MARE TERRA

Solitud, meu refugi. Des d’aquesta integració, des d’aquesta harmonia que m’eleva per sobre llops i guineus del negoci que devoren l’excelsa gratitud i denigren la teua font, et parle.

Tu i jo sabem de la bellesa que s'amaga darrere la sensibilitat. Aquí, lluny d'aquella podridura, sóc el xicotet univers que fluix de l’Amor per la Vida: allò que mai no canvia enmig del canvi.

I visc aquest meu sentiment que no puc amarrar, que no puc subjectar absort per la transparència d'uns teus ulls que em permeten vorer, sentir, allà a les profunditats del meu ésser, l’incommensurable, l’inefable d’una plenitud, d’una bondat apassionadament lliurada a tot que es fon amb mi, que viu amb mi, que actua amb mi perquè... sóc naturalesa! sóc entorn! sóc terra! Aleshores escolte, en forma de bes diari, el Teu cant de lloança a l’existència.

Mentre, a fora, aquells indesitjables pretendents creuen obrar la bellesa modelant la teua fesomia amb les mans d’uns afanys i desitjos que no són més que mesquinesa i egoisme. Inclús t’adoren, idolatren la teua imatge sense adonar-se'n d'una sublim essència interior ignorada pel menyspreu i la incúria constants on el respecte i el compromís amb Tu esdevenen explotació i negoci.

Jo, estimada, mai no permetré que el corcó i el rovell penetren i avancen des d’eixa façana exterior restaurada assíduament, permanentment, incansablement en nom d'un desig insaciable de vanitat i concupiscència humana, cap a la magnanimitat que manté encesa aquesta espurna ínfima i solemne del nostre cosmos. No consentiré que qualsevol dia s'enderroque tota aquesta suprema estructura degut a eixa càfila de miserables que no saben suportar el noble pes dels teus bens. I trencaré les bastides per fer caure tots aquestos falsos profetes esteticistes d'un món que no comprenen, desvirtuat per haver alterat el Teu bell fonament vingut d'una Consciència Universal omnipotent i sàvia.

No mai deixaré d'estimar-te: “Amador sóc d'un univers interior que amaga un ànima més bella encara que el seu semblant. Arrel, l’invisible d’aquesta trama que abraça vida i mort, d’aquesta creació constant, d’aquest renéixer”. Per aquesta causa esdevinc protector i defensor de les raons inherentment reflectides en Tu. Aquest és el meu repte allà fora! Aquest concepte, aquest afer que duu quelcom de profund i de sincer que justifica que perda inclús la meua salut i tota la meua fortuna i tantes altres coses sense saber si adquiriré prestigi o qualsevol altre premi que, tanmateix, res m'importen! Res m'importen les seues lleis, ni allò efímer, allò fútil, sols Tu… estimada, Consciència, Mare de vida, de saviesa i d’eternitat. El Teu cos és el meu!

I quan siga absent, tot un Univers haurà desaparegut amb mi, però l’arrel, perenne, renaixerà brollant noves generacions d’estima i sentiment humà, després que la teua ira hi haja consumat aquesta època immoral i depravada.