MARC

El despertador, inalterable, va sonar. Deuria ésser un dia fred. O potser s'ho imaginava. No havia dormit gens bé, aquella nit, i romangué immòbil amb els ulls esbatanats. Tenia cinc minuts escassos abans que la mare entrés a dar-li pressa.
L'huracà de pensaments que havia devastat el seu petit món el començà a torturar de nou. Durant bona part de la nit havia comptat les hores amb aquell cúmul de fiblades donant-li voltes dins el seu cap. Indeturable. Insidiós. Obssessiu. Anhiliador. Possessiu. Res, absolutament res, es mantenia dempeus al seu pas. En res, absolutament res, era capaç de pensar.
Als seus dotze anys acabats d'estrenar encara no havia pogut aspirar a somiar grans ambicions. Li havien agradat els contes de prínceps. I potser alguna vegada la imaginació l'havia teletransportat al país de les il·lusions principesques. Però d'això ara ja feia molt de temps.
Era fidel a dues sèries de manga que li agradaven i tot sovint, encara que mig amagant-se'n, s'atrevia a riure de les pallassades d'en Shin Shan. Tot i que feia ja uns quants dies que l'havia oblidat. En Shin Shan, fet i fet, tenia els seus companys de classe... i això a ell li dolia.
Pensà de nou en aquell fatídic dia. Per què? ¿Per què no s'havia atrevit a demanar-li a la professora que el deixés sortir un moment? Potser perquè era més petit, o perquè mai gosava dir res que pogués ésser malinterpretat, o perquè tenia por de com s'ho prendrien els altres, i què li dirien, o perquè seia a la segona fila i tota la classe l'hagués vist alçant la mà... Però per què no ho va fer? Per què no? Si hagués sabut que no se l'aguantaria... Potser llavors hagués tingut valor de demanar permís i res d'això hauria passat. I avui potser seria un dia com un altre. Un dia com els d'abans.
Rumià llavors en el pare. Estava més pendent de la feina i d'en Víctor que de res més. I és que de fet, sense anar més lluny, aquesta setmana no l'havia ajudat ni un sol dia a fer els deures. ¿ I a ell li compraria una moto com a en Víctor? Segur que quan el moment hauria arribat li hagués dit: demana-li la seva, noi, a veure si te la deixa.
I tres quarts del mateix pel que feia a la mare. Últimament amb prou feines la veia. No era culpa seva, naturalment; els avis no estaven bé i si ja de bon matí havia de córrer, quan arribava el vespre estava rendida... La qüestió és que ell arribava del cole i només l'esperava el dinar gairebé fred. Les precaucions de la mare perquè es conservés la temperatura eren completament inútils com a mínim nou de cada deu vegades. Mirava la tele, menjava sol quasi cada dia (el pare tornava tard, en Víctor dinava a l'Insti i l'Eva ja vivia amb el Toni) i se'n tornava al seu particular avern. Tot i que darrerament se n'escapava tant com podia. Però era conscient que allò no duraria, perquè simplement no podia durar; tard o d'hora, i més aviat d'hora que tard, els seus pares sabrien que no anava a classe.
La mare va entrar a l'habitació i li va dir que s'afanyés, que ja feia tard.
L'esmorzar li va conferir uns minuts de relativa calma.
La mare, com sempre, se li apropà i li féu un petó. Com de costum. Aquell petó d'olor de lavanda i gust de rutina. Amb la bossa malpenjada i cordant-se la jaqueta s'adreçà corrent cap a la porta.
-Mama...
-No, Marc, ara no, rei. Faig tard i si continuo així qualsevol dia em fotran fora. Ja m'ho diràs al vespre, vinga. I afanya't o faràs tard tu també!
Li hauria agradat fer-li ell, el petó. N'havia fet un al paper de la carta que deixaria damunt la tauleta de nit, però no era el mateix.
S'aixecà de la cadira i desparà la taula. Es notava estrany. Durant un moment es va mirar les mans. Li tremolaven lleugerament. I tenia el nas tapat, tot i que no li sortien més llàgrimes. Segurament el coixí encara deuria estar humit.
Pensant en el coixí tingué la idea d'endreçar l'habitació. I per no donar cap disgust a la mare, llençaria aquell parell de revistes amagades que en Víctor li havia donat feia poc.
Rentà els plats d'aquell matí i els del sopar que hi havia acumulats. Després s'ocupà de l'habitació. En silenci, com un autòmat. Però tremolós, com si un fred intens li hagués calat els ossos.
Va fer un últim petó al sobre que finalment va deixar damunt l'escriptori. Va tirar les cortines, va prémer l'interruptor i va tancar la porta. A la cuina ja hi tenia la bossa d'escombraries plena d'aquelles petites coses que no tindrien valor per a ningú més. I les dues revistes. Llençà un últim esguard al passadís, al menjador i abans de tancar el llum de la cuina va mirar el rellotge. Eren les dotze i vint.
Descendí a poc a poc per les escales. S'amagà tot d'una en sentir la veïna del quart segona pujant les escales amb el mòbil traient fum. Xerrava d'un munt de coses i com si volgués dir-les totes plegades a la vegada. Prosseguí després el seu camí.
Feia un dia molt bonic que convidava a passejar. Potser alguna persona que no treballava el reconeixeria i li preguntaria perquè no havia anat a l'escola. Diria que no s'havia trobat bé però que ja estava millor, i que ho anava a explicar a la professora.
S'omplí el pulmons i restà quiet uns segons amb el desig de sentir l'escalf del sol filtrant-se-li a través de la carn i fins als ossos. Després s'encaminà cap al contenidor on es va desfer de la bossa.
En alçar la vista veié el parc. A l'altra banda del parc hi havia el mur escollit.
Es posà a caminar. Pensà que les classes del matí ja s'haurien acabat i demanà al Déu que li havien dit que existia que, per favor, no ensopegués amb ningú del cole. Però sobretot que no es trobés amb el Martín, l'Òscar o el Didi. Tot i que per si de cas, tanmateix, ja havia triat un caminoi del parc molt concorregut per la gent gran.
Afegí a la súplica interna que tampoc el descobrís ningú dels de l'Insti que el pogués reconèixer. Ni tampoc cap alumne de cursos inferiors, que encara el violentaven més. Marrecs que no alçaven dos pams de terra ja li etzibaven qualsevol cosa des de pixaner a fill de puta. I entre cop de peu i cop de roc l'allau es descontrolava irremeiablement.
Un cop hagué arribat, mirà daltabaix del precipici a través de la barana. Pocs segons el separaven del final de l'infern. I potser després obriria els ulls, oloraria l'escalf d'unes altres flassades i la mare, elegant com mai, li diria que no ha passat res, que tot ha estat un malson, que té l'esmorzar a la taula i que s'afanyi perquè sinó farà tard. Tancà els ulls, somrigué i alçà la cara per a poder sentir la vivor del sol per última vegada.
I tot seguit aixecà la cama per tal de saltar l'arrambador.
-Marc? Marc, escolta, per què no has vingut a classe? Ja fa tres dies...
El noi girà la vista per esguardar la font d'on provenia la veu. Era la Maite, la seva professora.
A ella no li calgué un sol instant més per adonar-se del drama. Avançà cap al Marc, primerament a poc a poc. Després, alarmada, un xic més de pressa per acabar-hi arribant cames ajudeu-me.
El noi es trobava en estat de xoc i fins hores més tard no va poder explicar el que li havia passat pel cap aquell matí. La despertada del malson no seria tan ràpida com ell havia previst aquell dia. Ni tampoc com ell havia desitjat.


