Marina

Un relat de: momo_1323

Fa anys i anys, tants que ni la mòmia més vella que puguis trobar s'en recordaria. En un indret desconegut de l'univers, un lloc que segurament ara ja no existeix va néixer una història d'amor bonica, però potser trista..
Va succeir al regne del déu Mar, on tot era aigua. Totes les criatures d'aquell regne vivien sota aquesta. Hi havia peixos de molts colors, de moltes formes, de moltes dimensions; grans peixos allargassats de color lila i blanc, o petits en for-ma de lluna i de color taronja amb punts vermells, o microscòpics gairebé perfec-tament rodons i negres. També existia la tribu de les estrelles de mar, algunes te-nien quatre braços, unes altres cinc i n'hi havia fins i tot algunes amb sis potes. També, com no, hi habitaven en aquest regne els cavallets de mar; ells eren els en-carregats de la música, de l'espectacle, però també eren ells qui seduïen amb més facilitat. No només a les dones de la seva espècie, si no que també eren capaços de seduir a les senyoretes peix, a les precioses estrelles de mar, a les estirades senyo-res musclo o a les enjoiades noies ostra. Aquestes últimes eren l'enveja de tothom, totes les nenes ja des de ben petites desitjaven posseir una perla com les seves. Però si de veritat hi havien criatures realment belles en tot el regne del Mar eren les sirenes. Tenien una cua molt semblant a la dels peixos, però el tors era com el d'una criatura que només coneixia el senyor Mar, el nom d'aquesta espècie era persona o també anomenat humà.
D'entre elles hi havia una que era la més bella de totes. Aquesta sirena era especial no només per la seva aparença si no també per la seva intel·ligència. El seu nom era curt, però bonic: Na. En la llengua sirenius Na volia dir "tendresa". La seva cua era llarga i estilitzada, de colors liles, blaus i roses; segons deien al vespre quan el sol ja s'amagava, amb el reflex d'aquest sobre les diminutes esca-mes, es podia veure tot un fons marí propi, amb totes les criatures. El seu tors era prim, la seva pell molt blanca, sobre els pits tenia unes petxines de colors ataron-jats i una petita piga entre aquests que feia encara més sexy la seva persona. Els seus cabells eren llargs, quasi arribaven al final de la cua, i rossos; acostumava a decorar-los amb petxines o petites fulles de coralls que aquests mateixos li cedien. Tenia els ulls del color del cel, però si t'hi fixaves prou podies distingir-hi fins a mil colors. El seu nas era rodó, els seus llavis gruixuts i voluminosos, li donaven sensualitat a la seva cara potser massa infantil. Tenia les galtes mig rossades. Na era tendra, carinyosa, amable, generosa, alegre i sempre disposada a ajudar.
Doncs bé entre aquesta preciosa criatura del fons marí i el déu Mar va sorgir una història d'amor. No cal dir que la criatura preferida del poderós déu era Na i que Na somiava estar algun dia al costat de Mar. Tots dos sabien el que sentia un per l'altre però a l'univers hi havia una norma: es prohibia a un déu i a una sirena estimar-se. Encara que Na era jove, ja feia anys que els dos tenien aquests sentiment i que patien en silenci per no poder estar junts. El déu Mar observava amb deteniment cada un dels moviments de Na, i per una altra banda ella espia-va el déu quan aquest es distreia. Eren ja quasi habituals els encreuaments de mirades entre ells. Quan això passava intentaven dir-se en un segon moltes coses, entre elles l'amor que es tenien però també la tristesa de no poder estar junts.
Un dia, concretament un 10 d'Abril, van decidir arriscar-se i viure encara que fos per una sola nit el seu amor. Quan la lluna començà a sortir Na va sortir a la superfície i el déu Mar la va fer pujar delicadament a la seva mà i d'una forma màgica la va portar al paradís dels déus. Allà es van mirar durant molta estona. Les seves llengües eren diferents; però no necessitaven parlar, amb la mirada es deien tot el que necessitaven dir-se. Poc a poc la tímida Na es va anar apropant al déu i li va fer una delicada carícia, darrera d'aquestes van venir moltes; tan per part d'un com per part de l'altre. Quan la lluna ja brillava al lloc més alt del cel, els dos es van unir en un tendre petó. I es van estimar, donant un a l'altre tot el que tenien i tot el que eren. Durant tota la nit van ser un de l'altre i no es van separar. Però arribà la llum. Aquella llum volia dir el final de la seva histò-ria; amb la foscor es podien amagar, però a l'arribada de la claror els descobririen i mai més tornarien a estar junts.
Quan els altres déus els van descobrir de seguida els van separar i van convo-car una assemblea per decidir que durien a terme. Tres dies i tres nits van estar discutint-ho. Molts volien matar-los, altres els volien enviar a altres regnes, uns altres opinaven que la millor solució seria transformar-los en pedra, el que sí que sabien tots era que junts no estarien. La decisió els va arribar als dos alhora, se-ria el seu últim instant junts. Va parlar el déu Terra, el fins aleshores totpoderós Mar es fondria i donaria per sempre la seva ànima en forma d'aigua al seu regne, la Terra, i la sempre bella sirena Na es convertiria en sorra. Mar de seguida es va fondre, però Na no podia. Tenia un nou ésser dins seu, fruit d'aquella nit. La de-cisió llavors va ser que tindria el seu fill, el donaria al regne Terra i es convertiria en sorra. Al passar el període de gestació va néixer una preciosa criatura i l'encara bella sirena Na es va fondre, això sí sempre a prop del seu estimat Mar.
La criatura que va néixer era d'aparença humana. Era bella com una sirena i tenia els cabells daurats com la seva progenitora. Per una altra banda era intel·ligent i segura com tots els déus, per tant com el seu pare. La tendresa i la delicadesa eren heretades de Na, mentre que força i la constància eren del Mar. La característica més destacada d'ella i de la seva mare eren les galtes; ella també tenia la pell del color dels núvols i les galtes rosades sempre li proporcionaven la seva immaduresa en els moments indicats. Del seu pare havia heretat la seva lluita, lluita per seguir el camí que indicava el cor encara que no fos el correcte. El déu Terra va ser l'encarregat de posar-li nom, no li costar gaire pensar-lo: Ma-rina. Una criatura que havia nascut d'una història d'amor tan especial no podia rebre altre nom que la unió dels seus pares. Aquesta paraula volia dir:
LLUITAR PER L'AMOR I GUIAR-SE PEL COR SENSE POR A LES CONSEQÜÈNCIES

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer