Mar de sentiments

ELL

Tarda llarga d'estiu. Desprès d'un dia calorós, unes setmanes difícils, i uns mesos descobrint, ara estic aquí. Assegut en un banc prop de la platja on la gent ja marxa. Entre els núvols ataronjats que van envaint el cel i la suau brisa que començar a bufa, estic jo, esperant-te.

Si hagués sabut estimar-te, si m'hagués adonat abans del que sentia per tu, si abans de mirar el color dels teus ulls m'hagués adonat del seu matís, si no hagués tingut tanta por d'aquest món nou en que ara em sento endinsat i perdut...




Et vaig conèixer farà un parell o tres d'anys. Sempre caminaves per la sorra d'aquesta platja amb els teus amics. Alta, prima, cabell negre, llarg i rissat. Sempre amb aquell banyador amb tons blaus i verds que et conjuntava amb els ulls, i aquell somriure... Les teves rialles, la teva simpatia, la relació que tenies amb tothom tan amablement, sempre em cridaven l'atenció. D'alguna manera donaves una mica de vida a les meves tardes avorrides com un simple voluntari socorrista.

I un dia no precisament especial, potser per casualitat, potser perquè algú desitjava que passés, vas venir a l'infermeria perquè un nen petit s'havia fet mal al peu amb alguna cosa punxeguda. Crec recordar que primer em vaig espantar i no se ven be perquè. Potser l'idea que aquell nen pogués ser fill teu m'espantava, però d'altre banda era una idea força absurda. Primer perquè la teva edat no sobrepassava els 20 anys i encara que possible, era poc probable que tinguessis un fill. I segon, perquè en el cas que tinguessis un fill, jo no tenia res a dir-hi.

El cas és, però, que gracies aquell nen ens vam conèixer i pocs dies desprès coincidíem en una festa a la nit a la mateixa platja. Vam intercanviar quatre paraules, no més dels nostres noms i principals aficions. Però al final de la festa, ja fos per l'alcohol de més, la gresca de la festa i/o que ens vam quedar completament sols estirats a la sorra escoltant el suau soroll de les oles, vam acabar junts, abraçats entre els nostres cossos.

Així va començar la nostre relació. Podia semblar una manera casual, inesperada, d'una sola nit, però el cert, és que vam seguir quedant. Et vaig presentar els meus amics i es van morir d'enveja. Per primer cop podia presumir d'una novia estable i maca com tu. La relació anava bé, estàvem agust junts i ens divertíem. Teníem llibertat per quedar amb els amics i també per veure'ns. Les nostres famílies encara no sabien de la nostre relació, potser perquè abans de fer-la del tot oficial preferíem coneixents millor.

I just aquí és quan em vaig enfonsar. Tenia una xicota guapa, jove, intel·ligent i bona persona. Era respectada i admirada per molta gent i ella afirmava sovint que m'estimava i no s'avergonyia de mi, de com era, d'estimar-me. Però jo, jo no podia confiar tan plenament amb mi com per pensar tot això. No volia despreciar els teus sentiments, si no del contrari em despreciava a mi per no creure que ningú pogués sentir tot allò per mi. Havia tingut altres novies, però sempre m'havien acabat deixant per el meu caràcter tancat i rebuscat. Potser per això aquest cop vaig preferir no mostrar com era jo, perquè cada vegada que t'anava descobrint a tu m'adonava que t'admirava molt i que eres una gran persona, que al contrari que jo deixaves que et descobrís. Jo no, m'amagava amb mi mateix i no vaig voler obrir-te les portes del meu cor, pensava que així t'aconseguiria. Més tard vaig entendre que justament així va ser com et vaig perdre.

Tu, poc a poc m'anaves buscant per veure el meu interior, el meu passat, el meu present, i forma un futur si era possible. Sense adonar-me'n vas aconseguir descobrir molt més del que jo desitjava i també del que molta gent havia pogut observar de mi, fins i tot més que alguns dels meus millors amics. Però semblava que tu no en tinguessis prou. Com més descobries de mi més en volies. El poc que, lluitant molt per obrir les portes dels meus records i sentiments, podies veure, et causava encara més curiositat de descobrir. Em sorprenia que tot i que anaves descobrint i veient que no em deixava veure fàcilment com era, que amagava moltes coses i que si era més fàcil mentir que dir la veritat o feia, seguies al meu costat ajudant-me en certa manera perquè m'adones que això no tenia perquè ser d'aquella manera.