En un jardí hi ha moltes flors.
N'hi ha que excel·leixen
i n'hi ha que prometen brillar
àdhuc molt abans de néixer.

Hi contemplem,
per exemple,

Les roses vellutades,
perfilades,
seductores,
eròtiques,
de línies magistrals.

La marialluïsa
reflexiva,
senyorívola,
implacable,
de perfum embriagador.

Les campanetes,
simplistes,
però treballadores,
constants
i sofertes.

Els crisantems,
d'esclat tardà
i d'esperit governant
i perdurable.

Les margarides,
alegres,
simpàtiques,
sorprenents des del racó
fins llavors desconegut.

Les violetes,
escasses,
fonedisses,
tranquil·les
i sempre de bon humor.

La passionària,
majestuosa,
imperial,
possessiva,
i destructora.

La malva,
corpulenta,
omnipotent,
superba,
però inerme de cor endins.

Els clavells,
els dandis
sensuals,
orgullosos
i luxuriosos.

Els cactus.
freds
però panxacontents,
protectors,
i d'elegància puntual.

El gessamí,
jovenívol,
virginal,
d'olor incisiva
i persistent.

I... i aquelles diminutes
floretes neutres
mig oblidades
entre amarants,
incolores,
sense fragància,
i orfes de nom
més enllà
de llur
llatinisme
impronunciable...
Floretes neutres
que, descobertes,
examinades
i cultivades
esdevindrien,
o esdevindran,
promeses noves,
noves belleses
del vell jardí.