenya.. ", he trobat aquesta expressió genial i molt gràfica!

Lamento, si és que resulta ser una referència real, que aquests dies no puguis veure el mar, però consola't pensant: aquesta foscor passarà... aviat tornarà la claror i la primavera! I després l'estiu i els banys de mar!

Intentant pensar en positiu, l'altra cara de la moneda de què el temps vagi desbocat, és aquesta: aviat arribarà el que esperem!!

I jo espero continuar gaudint dels teu escrits durant molt de temps...
M'ha estat molt grat, també, saber alguna cosa una mica mes personal de la teva vida i me n'alegro del canvi de veinat!

Et faig tramesa d'una abraçada tranquil·la, de les que es donen sense presses,
Unaquimera

Enyorada "velocitat caribenya..."
Molt bona!!

de ben poca cosa

ens submergeixen en aquesta absurda espiral del no-parar. Ens estem robotitzant i no podem tenir espai per a nosaltres mateixos.
Comparteixo amb tu aquesta sensació, però cal esforçar-se per saber què realment és important i què no.
Salut!!!!

...esglaons a la piràmide, és llissa i plena de grassa perquè patinis i no aconsegueixis arribar més amunt. Però crec que el millor que pots fer és crear les teves ales, com va fer Ícar i arribar a d'alt de tot. Espero que no vulguis anar cap al Sol.
Una abraçada.