Però aleshores va succeir. El moment menys indicat segurament, però inevitable. Et van oferir aquella beca. Era el teu somni i jo ho sabia. Marxaries a França, estudiaries arquitectura i et convertiries en una gran persona. Gairebé dient-m'ho em vas suplicar que et demanes que no marxessis i ser que si ho hagués fet t'haguessis quedat per mi. Però de nou no vaig saber veure tot el que una persona podia arribar a sentir per mi, perquè jo em sentia inferior. Inferior a tots, inferior a tu i per això no era possible que jo fos més important que el teu propi somni, que tu mateixa, que allò que tant desitjava, la teva felicitat. No et vaig demanar que et quedessis, no vaig proposar venir amb tu, no vaig dir-te un "fins aviat", no vaig pensar en dir-te "no passa res ens trucarem", no vaig recordar de preguntar-te quan de temps hi series, no vaig caure en desitjar-te bon viatge, sort i dir-te que t'estimava. De nou em vaig enfonsar en la meva pròpia por. La nit abans que marxessis vaig tornar a la platja on havíem estat junts per primer cop. Havia begut una mica i les llàgrimes m'anaven regalimen per la cara. Em vaig liar amb la meva ex-novia. Si, sonava horrorós, no sabia el que acabava de fer, però sabia que si tu deia encara seria pitjor, no confiava en mi, sabia que de totes maneres ja t'havia perdut i que ha França tu trobaries algú molt millor, que jo et seguiria esperant un altre any i tu no tornaries, i que quan finalment em decidís a venir-te a buscar, em trobaria sol, perdut i tu ja hauries format la teva vida amb una altre persona molt millor que jo.

Encara begut vaig venir a l'aeroport a dir-te adéu. Em vaig posar a plorar. Et vas adonar que anava begut i em vas preguntar que em passava. Pobre de tu encara et preocupaves de mi i em volies compassió per aquell pobre noi que tenia por d'estimar-te. Em vas dir que m'estimaves i que tenies ganes d'estar amb mi i descobrir molt mes d'aquell caràcter tant extravagant que tenia (era el primer cop que algú em deia de veritat que sabia que tenia aquell caràcter, fins ara les meves mentides m'havies salvat de tal acusació). Els teus ulls brillaven tot i la fila que jo duia.


Aquella nit em vaig tornar a emborratxar i ofegar-me entre les meves llàgrimes de desesperació. Semblava que un cop més havia perdut tot allò que tenia, i perquè? Un cop més pel mateix error de ser jo mateix, o potser del contrari per no deixar que veiessin el meu "jo".
Segurament perquè no era del tot conscient del que feia, vaig agafar el mòbil i et vaig enviar un missatge. " Ahir em vaig liar amb la meva ex-novia", però t'estimo. Possiblement perquè no eren les paraules adients no em vas contestar. Vaig pensar que tampoc t'hauria afectat, ja que una noia com tu segur que ja sabia tirat a mitja França i sabia oblidat d'algú com jo. Però pocs dies desprès vaig rebre una carta teva.

Et volia conèixer, creia i segueixo pensant que ets una gran persona però que te por de que algú descobreixi el seu interior i no acabo d'entendre ben be perquè. Aquests dubtes són els que més m'endinsaven a estimar-te, a conquerir-te, a poder aconseguir que una persona així tingui la voluntat de descobrir-se i estimar-se a si mateix per poder fer que s'enamorés de mi. Però veig, que les teves equivocacions no perjudiquen només al teu cor, sinó que a més no penses en els dels altes. No has tingut el coratge de venir i lluitar per mi, d'esperar-me, de dir-me el que senties, de demostrar-m'ho, però es que ha més a més no has tingut ni el valor de dir-me que m'havies enganyat. M'has enganyat sobre un engany i això no ho puc suportar. Sincerament, crec que m'estava enamorant de tu, del que anava descobrint, però ara veig que potser tu no em desitges com jo pensava, potser ja no em sento tant especial com quan em miraves, potser els teus ulls ja no em demostren que amagues coses, si no que menteixes per amagar-les!

