Màquina expenedora de tristeses inversemblants

Necessita despertar en un dia radiant...
Darrerament només ha tingut dies grisos, amb alguna tempesta espontània. Ni un trist raig de sol s'ha dignat a il·luminar-li la vida, perment que un tímid somriure sortís dels seus llavis.
Ara, que ella tampoc hi posa gaire de la seva part: segueix amb la seva tristesa, fins i tot sembla que en gaudeix, de la soletat i l'angoixa. Però res més lluny de la realitat. I tant que voldria sentir-se lliure i feliç de nou, però creu que no pot. A ulls externs sembla que ho té tot: família, un grapat d'amics, un jove amor que no la deixa mai sola... En canvi, si et prens la molèstia d'observar-la o bé d'escoltar-la (només et caldran uns pocs minuts) veuràs que hi ha alguna cosa estranya en ella. Potser és aquest el motiu de la seva desgràcia.
I és que de cada cop està més farta del seu pare, que sempre està de mala lluna; cada dia que passa se sent una mica més sola, perquè les "amigues" l'han traït (això li passa per confiar massa en la gent)... L'únic que la salva és la lectura... i ELL.
Quan llegeix s'evadeix del món real, pot ser el que més desitgi en cada moment: una valenta heroïna, una prestigiosa detectiu o una encatadora princesa. Ara que, pensant-ho bé, ella ja té el seu príncep. No és de color blau ni era una granota que en besar-la es convertí en un jove encantador d'enlluernadors ulls verds, però li és igual. Més que res perquè sí que té els ulls verds. I canta i fa fotos i sempre té un detall per ella. I és gràcies a ell que no s'ha consumit en l'espiral de fatalitat que l'arrossega. Perquè, val a dir-ho, ell és l'únic motiu del seu somriure (que darrerament ha estat més absent del que tocaria, però que promet tornar amb més força que mai).