MAR ADAGIO

Un relat de: Jordi Abellán Deu
Sona la música dins l’habitació.
l’orgue l’adagio comença suaument
i se’ns enduu a un mar en calma,
on les onades són sols un murmuri.

Els violins ens mostren l’horitzó
en l’hora gris i callada de l’albada.
Un bri d’aire no trenca la quietud,
sols el rostre el seu alè refresca.

Una gavina vola sobre el mar mercuri,
solitària i silent. Blanc sobre gris
Mostrant-nos com de vital és el matís
que amb tu descobreixo a cada pas.

M’endinso captivat, lentament i serè,
en les aigües pregones dels teus ulls
que cerquen en els meus també
profunditats on submergir-se.

Ens encaminem endins agafats de la ma.
Per no veure el futur, els ulls tancats.
Sols sentir el tacte suau del palmell,
la seva escalfor traspassant la pell.

No ho veiem però el dos somriem.
Confiem en el càlid tacte de l’altre
i sense poder evitar-ho una llàgrima,
més no trista sinó feliç, se’ns escapa.

L’oceà ens cobreix cada cop més i més,
Fins a sentir-nos part i essència d’ell.
Tendrament ens abracem. Verges i nuus.
I en la unió dels cossos les ànimes purifiquem.

Comentaris

  • Caleta estreta[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 05-06-2016 | Valoració: 10

    M'has fet pensar en la caleta Estreta de Palamós (passada la platja del Castell, direcció Calella). Un indret magnífic per un escenari fantàstic com el que dibuixes. Lirisme deixat anar. Una melodia aconseguida. Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jordi Abellán Deu

Jordi Abellán Deu

126 Relats

197 Comentaris

45380 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
M'agradaria dir que sempre m'ha agradat escriure. Però no puc.

Vaig començar a escriure petits pensaments en forma de pretesos poemes, i dic això de pretesos, perquè no me'n considero de poeta, quan ja tenia algun que altre anyet.

El que si vull que sapigueu, és que escriure m'ha ajudat molt a intentar, que no aconseguir, posar d'acord el garbuix de dalt del sostre, si preferiu la part pensant, amb la part que batega, "boom, boom, boom.", que diu el Peter Gabriel en la seva meravellosa cançó Solsbury Hill.

En fi... Que potser abans de morir alguna cosa hauré après i de moment estic content amb intentar-ho.

Una abraçada relataires.

Jordi


P.D.

Algun cop he pensat en comentar algun dels relats que llegeixo d'una forma més personal al relataire. Potser algú de vosaltres pot haber-ho pensat al llegir alguna cosa que jo hagi escrit.

Només per si voleu us deixo una adreça de correu electrònic pel que vulgueu comentar, dir, criticar, o el que sigui que us vingui de gust.

jordiabellan@gmail.com