Jo et volia estimar, jo et segueixo estimant, però estic indignada.
Oblidem.




L'estiu ja s'acabava. No vaig saber reaccionar davant les paraules d'aquella carta. Sabia que tenia raó, però em feia por acceptar-ho. Vaig passar un parell de mesos fora de tot i de tothom. No vaig tenir cap altre noia al meu cor ni tampoc a la meva ment. Els dies passaven i semblava que en comptes d'oblidar aquella historia com totes les altres, aquella la recordava i no em feia mal. Evidentment sentia nostàlgia d'haver-te perdut, rancor de no haver sabut fer-ho millor, por de tornar-me a equivocar i una estranya sensació que encara que sembles estrany, mai abans havia experimentat.

Una tarda freda d'hivern, d'aquelles en que no saps que fer i no hi ha ningú per anar a prendre una copa, em va trucar la meva ex-novia. Vam anar a donar una volta. Al principi no volia quedar amb ella, era com si alguna cosa, com si tu, no mi deixessis anar. Però desprès vaig comprendre que anar a prendre alguna cosa amb ella i parlar no significava res, el problema i gran error havia estat a més a més de liar-me amb ella sense motiu, (apart de fugir de la situació) havia estat no dir-t'ho. També vaig entendre que tu no sabries mai d'aquella trobada i encara que en sabessis, era la meva manera de demostrar-te a tu i a mi mateix que entre nosaltres ja no hi havia res. I no sabia perquè, però jo pensava en tu i confiava com si dongués per fet, que tu també em recordaves i en certa manera m'esperaves com jo t'estava esperant a tu.

Vam passar la tarda parlant. En cap moment ella es va apropar més del compte ni jo tampoc. Parlant de temes trivials, ho vaig veure tot més clar. L'aigua del mar canviava amb el color del cel. El color del cel canviava segons el sol, i el sol era l'únic
que no es movia i en canvi o feia canviar tot. La brisa suau em feia tancar els ulls imaginant com m'hauria els teus cabells rissats si haguessis estat allà al meu costat. L'olor marina em recordava el teu banyador i a la càlida nit en que te'l vaig treure entre la sorra. Vaig acompanyar a la meva amiga a casa i vaig seguir pensant. Han estat uns mesos llargs i estranys. El no tenir-te el costat em donava una estranya sensació de nostàlgia, però a alhora hi havia alguna cosa que m'omplia en comptes de buidar-me. I es que la teva absència em feia adonar de l'amor que per tu sentia i a poc a poc superava, sense pensar-hi, la meva estúpida por a poder compartir un sentiment tant gran.

No se ven be perquè, però avui els núvols són diferents que ahir. Alguna cosa em diu (no se si són els ocells, la dolça mar o les passes entre la sorra), que demà tornaràs. I ser que aquest cop haig d'escoltar el meu cor, que tots ho podem fer, però poques vegades ens creiem capaços de fer-ho.
Demà et vindre a recollir. No se si m'esperes, no se si vindràs sola, no se si encara penses en mi, no se si voldràs que t'acompanyi, però ser del cert que saps que hi aniré.



He estat 4 hores esperant-te i no te vist. Potser m'has vist i has fugit de mi, no ho se. Em fa por que això sigui així. Sigui com sigui desprès et trucaré, espero que m'agafis el telèfon, espero que em contestis, espero que em diguis que si i que anem a sopar en un bon restaurant. Tinc tantes ganes de veure't, et trobo tant a falta, i no entenc perquè ara m'entra totes aquestes ganes immenses de veure't, de necessitat d'esta amb tu si he estat mesos i mesos sense tu i he reflexionat sobre nosaltres sense tanta nostàlgia. Potser l'idea que estàs a prop em posa nerviós i em sento mes impotent al no eta al teu costat.



