Martedì

I des d’allà dalt, amb unes vistes excel·lents i el vent fred que em despentina els cabells, gaudesc com mai del teu somriure. Aleshores, i sense avís previ, not un pessigolleig estrany a l’estómac, com si fos vertigen, però sospit que no té res a veure amb les alçades… I mentre em demanes si sé quin poble és aquell, i aquell altre, i aquell altre, jo pens que no m’interessa altra geografia que no sigui la dels teus ulls. Parlant pels colzes, rient perquè sí i rient perquè no, només pel gust de fer-te la contrària. Mans fredes, esquenes calentes i silencis, teixint paisatges. Lluny de tanta gent que parla, de tantes veus estranyes, entre els colors d’aquesta tarda feim d’entendre’ns només amb la mirada. I es fa tard i es fa fosc i no vull deixar-te, però hem de marxar. Jugues amb les marxes, i acceleres, i ara a la dreta, i ara a l’esquerra, i jo que no puc et puc desferrar els ulls de damunt. Un petó fugaç mentre xiuxiuejam un “fins aviat” em deixa un regust de tu als llavis que quedarà fins ben entrada la nit. Dolç, però també amarg.

És cert que quan te tenc aprop no sé què dic, ni què faig, ni què pens… però saps una cosa? He decidit que, a partir d’ara, vull deixar-me portar. Sense presses, sense pors… sense passar pena.