Cercador
Mary- Bell
Un relat de: fani segurado cabrol- Compartir:
Mary - Bell
Tothom sap el seu nom...però res més.
Com en una pel·lícula de gènere negre, s' amaga darrera un vell taulell de bar, sense pianista.
Llargaruda. D'uns quaranta-llargs, esprimatxada ,¨primota ¨ , somriure arreglat ( de cambrera ), sense tenyir els cabells rossos i plens de greix que un dia varen tenir algun color definit.
Dies sencers, matí, tarda i nit , a l' hivern ..i, ella immòbil, allà, com un estaquirot.
Amb vida, sí, respira, sí, sense ànima, sí.
S'esforça per llevar-se cada puto matí, a la mateixa hora, no sigui que algun es quedi sense cafè.. com si li importés a ella. Qui li pregunta, si vol un cafè o si ha dormit bé, algun somni bonic, reina¿¿
i cada dia, i cada dia .. costa més.
quan emergeix, com una ànima en pena del seu racó , pren una postura que només ella sap fer.
Entre la cantonada de la barra del bar i la cafetera, de tres sortides: sol, tallat i amb llet, ha trobat el seu lloc de descans. I, l'acompanyen les cuques i els sobres de sucre que alimenten a la màquina de despertar .
El so de la seva companya la fa desconnectar per instants de la seva vida ...bruuummmmmbrummmmmmmbrummmmmmm.
A les onze de la nit, si no hi ha futbol, podrà estirar-se al llit i obrir el llibre que fa dos mesos intenta acabar.
( del Arturo, el Reverte..)
Si no hi ha algun desgraciat que vulgui acabar de veure els gols i prendre’ s la última abans d'anar a casa amb tot el tuf a birra.
Mentrestant, el cul damunt la nevera obsoleta i rovellada, una cama mig embolicada amb la caixa de les coca coles buides i un peu penjant i l'altre a terra de puntetes, com una corredora que està apunt de sortir a córrer els cent metres...per si apareix algun desgraciat que vulgui menjar-se un ¨bocata¨ sense tomàquet i de truita...toca-collons!
De mig costat, un ull a la porta i l'altre mig cluc,
La galta, de la cara, se li queda marcada per la pressió que exerceixen els seus dits... per no deixar caure el cap. Més d'un cop ho ha pensat: un dia d' aquests em desnucaré.
Tanmateix, no pot estar en una altre posició, al llarg de les temporades, que fa unes quantes, s'ha adaptat.
El seu cos llargarut i esprimatxat té la mida exacte de la cantonada de la vella barra amb la cafetera i les cuques i els sucres i culleretes petites i gots de totes mides, i forquilletes i ganivetets i draps bruts i nets i vinets i ¨vinsbruts¨ i cafès llargs o curts o endolcits i sacarina ,copes ,gots de ¨tubo¨,de vermut o pastís... i renta'ls i eixuga’ls.
Tant poc sabó i Tanta merda
Tothom sap el seu nom...però res més.
Com en una pel·lícula de gènere negre, s' amaga darrera un vell taulell de bar, sense pianista.
Llargaruda. D'uns quaranta-llargs, esprimatxada ,¨primota ¨ , somriure arreglat ( de cambrera ), sense tenyir els cabells rossos i plens de greix que un dia varen tenir algun color definit.
Dies sencers, matí, tarda i nit , a l' hivern ..i, ella immòbil, allà, com un estaquirot.
Amb vida, sí, respira, sí, sense ànima, sí.
S'esforça per llevar-se cada puto matí, a la mateixa hora, no sigui que algun es quedi sense cafè.. com si li importés a ella. Qui li pregunta, si vol un cafè o si ha dormit bé, algun somni bonic, reina¿¿
i cada dia, i cada dia .. costa més.
quan emergeix, com una ànima en pena del seu racó , pren una postura que només ella sap fer.
Entre la cantonada de la barra del bar i la cafetera, de tres sortides: sol, tallat i amb llet, ha trobat el seu lloc de descans. I, l'acompanyen les cuques i els sobres de sucre que alimenten a la màquina de despertar .
El so de la seva companya la fa desconnectar per instants de la seva vida ...bruuummmmmbrummmmmmmbrummmmmmm.
A les onze de la nit, si no hi ha futbol, podrà estirar-se al llit i obrir el llibre que fa dos mesos intenta acabar.
( del Arturo, el Reverte..)
Si no hi ha algun desgraciat que vulgui acabar de veure els gols i prendre’ s la última abans d'anar a casa amb tot el tuf a birra.
Mentrestant, el cul damunt la nevera obsoleta i rovellada, una cama mig embolicada amb la caixa de les coca coles buides i un peu penjant i l'altre a terra de puntetes, com una corredora que està apunt de sortir a córrer els cent metres...per si apareix algun desgraciat que vulgui menjar-se un ¨bocata¨ sense tomàquet i de truita...toca-collons!
De mig costat, un ull a la porta i l'altre mig cluc,
La galta, de la cara, se li queda marcada per la pressió que exerceixen els seus dits... per no deixar caure el cap. Més d'un cop ho ha pensat: un dia d' aquests em desnucaré.
Tanmateix, no pot estar en una altre posició, al llarg de les temporades, que fa unes quantes, s'ha adaptat.
El seu cos llargarut i esprimatxat té la mida exacte de la cantonada de la vella barra amb la cafetera i les cuques i els sucres i culleretes petites i gots de totes mides, i forquilletes i ganivetets i draps bruts i nets i vinets i ¨vinsbruts¨ i cafès llargs o curts o endolcits i sacarina ,copes ,gots de ¨tubo¨,de vermut o pastís... i renta'ls i eixuga’ls.
Tant poc sabó i Tanta merda