ELLA

Sé que m'ha vingut a buscar però no he volgut que em veiés. No se molt bé perquè. D'alguna manera jo confiava en que vindria però... quan l'he vist no n'he tingut prou. Necessito més que la seva voluntat, o potser és el meu orgull odiós que no em deixa acceptar que encara sento alguna cosa per ell.



El vaig conèixer per casualitat. Vaja... millor dit, sincerament no va ser casualitat. Aquell nen s'havia fet mal, però la seva mare el podia haver dut a l'infermeria, tot i així, em vaig oferir a dur-li jo. M'havia fixat amb aquell socorrista ja feia temps, probablement per això seguia anant a aquesta platja. Cabell castany, mirada peculiar i alhora extravertida. Amb aquell cos bronzejat sense ser del tot perfecte i aquell banyador vermell d'uniforme. No gaire alt per ser un home, però molt ben plantat. Va curar la ferida del nen amb un moment i ja fos per casualitats de la vida, pocs dies desprès ens vam retrobar en una festa celebrada a la mateixa platja. Vam intercanviar poques paraules, però les suficients perquè entre mig duna platja deserta de gent, amb alguna copa de més, acabéssim junts.

M'havia semblat una nit perfecte. Tranquil·la. Amb l'olor de l'aigua, la suau brisa, la llum del far i algun petit vaixell a l'horitzó. Per sort, aquella nit no seria l'única amb ell. Vam començar una relació estable. Les meves amigues anaven darrera seu com un gosset, però un cop el van conèixer una mica no van entendre perquè estava amb ell. Una persona tan estranya deien. Que no diu gairebé mai res i en canvi sembla que ho expliqui tot, no se noia a mi em sembla que t'amaga coses.

La seva raresa m'excitava. Doncs no entenia que significava la paraula "normal". La seva enigma mirada m'encuriosia a endinsar-me en el seu món. Pensar en la petita possibilitat que algú així pogués sortir del seu món per compartir-lo amb algú per amor, era una idea que complia els meus requisits de somni de prínceps i princeses.


Però per desgracia, quan semblava que tot anava bé, em van oferir l'oportunitat per complir el meu somni que em va fer perdre la meva gran il·lusió. Em van oferir una beca per anar a França a estudiar arquitectura. Era el meu somni des de feia anys, però sabia que marxa significa deixar a aquell noi que per primer cop en mi m'havia ensenyat coses diferents, que semblava que tenia moltes coses per demostrar-me i oferir-me, que em causava un estrany desig. Quan vaig donar-li la noticia vaig desitja i vaig insinuar-li tant com vaig poder que em demanes que no marxes, que em quedes amb ell. Si ho hagués fet hagués abandonat el meu somni planejat des de ja feia tants anys per viure una aventura nova amb l'home que volia que fos l'amor de la meva vida. Per primer cop trencaria les regles i faria coses noves, coses insospitades, coses que mai ningú em veia capaç de fer, perquè jo era la noia perfecte, ordenada, neta, polida, amable i que sempre tot, sobretot els estudis, li anava bé. Estava farta d'aquella identitat falsa que tothom tenia de mi i per primer cop tenia una oportunitat de viure la vida com jo la desitjava, i en aquell moment, per molt bogeria que sembles (ja que la relació semblava haver començat feia poc i d'una manera casual), la meva manera de viure la vida era amb la bogeria que el meu cor em deia que fes. Estimar aquell home estrany.

Però no ho va fer. No em va demana que em quedes. No em va dir que vindria amb mi. No em preguntar quan tornaria, no em va dir que ens trucaríem, ni tant sols em va dir que m'estimava ni em va fer cap peto de comiat. Esperava que tot allò fos una broma i l'endemà quan agafes l'avio a l'aeroport apareixes a l'últim moment amb les maletes i digues que venia amb mi, o apareixes i m'estripes els tiquets del viatge perquè no pugues marxar. Però la cosa no va anar ben bé així, tot i que si que es va presentar a l'aeroport.

