"MARIA OPTIMAM PARTEM ELEGIT"

“MARIA OPTIMAM PARTEM ELEGIT”
(Lc 10,38-42)

El temps era arribat.
Amb insistència violenta
al món venia,
dolor i sofriment,
neguit del naixement,
plor i alegria.

Així com vaig eixir tot ple de vida,
deixava allò més estimat,
del món fugia.
Volia ser un monjo clausurat
i viure amb silenci i soledat;
ser sacerdot de Crist,
i cada dia
fondre’m amb sa dolça companyia.

Per saber el meu coneixement
(que sense estudis, aquell camí emprenia)
havia d’explicar, en una redacció,
el grau de ma ciència i instrucció.

“Maria va escollir la millor part.”

Aquest va ser l’escrit del meu debat:
entre la meva ignorància
i el meu desig innat.

Van dir-me que sí,
que podria provar aquell auster camí!

Nou mesos van passar (amb nits i dies),
i jo, pobre embrió, havent crescut,
per voluntat de Déu vaig ser nascut,
deixant aquell silenci i solitud
que amb tants de plors m’havia conreat,
tornava al mateix món del meu passat.

Sortia per la porta del monestir.
El meu avui tenia gust d’ahir
i m’emportava com a últim record
les llàgrimes del Pare Mestre
a dins del cor!

Hi ha un temps per a cada cosa,
i és ben veritat.
Els anys passaven igual que el vent,
i, amb tot el que m’ha tocat viure,
estic content!
L’esposa, els fills, la feina, l’amistat,
l’alegria diària del Pa Sacramentat...
res m’ha fet falta
i res m’ha estat sobrat;
sols l’enyorança perduda del passat,
que m’esperona
a cercar la plenitud de ma persona.

No podia apropar-me al monestir,
tenia respecte per ells i por per mi.
Com podia entrar a l’hort sagrat,
on el DÉU AMOR sent complaença?
Qui em posaria ales als peus
per no trepitjar la dolça solitud
i no profanar el silenci tan volgut?

Tot jo ple de temença
no gosava atansar-me al bressol
que vaig deixar d’un vol,
com ocell espantat pel tret del caçador.
No podia tornar a aquell niu,
al qual em sentia segur i d’amor viu.

I quants anys van passar?:
tants com a l’entrar en tenia
i, del Crist encisat,
amb silenci i soledat vivia!

Però la inquietud d’un company volgut,
que cercava la Font de la Bondat,
va demanar-me (tot cercant el camí)
que el portés un dia al monestir.
I així amb el valor seu
vaig vèncer la temença del cor meu.

De mi havien perdut la imatge,
el temps esborra molts camins,
i no tenien la memòria clara
de quan i com...
vaig estar allà dins.

“Els records es fan presents
parlant de les vivències
i unint els pensaments”

–I així... ara què fas?

–De manyà:
faig reixes i també de serraller.

–Doncs... mira,
al claustre hi ha un pany que no va bé!

Aquells claustres blancs havien canviat;
traient-ne el guix de sobre,
la història ressorgia;
la pedra i les totxanes (amb aire d’harmonia)
embellien el lloc, d’antiga poesia,
i feien el silenci adient,
omplint de pau i tranquil•litat tot l’ambient.

Les portes de les cel•les ajardinades
(que eren pintades d’un color grisós)
ara rascades... naturals, de fusta,
s’esqueien més en aquell lloc reclòs.
Hi havia un Sagrat Cor en cada porta,
tots iguals, uns trenta en total,
que eren reemplaçats per uns rètols gravats,
amb frases diferents,
ben inspirades en la litúrgia i en els llibres sagrats.
.
El batec del cor meu s’accelerava;
feia vint anys!
que aquell recés sagrat no trepitjava,
i ara aquell pany s’havia d’arranjar!
Hi podria haver vingut un altre cop...
que més tranquil hauria entrat en aquell lloc!

No n’era conscient,
d’allò que em deia el monjo en aquell moment!

En el claustre regna sempre la quietud,
allà monjo que passa… monjo mut;
però, quan hi ha un visitant,
per pura caritat es va parlant.

Els records d’aquell passat llunyà
em feien defallir la veu... la mà.

Pensava:
“Com arreglaré el pany
si la mà em tremola amb tant d’afany?”

Quant més endins entrava
(pel monjo guiat)
més m’apropava
a la porta d’aquella cel•la, que, com úter diví,
va engendrar i concebre L’AMOR DE CRIST en mi.

La veia… s’apropava…
“ja passarem de llarg”.
El monjo allà es parava,
jo vaig quedar astorat!

El rètol de la porta,
com si m’hagués elegit,
em deia:
–Escolta allò que porto gravat i ben escrit,
Jesús així ho va dir i ho torna a repetir:

“MARIA OPTIMAM PARTEM ELEGIT”

El cor, no me’l sentia;
la pau del claustre en mi vaig sentir que naixia.
L’avui era l’ahir,
i l’ahir em projectava devers
L’AMOR SENS FI!

Els meus peus són alats,
el silenci no trenco, dins d’aquell lloc sagrat!

La solitud m’impulsa en dolça comunió!
Les portes tinc obertes,
amb ells prego lloant,
i sento que m’estimen... a mi, jo que els dec tant.
Estic tot sadollat de gràcia i de perdó.

QUE GRAN VOSTRA TENDRESA!
I QUINS GERMANS!,
SENYOR

Josep Vendrell i Torres