Cercador
Mare, pare, vull ser poeta...(però la feina ben feta)
Un relat de: Art per art! Rafart!- Compartir:
Avui he vist un mort que parlava...
Té nom i cognoms, amb cara i ulls, i es va fer passar per mort fa uns mesos, sense donar explicacions...ahir tornant a casa me’l vaig trobar al supermercat, al quiosc, al forn, al centre cívic, fins i tot anant de concert el dissabte el vaig tornar a veure...no podia ser!
I tant! I només ell sap perquè ho va fer, no podia suportar el pes que portava a sobre, havia estat enganyant a tort i a dret, fins i tot a menors, fins i tot enganyava amb l’edat...com una pel·lícula feta realitat.
Menys mal que no el tinc a la feina! Quina mala sort! Qui és capaç d’això és capaç de tot!
Els límits, quina paraula més bonica, ara la posava per bandera, i mai en va tenir prou. Sempre vestia igual, samarreta blava, pantalons foscos, i sabates brutes. Dia a dia, seguia espantant a la gent del poble. Es creia omnipresent, potser més fort o més decent. Ara en deia irreverent, no era aigua clara (gens clara).
La mare em va explicar que ja des de petit sempre havia patit algun neguit, que donava cops als fanals per veure si il·luminava més.
La gent del poble va seguir escampant la notícia, no era fictícia. Seguia vivint al poble. Simplement que en variava l’estètica o de tant en tant canviava de poble perquè ningú sabés que era ell.
Li agradava molt anar a banyar-se a la platja, com a homenatge, potser allà se li aclaraven les idees, i en deixava anar les feres...Amb la lluna es veia la seva imatge sobre el mar, i cada dia s’espantava més de la seva figura, li hagués agradat ser criatura d’esperit, però estava més que ferit, tocant al podrit.
No calia que sortís al diaris, poc a poc tothom li va anar veient la cara, allò que no va voler que es sabés en aquell moment, sortia per tot arreu, per les clavegueres, per les xemeneies, als cartells publicitaris...fins i tot ho van comentar a les assamblees de barri.
No havia actuat amb decència, i orgull, orgull,...poc a poc li van anar veient l’ull.
Justícia social. Democràcia real. La música i la vida en llibertat real.
“Contra l’engany vital”
(Les petxines cantaven, les sèpies ballaven, els llagostins contemplaven, les ostres tocaven, els pops descrivien, els lluços gaudien,... i el mort vivia!)
OBRINT PAS a les veritats... (Hi ha contes de fades que no acaben com un voldria...)
Té nom i cognoms, amb cara i ulls, i es va fer passar per mort fa uns mesos, sense donar explicacions...ahir tornant a casa me’l vaig trobar al supermercat, al quiosc, al forn, al centre cívic, fins i tot anant de concert el dissabte el vaig tornar a veure...no podia ser!
I tant! I només ell sap perquè ho va fer, no podia suportar el pes que portava a sobre, havia estat enganyant a tort i a dret, fins i tot a menors, fins i tot enganyava amb l’edat...com una pel·lícula feta realitat.
Menys mal que no el tinc a la feina! Quina mala sort! Qui és capaç d’això és capaç de tot!
Els límits, quina paraula més bonica, ara la posava per bandera, i mai en va tenir prou. Sempre vestia igual, samarreta blava, pantalons foscos, i sabates brutes. Dia a dia, seguia espantant a la gent del poble. Es creia omnipresent, potser més fort o més decent. Ara en deia irreverent, no era aigua clara (gens clara).
La mare em va explicar que ja des de petit sempre havia patit algun neguit, que donava cops als fanals per veure si il·luminava més.
La gent del poble va seguir escampant la notícia, no era fictícia. Seguia vivint al poble. Simplement que en variava l’estètica o de tant en tant canviava de poble perquè ningú sabés que era ell.
Li agradava molt anar a banyar-se a la platja, com a homenatge, potser allà se li aclaraven les idees, i en deixava anar les feres...Amb la lluna es veia la seva imatge sobre el mar, i cada dia s’espantava més de la seva figura, li hagués agradat ser criatura d’esperit, però estava més que ferit, tocant al podrit.
No calia que sortís al diaris, poc a poc tothom li va anar veient la cara, allò que no va voler que es sabés en aquell moment, sortia per tot arreu, per les clavegueres, per les xemeneies, als cartells publicitaris...fins i tot ho van comentar a les assamblees de barri.
No havia actuat amb decència, i orgull, orgull,...poc a poc li van anar veient l’ull.
Justícia social. Democràcia real. La música i la vida en llibertat real.
“Contra l’engany vital”
(Les petxines cantaven, les sèpies ballaven, els llagostins contemplaven, les ostres tocaven, els pops descrivien, els lluços gaudien,... i el mort vivia!)
OBRINT PAS a les veritats... (Hi ha contes de fades que no acaben com un voldria...)