Anava mig begut. Semblava que no havia dormit en tota la nit i tenia els ulls vermells com si hagués plorat. Em va fer llàstima. Em vaig imaginar que per el seu caràcter tancat i absorbit en ell mateix no sabia atrevit a dir que m'estimava o a demanar-me que em quedes. Vaig entendre però, que la voluntat de venir tot i sota l'afecte de l'alcohol ja era molt. De nou però no em vas dir res i jo vaig marxar.

Durant el viatge vaig esta pensant. Si tot anava bé tu t'adonaries i d'alguna manera això et serviria per adonar-te del que a mi em passava, del que jo sentia per tu i que tu també senties per mi. Que era una bogeria però que els dos ens havíem enamorat dels nostres enigmes, de l'intriga d'allò de l'altre que no coneixíem i que teníem ganes de conèixer. I que si els dos volíem podríem ser una gran parella. Una parella amb una historia extravagant i maca per explicar els nostres nets. Vaig arribar a França amb un gran somriure els llavis, pensant i desitjant que aviat sabria alguna cosa teva pel mòbil.

L'endemà tal i com desitjava vaig rebre un missatge teu. " Ahir em vaig liar amb la meva ex-novia", però t'estimo. Em vaig quedar paralitzada. Que significa allò? Encara no portava un dia a fora i ja sabia liat amb la seva ex? Era clar que aquell noi no m'estimava i sabia aprofitat de mi. El que no entenia es perquè m'ho deia aleshores i perquè d'aquella manera. Si el que volia era aprofitar-se no feia falta que mho digues, ni que em digues que m'estimava. Hi havia coses que no em quadraven sobre el missatge, els fets i els seus sentiments. El que era clar es que allò era imperdonable, estava dolguda i no sabia com reaccionar. Evidentment no vaig respondre al missatge gens adequat per cert.


Al cap d'uns dies, quan vaig tornar a l'hotel desprès duna llarga caminada pels carrers de França, em vaig asseure a l'escriptori de l'habitació al costat d'una finestra que donava al carrer davant d'un petit riu i vaig escriure't la carta.

Et volia conèixer, creia i segueixo pensant que ets una gran persona però que te por de que algú descobreixi el seu interior i no acabo d'entendre ben bé perquè. Aquests dubtes són els que més m'endinsaven a estimar-te, a conquerir-te, a poder aconseguir que una persona així tingui la voluntat de descobrir-se i estimar-se a si mateix per poder fer que s'enamorés de mi. Però veig, que les teves equivocacions no perjudiquen només al teu cor, sinó que a més no penses en els dels altes. No has tingut el coratge de venir i lluitar per mi, d'esperar-me, de dir-me el que senties, de demostrar-m'ho, però és que ha més a més no has tingut ni el valor de dir-me que m'havies enganyat. M'has enganyat sobre un engany i això no ho puc suportar. Sincerament, crec que m'estava enamorant de tu, del que anava descobrint, però ara veig que potser tu no em desitges com jo pensava, potser ja no em sento tant especial com quan em miraves, potser els teus ulls ja no em demostren que amagues coses, si no que menteixes per amagar-les!

Jo et volia estimar, jo et segueixo estimant, però estic indignada.
Oblidem.



