Marxar en silenci...

Si no hi hagués un demà
aquesta meva tristor
llefiscosa, que m'ofega
i em pastifeja d'angoixa
ja podria prendre alè,
ja per fi res sentiria…

Oh Déu, per què la meva pregària
sembla que no vols escoltar?
Què no veus el meu turment ?
Què no veus com em dessagno?
Deixa'm marxar en silenci,
en la foscor de la nit,
entre boirines de somnis,
que no hagi de mostrar
ma repugnant covardia.

Què no veus com m'encongeixo?
Com anhelo, indefens,
retornar al més enllà?

Si no hi hagués un demà…
Tant de bo, treva per sempre,
per fi tot s'acabaria.