Mar desfeta

Quiets, callats, mirant en una sola direcció: la mar. Arrepenjats en les antigues muralles d'una ciutat marinera veien navegar els vaixells en miniatura. Ells i l'immensitat de la mar. Amants dels seus cossos i de l'olor d'aigua salada.

Des d'aquell racó de món, la seva vida semblava un joc. En aquell mateix indret va ser on es van conèixer, i on van aprendre a resseguir-se els llavis dolços entremig de l'aire fort i salat de la mar.

Ara, però, tot havia canviat. L'Estel feia el possible per dissimular-ho, però l'Eloi sabia que en un moment o altre surtirien aquelles paraules que fan tant de mal, que destrossen l'ànima per dins i que fan sentir a un, petit i insignificant de la resta del món. Per molt que tot allò semblés un joc, sabia que els jugadors, que eren ells, no podien tornar enrere. No s'hauria imaginat mai una situació així.

Feia més d'un any que ja sabia a què s'exposava si continuava amb l'Estel, però mai ho havia volgut veure. L'estimava, l'adorava, la destijava, l'aclamava, l'elevava, …però ara l'esperava el final. I un final no sempre acaba bé.

L'Estel, va empassar-se la mudesa que feia estona l'envaïa i es va atrevir a parlar:

- Eloi…

- …

- Ho has d'entendre, jo haig de marxar. Ja fa temps que ho sabies, i entenc perfectament que no t'ho hagis pres bé, però ja no puc esperar més. Avui és el dia. Per fi em podré trobar amb la meva família i amb els meus i …

- I jo què?- va dir l'Eloi amb la veu mig trencada i amb llàgrimes als ulls.- Ara que has de marxar jo ja no sóc ningú per a tu? Ja la sé! Ja la sé, la teva història! Me l'has explicat mil cops. Entenc tot això de la teva família, però em pensava que aquest moment no arribaria. I ara doncs…- va emmudir de cop.

- Ei, Eloi…- va dir l'Estel amb un fil de veu. El va mirar tendrament, es van abraçar i l'Eloi va començar a plorar.


Al cap d'una estona, van posar-se a caminar tot dirigint-se a l'espigó. Començava a fosquejar. L'aire salat que se'ls enganxava a la pell els portava molts i molts records.

L'Eloi, fins llavors, s'havia sentit un noi alegre i ple de vida. Tenia tot allò que volia i més. Tenia l'Estel, i amb això, ja en tenia més que prou. Fins aquell moment i al costat d'ella, era feliç. Es considerava un afortunat entre afortunats, un feliç entre feliços. I no es capficava en gairebé res. D'altra banda, era l'única persona que coneixia el secret d'ella, i això el feia sentir important.


L'hora de l'adéu va arribar, i va ser dur. L'Eloi sentia un gran buit per dins sabent que potser mai més la tornaria a veure. Pensava en tirar-se de cap al mar un cop hagués marxat ella, però era massa covard. L'Estel li va regalar un collaret d'una petxina lligada amb un cordill trenat d'algues. L'havia fet ella. Entre els nusos del cordill, s'hi havien quedat enganxats alguns cabells seus, de color cel rogenc. Això encara feia el present més autèntic. Feia olor de mar dolça. Feia olor d'Estel.

Quan l'Eloi va agafar el collaret, es va fixar en l'interior de la petxina. Hi havia una frase escrita en tinta negra que, per molt que s'esborrés amb el temps, mai no s'esborraria del seu cap. Era la frase més maca que havia llegit mai, que li havien dit mai a ell, i que mai li dirien a ningú. Era molt millor que un "t'estimo" o un simple petò als llavis. Aquella frase seria el seu refugi, el faria volar en les hores perdudes de cara a la mar, mentre es barrejava amb els cabells de la seva princesa estimada.

L'Estel va marxar. L'Eloi la va seguir amb la mirada, mentre veia com cada cop s'anava fent més petita, fins que va desaparèixer. Llavors restà quiet, immòbil, i va notar com la seva cara es tornava pàl·lida i es marejava. Va recordar una vella història que l'Estel li explicava i que molt poques persones sabien. I és que quan en un poble de costa d'aquella zona, hi feia mala mar, els seus habitants, sense saber per què, es marejaven.

En aquell moment l'Eloi, va mirar cap a l'infinit, allà on s'acabava la mar. I després, va contrastar aquesta imatge amb la de l'espigó on era. Feia mala mar. Allí en deien mar desfeta. Potser sí que l'Estel havia revolucionat la calma marina. Tan li feia. Ella ja no tornaria.

Amb prou feines va poder caminar. Se sentia inútil, insignificant. Un desgraciat entre desgraciats, un infeliç entre infeliços. Va anar arrossegant els seus peus durant una bona estona, es passejava sense rumb, aquells carrers l'ofegaven…volia deixar d'existir.
La rutina inconscient de cada tarda el va deixar caure al bar de sempre. Allí estaven tots els seus amics. Converses superficials i banals per a passar l'estona. Tarda rere tarda. Allà dins res canviava.

L'Eloi va entrar i es va asseure amb ells. Duia el collaret posat. Se sentia tan estrany…però és clar, tota aquella història no l'entendrien mai. Ni ells ni ningú.

- …i aquest collaret?- va preguntar en Guillem, amb desinterès, mentre apagava una cigarreta al cendrer.

- Res, l'Estel.- va contestar l'Eloi sense ganes.

- Ostres, ja ha marxat?- va preguntar l'oportú d'en Marc.

- Sí…- l'Eloi no en volia parlar. Notava que cada cop que intentava pronunciar una paraula, els ulls se li entelaven.


- Ei, - va dir l'Albert acostant-li una cervesa - alegra aquesta cara! Ara et sembla la pitjor desgràcia del món, però amb el temps et recuperaràs. T'ho dic per experiència, no val la pena capficar-te. Sinó, mira'm a mi, vaig superar la història de la Maria i ara estic de conya! - l'Albert ho havia dit tot orgullós.

- Sí, però la nostra història era diferent…- va fer tot moix l'Eloi.

- Escolta, - va tornar a dir l'Albert- això és el que tothom es pensa. Que la seva història és diferent, però amb el temps veus que totes són iguals. Desenganys, desamors, …digal-li com vulguis.

Tan li era el què diguessin en aquell moment. Els seus amics el seguien parlant però l'Eloi ja no els escoltava. Els considerava uns ignorants i uns insensibles. Potser s'equivocava, però tampoc l'importava gaire.

De tornada a casa, al seu cap només hi ressonaven les paraules buides dels seus amics. Tan buides com la presència d'ell mateix.

Va tornar a pensar en l'Estel. A hores d'ara la imaginava lluny, com un punt al mig de la mar. De la mar desfeta d'aquella tarda. Ara, ja era de nit i els estels li queien a sobre. Veia la negra mar, que es barrejava amb la negra nit. No hi havia un espai entremig.

Dins seu, també es barrejaven moltes coses. Mentre caminava, anava passant pàgines a la seva història amb l'Estel, aquella bella reina dels mars.

Potser la nit posava punt i final a tot. Potser podia tornar a començar demà, quan sortís el sol. Potser. I potser un dia ja no hi pensaria. I potser més endavant, també podria conèixer a algú altre. I potser, qui sap quan, podria tornar a estimar, encara que no es creia capaç de tornar a estimar a algú amb la mateixa intensitat. Perquè de fet, sabia del cert, que si un dia tornava a conèixer a alguna persona i tornava a estimar, no es tractaria pas d'una sirena…