Vaig tenir molts mesos per pensar i em vaig adonar de moltes coses. Vaig tenir el valor i el coratge de tornar a confiar en tu. La por del caràcter d'aquestes persones era normal. Suposo que com ell m'havia explicat a vegades, quan perds persones estimades del teu voltant i et donen les culpes a tu per ser com ets acabes pensant que tu no serveixes per res i que es millor que t'amaguis i no deixis veure el teu interior. Però el cert és que jo volia descobrir el seu interior que t'estimava i et deia que no m'avergonyia d'estar amb tu, que volia compartir les meves alegries i les meves penes i que n'estava molt de tu. Per això la teva por no em servia d'excusa encara que m'ajudava a entendre la teva reacció. No pretenia buscar excuses per perdonar-te, però si que vaig voler buscar-ne per entendre la meva situació. Perquè desprès de tant de temps, un home que a penes coneixia i que m'havia fet tant de mal, no el podia oblidar? Semblava insignificant i absurd però el cert és que m'ocupava la majoria dels meus pensaments. Jo també m'havia tancat molt en mi mateixa per ser la noia perfecte que tothom volia veure. En part, jo tampoc havia estat jo mateixa, per això, podia entendre una mica com es sentia ell. Però repeteixo, això no l'e
xcusava, jo seguia enfadada i amb raons, però potser li podia donar una altre oportunitat. No trigaria en tornar a casa i d'alguna manera jo confiava i sabia que ell encara pensava en mi i que esperava amb impaciència que tornes tot i que no m'havia tornat contesta a la carta. També entenia que era una mica complicat de respondre. En fi, donaria una altre oportunitat als meus somnis i també els seus, encara que si em sortia malament era conscient que em tancaria més que l'últim cop, però per primer cop a la meva vida vaig decidir arriscar per allò que jo desitjava no que els altres desitjaven per mi o per ells mateixos.



I ara estic aquí. A 5 metres d'ell. L'he vist a l'aeroport, m'ha vingut a buscar i m'ha buscat entre la gent, però jo m'he esperat fins que he pogut sortir sense que em veies. Ell s'ha quedat 4 hores esperant-me i jo no he tingut el valor d'anar-l'ho a buscar. El meu orgull em menjava, o potser també la meva por de llençar-me al pou i no poder seguir amb el meu cabreig. Perdonar-lo només amb la seva dolça mirada. Però ara el veig aquí, a prop. Esta assentat en un banc, escrivint igual que jo (qui sap si el mateix), mentre els dos contemplem l'aposta de sol separats per 5 metres que jo puc escurça quan vulgui. No se que fer...



FINAL

Ell li va passar els braços entre la seva dolça cara abraçant-la mentre li oferia una rosa gran, vermella i olorosa. Ella va somriure i va obrir la petita targeta que hi havia al costat de la flor. " Perdonem, he estat un imbecil de no adonar-me que la meva gran por es de perdre't no de tenir-te. Ets la bogeria que m'embogeix, la set que m'alimenta, la llum que m'il·lumina i la foscor que em perd. T'estimo i aquest mesos mho han demostrat mes que mai. Feliç Sant Jordi"

Ella va tornar a somriure mentre ell s'assentava al seu costat. Es van mirar fixament els ulls durant uns quants segons. El cel ataronjat de nou. Els ocells marxant a horitzó. La mar quieta i tranquil·la. Petites penjades a la sorra i tovalloles que encara no havien estat recollides. Una suau brisa que portava els records d'una nit màgica per els dos entre aquelles meravelles de la naturalesa. El far que començava a funcionar i alguns vaixells que es veient al fons del mar. Tot tenia una estranya harmonia que un suau i tendre peto va unir entre els llavis melosos dels dos joves.

Potser perquè els dos eren completament diferents, els dos van trobar alguna cosa en comú. Potser perquè no es coneixent de res van conèixer més que ningú. Potser perquè el temps separats els va fer més forts ara encara estan junts. Potser perquè per sobre de tot van confiar en el seu amor ara encara s'estimen. Potser perquè la força del desig de la felicitat de la seva parella era molt forta, els va ajudar a sortir dels seus gels.

Ella va descobrir més d'ell, del que ell mateix s'hauria pogut imaginar mai que tenia en el seu interior. Ell va veure més vida en ella i en ell mateix del que hagués pogut pensar mai. Els dos van viure un somni diferent, els dos van aprendre que a vegades s'ha d'arriscar, que hi ha coses que només passen un cop a la vida, que l'amor s'ha de viure i que per ser nosaltres mateixos i ha gent que ens aprecia. Potser van poder aprendre que el que desitjaven era la llibertat, i que l'única manera d'alliberar-se és amb l'amor. En saber, que estimar no significa conquerir ni posseir un cos humà, sinó acceptar-lo. A l'entendre això, van poder veure la llibertat, van poder volar lliures com dos ocells entre els colors de la posta de sol, entre el peto que els va desfer de plaer.