Mare, marona

Mare, mareta..
Sense tu ara no escriuria aquestes paraules. Si no hagueres decidit de tenir un fill, encar que te'n penedíssis fins i tot abans de parir, jo no podria estar davant un ordinador escrivin-te.

Suposo que quan era petita em vares abraçar i gronxar als teus braços. Suposo que si, perquè eres la mare perfecta, la dona perfecta.

No recordo cap petó ni cap abraçada. Recordo bufetades, baralles, corredisses i plors..

Vàres marxar lluny, molt lluny, durant els quatre anys de l'apogeu de la meua adolescència. I crec que ha estat el millor que has fet per a mi. Amb el pare ens enteníem tan bé.. hi havia enganxades de tant en tant, però eren sinceres i per motius ben clars. I un cop solucionades, fins i tot anavem junts al cinema.

I vas tornar. I em vas amargar la vida, mare.
No crec que sia la teua culpa. De vegades t'odio profundament, però quan el meu temperament s'apaivaga, m'adono que no, que en realitat no t'ho mereixes.
Però la culpa tampoc és meva, mare.

Jo no sóc de caràcter fort, com tu.
Si que he heretat la teua intel.ligència i el teu físic, però no sóc forta. Els retrets i els crits esquerden la meua ànima poc a poc. I quan tens un mal dia, que sol ser sempre, desfogues la teua frustració i mal humor cridant i repartint retrets embolicats en paper d'estrassa.
Vaig perdent la llum dia a dia, minut a minut. I si m'apago del tot, no vull que sigui per la teva culpa..

Mare, saps que no tinc problemes, en general, per aconseguir el que vull. Que trobo la manera, que ideo sol.lucions per al que calgui. Sols hi ha hagut sempre una cosa que pot amb mi, i ets tu.

Mai he plorat, sents el que et dic? ni per cap amant, ni per cap ésser estimat perdut.. mai he plorat tantíssim d'impotència com quan tu provoques esdeveniments que em superen.

No puc amb la teva tergiversació dels fets, no puc amb el teu "no escoltar" i cridar a tort i dret, bufetejant el meu precari equilibri emocional.

Sóc un bri d'herba que és feliç gronxant-se amb el vent, però sempre cau una tempesta brutal de pluja teua que m'esclafa contra terra i em xucla totes les forces.

Mare, vull marxar lluny, ben lluny de tu. Si tingués diners, no dubtis que ho hauria fet fa molt de temps.

I em fa por de fer-ho, seria assumir el fracàs d'arreglar les coses amb tu, amb qui em va donar la vida. Però no tinc més forces, i tu no ajudes.

Mare, tinc por que si segueixo aquí, un dia perdré l'horemus i pensaré seriosament en clavar la fulla del ganivet a la teua mantegosa carn.

No premeditadament, quan ho penso en fred, ho trobo absurd. I sempre que somio que algú et vol matar, faig el que calgui, sents? el que calgui, per evitar-ho. Perquè encara que em dolgui, no puc deixar d'estimar-te.

Però quan conjugues les paraules i embruixes els elements perquè es tornin contra mi, deixo de ser jo.
Em superes, em superen, em supero i un dia podria agafar un ganivet per acabar amb aquest patiment.
O llençar-me jo pel balcó..

No anem gens bé, marona, no..

Tu em vas donar la vida però ara me l'estàs prenent.

He de marxar.
Vull que sàpigues que t'has equivocat amb mi, que volia ser una bona filla. I que vesso llàgrimes sense poder-les aturar mentre t'escric això.. però ja no em queda esma per continuar intentant-ho.

Necessito viure, aquí m'ofego dia a dia, minut a minut..

I no, no em busquis. Espero no tornar, espero trobar la meua llar de debò, lluny d'aquesta fal.làcia.

Adéu, mare.