Cercador
MARTA, JO I EL DIABLE
Un relat de: Xavier Palanca- Compartir:
Marta era l'única claredat que jo em menjava a l'oficina, l'herba florida que inusitadament havia nascut, feia cinc mesos, en aquest bosc cendrós.
Encara recordo quan tímidament va arribar com una pluja tènue. Poc a poc, es va transformar en la tempesta estiuenca més refrescant.
De tant en tant, després de saludar al vell i entranyable Castells, i traure-li el somriure que feia que tingués menys ganes de jubilar-se, em portava uns dònuts perquè deia que jo estava una mica esquifit, i que era una llàstima que un home amb tan bona pinta es deixés perdre. Això era suficient per a que el dia semblés unes hores amb sentit.
Quan el senyor Roig em va cridar al seu despatx, em va fer la mateixa gràcia de sempre, cap. Amb el seu pare era una altra cosa. Tots érem com una família nombrosa.
-Es pot passar? -Vaig dir després de trucar a la porta del castell del diable.
-Passi Doménech -va dir com si em donés permís per menjar-me la croqueta que va sobrar el dia anterior.
-Que desitja senyor? -pensant que algun dia em demanaria que li llepara les sabates.
-Prepare l'acomiadament de Marta per a demà -va dir amb la seua fredor habitual, com si demanés el seu cafè llarg amb dues gotetes de sacarina.
-Vol dir?
-Crec que m'ha escoltat bé. Per què posa aquesta cara de anat? -va dir mentre li sortien les banyes.
-Està segur del que em demana? -em va forçar a dir la meua sang bullint.
-Qui es creu vostè que és per fer-me aquesta pregunta? Faça el que li he dit, i punt. O és que vol preparar el seu també?
A les 12'33, quan jo estava passejant per la platja, sense pensar en el futur i menjant-me els dònuts, el van trobar assegut a la seua butaca amb un bolígraf Bic Cristal clavat just al lloc on tot diu que estás mort.
Encara recordo quan tímidament va arribar com una pluja tènue. Poc a poc, es va transformar en la tempesta estiuenca més refrescant.
De tant en tant, després de saludar al vell i entranyable Castells, i traure-li el somriure que feia que tingués menys ganes de jubilar-se, em portava uns dònuts perquè deia que jo estava una mica esquifit, i que era una llàstima que un home amb tan bona pinta es deixés perdre. Això era suficient per a que el dia semblés unes hores amb sentit.
Quan el senyor Roig em va cridar al seu despatx, em va fer la mateixa gràcia de sempre, cap. Amb el seu pare era una altra cosa. Tots érem com una família nombrosa.
-Es pot passar? -Vaig dir després de trucar a la porta del castell del diable.
-Passi Doménech -va dir com si em donés permís per menjar-me la croqueta que va sobrar el dia anterior.
-Que desitja senyor? -pensant que algun dia em demanaria que li llepara les sabates.
-Prepare l'acomiadament de Marta per a demà -va dir amb la seua fredor habitual, com si demanés el seu cafè llarg amb dues gotetes de sacarina.
-Vol dir?
-Crec que m'ha escoltat bé. Per què posa aquesta cara de anat? -va dir mentre li sortien les banyes.
-Està segur del que em demana? -em va forçar a dir la meua sang bullint.
-Qui es creu vostè que és per fer-me aquesta pregunta? Faça el que li he dit, i punt. O és que vol preparar el seu també?
A les 12'33, quan jo estava passejant per la platja, sense pensar en el futur i menjant-me els dònuts, el van trobar assegut a la seua butaca amb un bolígraf Bic Cristal clavat just al lloc on tot diu que estás mort.