Mar i cel

Feia temps que no em sentia així, tal vegada perquè no m’havia donat l’oportunitat de fer-ho, tal vegada perquè no m’havia trobat amb ella.

I si, cal dir, que el destí m’has sorprès. Fa unes setmanes no hagués dit mai que podria arribar a estimar-te, sent sincera, no creia aconseguir estimar a ningú. Però ara, que veig que sóc incapaç de deixar-te anar, de pensar més amb el cap que amb el cor, veig que anava equivocada. I em proposo aguantar, i no donar la satisfacció d’un final a la xerrameca de la gent.

Però guardo precaució, i la mantindré. No sé que m’has fet, ni com hem arribat fins aquí, podria escriure línies i línies del que més odio de tu, en canvi, sóc incapaç d’escriure’n una sola que m’agradi. Suposo que és això, el misteri que amagues rere teu, l’impossibilitat de fer-te meu que m’atrapa marcant-me un repte, potser, tan llunyà que ens perdrem pel camí.

Som tardes plenes de rialles, bromes que sols em treuen el somriure pronunciades de la teva boca. Hores de silencis, mirades verd-oliva, carícies de desig. Som anades i tornades amb el cotxe, cançons i cançons cantades a l’uníson. Som baralles, discussions, paraules no sentides, fruits de ràbia, fruits d’orgull. Som atacs de gelosia, mesclats amb el dubte i la mentida, mesclats amb odi i amor.

Cert, som mar i cel, però junts feim horitzó.

Som l’avui arrossegant dos ahirs, construint un nou demà.