MARCEL I EDDY.

Un relat de: Miquel Pujol Mur
El teatre de titelles del parc ha acabat la seva funció. El teló baixa entre aplaudiments del públic infantil i també els adults que els acompanyen. El Marcel és un gran mestre que sap moure amb molt art les seves titelles. Els hi fa prendre vida tal vegada com si fossin éssers humans.

La Gigi, la seva ajudanta i col·laboradora, es cuida de guardar els ninots a cadascuna de les seves caixes. Totes no, menys una, la preferida del Marcel. La intocable. És la única que no guarda mai. La noia, després amb un simple adéu, es marxa cap a casa seva.

El Marcel sempre porta al seu costat la seva titella preferida. Algun cop, fins i tot, en braços com si fos una criatura o dins d’una gran bossa. Les altres romanen tancades en el petit magatzem del teatret. L’Eddy, sempre inseparable, l’acompanya vagi on vagi. Té un lloc reservat en una butaca al costa del llit de l’home. De bon matí sembla que la seva comunió va més lluny que la d’un ninot i el seu propietari.

El Marcel quan desperta immediatament la seva mirada es dirigeix al seu amic de tela i fusta.
 Bon dia, amic Eddy.- Exclama content al veure els raigs de sol que entren pel finestral. Un núvol passa i el ninot sembla que guinyi els ulls.
 Oi! Què estàs enfadat, amic. Ahir vam fer una bona recaptació. Els del Consell rector del parc estan força contents. Ens prorrogaran un altre cop el contracte. La ciutat és bonica i agradable per viure. Són feliços aquí. Eh, Eddy.

El Marcel és gira per sortir del llit, però aleshores creu veure una espurna de malestar als ulls de l’Eddy.
 Per què en mires com si estiguessis emprenyat. No giris els ulls quan et parlo, que no m’agrada. Però, què dius? Que tant et fot el que pensi.

El titellaire torna a estirar- se al llit i hi roman mentre observa la cara del ninot. Donant-se un cop de palmell al font prossegueix:
 Ja ho sé! Per la nena dels ulls blaus. Sí, és maca. La seva mare també i els seus ulls també són clars.

Al notar com un gest per saltar-li a sobre, tal vegada el giny d’un llum o potser una ombra fugissera el Marcel l’assenyala amb el dit i l’adverteix primer, després continua parlant com qui vol fer-li un raonament:
 No et belluguis! No arruguis el front! Ja ho sé que t’agrada, però pensa que ella és humana i tu només una titella.

Aleshores el Marcel escolta dins el seu pensament una veu suau que com surtin del ninot li contesta exasperada:
 Això ja ho sé! No cal ho repeteixis.

El Marcel és porta les mans al cap com si la seva ment no pugés resistir les paraules de l’Eddy. Fem un esforç torna a enraonar al seu company d’habitació
 Tu em recrimines! Tu, ets la meva titella, i el record de la meva mare que et va guarnir abans d’entregar-nos, l’un a l’altre. Ja fa molts anys vam començar junts la nostra aventura. No! no em recordis l’incendi. Un descuit, potser anava una mica borratxo. Sí, sí. Ja ho sé, va morir l’Amanda, la teva parella. També la Susi, la meva. Sí, a la Susi la van enterrar. La teva companya va desaparèixer per sempre entremig de les cendres. No m’ho perdonaràs mai!

L’home pren un flascó de damunt una tauleta i es serveix un gran got ple de licor. Amb la boca i la cara fa una gran ganyota com si el licor li cremes per dintre. Mira a ninot i li diu amb veu fosca.
 Aquesta tarda estaràs en els braços de la nena mal que em pesi.

Aquella tarda va haver un gran aldarull durant l’espectacle. El Marcel mig begut i amb el seny extraviat va llençar l’Eddy als braços d’una nena de cabells rosos i ulls blaus com el cel. Per desgracia una de les mans del ninot va ferir una galta de la criatura. Poca cosa, però de l’esgarrinxada van sorgir unes gotes de sang. La mare va cridar espantada, com si la seva filla anés a morir-se a causa de la ferida. La funció va suspendre’s i la policia va fer un atestat.

El Marcel va donar molt positiu d’alcohol. El van detenir i el van portar primer a l’hospital, i després a comissaria fins que li van marxar els efectes de la beguda.

L’endemà no va haver funció. La Gigi va anar com cada dia a ajudar però malgrat que va trucar repetides vegades ningú va obrir la porta. Va semblar-li escoltar a dins com si hagués dues veus diferents, que es discutien amb crits airats.

Va tornar el dia següent i tot romania en silenci. Va picar repetides vegades amb els artells de la mà. Desesperada va recórrer a la vigilància del parc. Com tenien una clau de reserva van obrir la porta i horroritzats va trobar el cadàver del Marcel escanyat pels fils de l’Eddy, la seva titella preferida i una part del seu propi jo.

Poc després se’ls emportaven en una llitera coberts amb una tela, amb l’Eddy damunt la panxa del Marcel. Va obrir-se un dels ulls de la titella i mirant la cara, ja rígida de l’home, va recriminar-li.
 Així no, borratxo de merda, llançat com una pedra no. Ens haguessis pogut presentar, jo sempre faig gràcia a les criatures i potser haguessis parlat amb la mare. Que bona falta et feia una companya. Desgraciat, ara callarem tots dos per sempre. Curt de gambals!

Poc a poc l’ull es tanca i el ninot també finalment calla i reposa.

Berga, 30/01/2017.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: