MAR ADAGIO

Sona la música dins l’habitació.
l’orgue l’adagio comença suaument
i se’ns enduu a un mar en calma,
on les onades són sols un murmuri.

Els violins ens mostren l’horitzó
en l’hora gris i callada de l’albada.
Un bri d’aire no trenca la quietud,
sols el rostre el seu alè refresca.

Una gavina vola sobre el mar mercuri,
solitària i silent. Blanc sobre gris
Mostrant-nos com de vital és el matís
que amb tu descobreixo a cada pas.

M’endinso captivat, lentament i serè,
en les aigües pregones dels teus ulls
que cerquen en els meus també
profunditats on submergir-se.

Ens encaminem endins agafats de la ma.
Per no veure el futur, els ulls tancats.
Sols sentir el tacte suau del palmell,
la seva escalfor traspassant la pell.

No ho veiem però el dos somriem.
Confiem en el càlid tacte de l’altre
i sense poder evitar-ho una llàgrima,
més no trista sinó feliç, se’ns escapa.

L’oceà ens cobreix cada cop més i més,
Fins a sentir-nos part i essència d’ell.
Tendrament ens abracem. Verges i nuus.
I en la unió dels cossos les ànimes purifiquem.