Mare lluna

.


Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. És l'últim graó abans del cementiri.
"Pedra de tartera", de Maria Barbal

"Yo no he sido capaç de liberar tiempo para mí. Y queda cada día una sensacion de vacío, de inutilidad…"
Josep Mª Castellet (A La contra de "La Vanguardia" de 18 de gener de 2008)




Acaba de parlar per telèfon amb el seu germà, a l'Equador, que li ha donat la mala notícia: la mort del seu nebot, caigut en una baralla entre "maras" rivals. Per primera vegada la Daisy se n'adona que potser haurà d'envellir i acabar els seus dies en aquesta terra que la va acollir quan tenia trenta-set anys i on ara que n'ha fet seixanta-tres, encara se sent estrangera. Els seus tres fills, un noi i dues noies, van poder venir poc després, quan eren encara molt nens, i aviat es van adaptar a la nova societat. L'escola, les activitats al barri i a la parròquia hi van ajudar força.

Però ella, que ja va arribar vídua a Barcelona, va haver de portar tota sola el pes de la família. No va tenir esma, ni gaire oportunitats, per relacionar-se, més enllà dels companys i companyes de l'empresa de neteja on treballa.

Durant la feina, va reflexionant sobre la conversa telefònica que ha tingut aquesta tarda, al locutori, amb el seu germà gran, que va tornar a l'Equador amb tota la familia, després de vint anys treballant als Estats Units. Acabada la seva jornada nocturna recull els estris al carretó i baixa amb l'ascensor fins al sòtan de l'hospital. Allí es canvia de roba i surt al carrer. Mentre espera l'autobús que la portarà a casa veu la lluna, ben alta entre núvols prims, i se li omplen els ulls de llàgrimes quan pensa que és la mateixa lluna plena que en aquells moments està sortint per damunt de les muntanyes de Cuenca.