Cercador
Mas Cara
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una masia allunyada, remota. Amagada rere boscos molt boscosos, amparada per muntanyes liloses. La teulada és plena d'un estrany verdet que fa relliscar els gats que no han après patinatge. El vell i la vella de les màscares blaves recullen els felins caiguts i, divertits, els cusen per les cues.
La façana és farcida, de dalt a baix, de feixos d'aromàtiques assecant-se. L'olor que desprenen atrau papallones daurades que la dona de la màscara groga caça destrament. Les desala, les sala i col•loca en pots de conserva de vidre opac.
El paller sembla que cridi: "amagueu-vos dins meu i feu cosetes!". Quan una parella que, per casualitat, s'ha perdut per aquell indret i sent la veu que se sent sense sentir i fa cas...l'home de la màscara vermella els talla les orelles i fuig rient, com un esperitat. Ara hi sentirà millor.
Si els ocells picotegen els fruiters ... res a fer. La noia de la màscara verda, camuflada entre el brancatge, xiscla creant una ona que els embogeig i fa que s'estavellin contra un mur fet expressament. Amb els becs dibuixa al terra tan bé!
Alguna vegada els núvols són massa a tocar de terra. El noi de la màscara grisa hi salta al damunt: els trepitja, com si fossin raïm, els esmicola, els talla amb ungles-ganivet. Un crit guerrer acompanya l'acció desitjada, intensa i alliberadora.
Fets així, i d'altres que no contaré, s'esdeven al Mas Cara.
La façana és farcida, de dalt a baix, de feixos d'aromàtiques assecant-se. L'olor que desprenen atrau papallones daurades que la dona de la màscara groga caça destrament. Les desala, les sala i col•loca en pots de conserva de vidre opac.
El paller sembla que cridi: "amagueu-vos dins meu i feu cosetes!". Quan una parella que, per casualitat, s'ha perdut per aquell indret i sent la veu que se sent sense sentir i fa cas...l'home de la màscara vermella els talla les orelles i fuig rient, com un esperitat. Ara hi sentirà millor.
Si els ocells picotegen els fruiters ... res a fer. La noia de la màscara verda, camuflada entre el brancatge, xiscla creant una ona que els embogeig i fa que s'estavellin contra un mur fet expressament. Amb els becs dibuixa al terra tan bé!
Alguna vegada els núvols són massa a tocar de terra. El noi de la màscara grisa hi salta al damunt: els trepitja, com si fossin raïm, els esmicola, els talla amb ungles-ganivet. Un crit guerrer acompanya l'acció desitjada, intensa i alliberadora.
Fets així, i d'altres que no contaré, s'esdeven al Mas Cara.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436181 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com