Maria i Armand

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Maria està recolzada en l’ampit de la finestra esperant veure el seu estimat. Com cada dia, a la mateixa hora, l’espera amb el cor encongit. Des de fa us dies, tanmateix, Armand, l’amor de la seva vida, no la obsequia amb aquelles floretes tan afalagadores que li ericen els cabells d’emoció. De fet, no li diu res, passa sense tant sols mirar-la i segueix el seu camí sense aturar-se. Potser ja no l’estima?
Avui, quan passi per davant de la finestra, serà ella qui li deixi anar una galanteria. L’ha llegida en un llibret de poemes i se l’ha aprés de memòria. Tot i així, tem que els nervis la traeixin, per la qual cosa no deixa de fullejar aquell curtet però preciós text que porta escrit en un paperet que subjecta amb mans tremoloses.
Es fa tard i Armand no apareix. Des de la finestra, Maria pot albirar tot el carrer fins a la placeta, aquella a on es van conèixer. No el veu. Es fa fosc. Són ja molt pocs els vianants. I només són les vuit.
Les vuit. Les vuit? A veure, a veure, pensa, Maria. És a les vuit del matí o del vespre quan passa Armand per davant de casa meva? Clar! Que ximple que soc! M’he equivocat d’hora. És pel matí quan passa per aquí de camí cap el treball. Com he pogut equivocar-me?! I tot perquè des de fa uns dies faig la migdiada i quan em llevo perdo la noció del temps i de vegades no sé si som al matí o a la tarda. Ara entenc que passés de llarg. No era ell. Deuria ser un xicot ben plantat que se li sembla. Si portés posades les ulleres això no m’hauria passat. Què hi farem. Soc tan presumida! Dec haver estat uns quants dies traient el nas per la finestra a les vuit del vespre creient que eren les vuit del matí. Com ara la claror és la mateixa! Què haurà pensat el meu estimat Armand quan en passar per davant de casa meva no m’ha vist esperant-lo? S’haurà endut na gran decepció, el pobre. I jo que començava a creure que m’havia oblidat. Podria haver-se interessat per mi! Però, es clar, és tan indecís. Tot i que amb mi no ho es pas. Les coses que em diu! No sé d’on les treu. Fins si tot em fa envermellir i mira que no soc precisament una puritana. És un desvergonyit, però m’encanta que ho sigui quan estem a soles. Per això és el meu xicot. Perquè és el meu xicot, oi? Ai, ai, ai, que ara no me’n recordo si ja estem promesos o encara només és un pretendent. Quan el vegi li ho preguntaré.
—Maria, un altre cop traient el cap per la finestra? Agafaràs una pulmonia. A més, ja t’he dit mil vegades que no molestis al veïnat, que després se’m queixen. I vine al menjador, que el sopar ja està a taula i es refredarà.
—Però, mama, si no faig res dolent. Només miro per la finestra per si veig passar l’Armand. Sí, sí, ja sé que són gairebé les nou del vespre. M’he equivocat d’hora, què vols que et digui. I no posis aquesta cara, que equivocar-se és humà, no et sembla?
—Armand?, quin Armand, estimada?
—Com que quin Armand? Doncs qui ha de ser? Armand, el meu promès! Bé, ara mateix no sabria dir-te si és el meu promès o és un dels meus pretendents.
—Maria, però si tu no tens cap promès ni pretendent. I deixa de dir-me mama, si us plau.
—Però, per què no et puc dir mama? És que ja no t’agrada?
—No és que no m’agradi, és que no soc ni podria ser la teva mare, dona.
—Però per què dius això? No m’espantis.
—Ai, estimada, doncs perquè, entre altres coses, so ho fos tindria ara mateix més de cent-vint anys.
I Maria, sospirant perquè es creu incompresa, tanca la finestra i va cap el menjador. Després de sopar tornarà a llegir, como cada nit, el diari en què, al llarg dels anys, ha anat escrivint, dia a dia, les seves aventures amoroses. Buscarà entre les notes a Armand i així sabrà què hi ha de veritat entre ells.
A la cuina, la seva cuidadora sospira desitjant que, si arriba a l’edat de Maria, conservi la lucidesa fins l’últim moment de la seva vida.




Comentaris

  • fer-se gran[Ofensiu]
    Atlantis | 15-03-2020

    Fer-se gran, entre altres coses i si tens alguna malaltia, et pot dur a perdre el cap. Però fabula sobre un amor, un xicot, esperar-lo a la finestra....és una bona manera.

    El final del relat et sorprèn i es llegeix de manera agradable i amena.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

43 Relats

40 Comentaris

23099 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.