Maria

Els pensaments van i venen, els pensaments no els podem controlar.
Crec que n’has fet una exposició variada. Normalment, en les circumstàncies del relat, només recordem les parts positives, les negatives les relativitzem o reconduïm de manera planera com si facilitéssim la segona oportunitat...
—Joan—

No sé perquè, però intueixo que aquí has ben descarregat Anna!! (hahaha). És un relat contundent i clar... i ben bé que és així, això dels tanatoris i d’anar a donar el pesem és més un teatre que pur sentiment (ara que sempre hi ha qui ho realment ho sent), la gent ho fa perquè toca i no per sentir-ho, només falta llegir el que reflecteixen les seves cares en mirar el difunt... cares de fàstic i de repugnància, tot i això amagades i dissimulades, com si ells no haguessin de patir el mateix desenllaç...
Gràcies pels teus comentaris, sempre és una alegria veure que l’Anna t’ha deixat un comentari.
Pel que fa a l’Eloi, el tinc una mica aparcat, intento que aquest, el qual porta el meu primer nom, sigui més íntim i, potser, sense censures!. (hehe)
Amb això m’acomiado i et dic que de tant en tant et llegeixo!! Encara que no publiqui o no comenti!
Una abraçada molt gran:
Cesc (eloi)

Brutal metàfora! No deixar res per 'criticar', per dir. I ja no hi és.

La comparació de la Maria amb una flor és mostra d'estimació, de positivisme.
Malgrat la revelació de com era (defectes: humana) com una crítica que no vol ser-ho perquè prou que ho remarques.

Un món difícl per a tots, éssers emocionals complicats com som i hem pogut anar sent.

No et comento faltes (una munió) que estàs aprenent i seria la part freda.
Si vols, via mail te les anoto (i no pas perquè jo no en tingui en cap calaix, eh?).


Endavant. Que el tió et cagui una llibreta i els tres reis et duguin un llapis, una goma i una maquineta, com quan no calia gaire res més per deixa anar tant de mot del cor i del cap.


Mena (et desitjo una molt bona quinzena) (hhehe, i he fet rima fàcil)

me n'alegro molt que t'hagi agradat el meu últim poema

una abraçada ! ;-) i fins aviat !

Barreja de tristor, de força. Records barrejats amb quotidianitat.
Molt bonic. M'agrada com relates.
Una besada.

Has sabut descriure molt bé aquests sentiments contradictoris que deixem de dominar, que dormen fins que una mort els desperta.
Has descrit a la perfecció aquestes cares de "circumstàncies" que posen molta gent quan són es un tanatori. Fins i tot les crítiques al pobre/pobra que ja travessat aquest món. Què the de dir que no hagis viscut tu i que no hagis escrit?

M'ha agradat molt la forma com ho narres, com vas desplegant aquesta suma de sentiments. I també, la teva manera planera d'expressar-te.

Una abraçada,

Materile

Un relat que commou per la franquesa i la tendresa. Ens apropes a la Maria de tal forma que sembla que també nosaltres l'hàgim coneguda amb tots els seus defectes i virtuts, d'altra banda com tot ésser humà. I el rerefons crític relacionat amb l'aspecte "públic" de la persona finada el trobo molt encertat.
Gràcies pel teu comentari. Només volia afegir que, sortosament, no he escrit sobre un tema que em pertoca a mi, és només ficció, tot i que hi ha molts casos reals per desgràcia d'aquests que descric a "Higiene".
Una abraçada ben forta, companya!

anna, hi ha vegades que sembla un galliner i es barregen massa sentiments i massa persones ( els qui pateixen, els qui van per compromís, els qui van a tafanejar... ) és complicat i molt sovint patètic.

el tema del meu poema, et diré que és una mirada ja amb certa distància d'una època de fonda depressió que vaig passar... ara estic molt millor però intentant canviar algunes coses per no recaure mai més

gràcies pel teu contacte i amabilitat anna !! ;-)

I no... TENIA!!! No serà perquè no m'ho han dit vegades!! Ai s'hauria de poguer editar, un cop posat!.