Manuel (part II)

-Bon dia
-Hola... De dia ja no en queda molt -va proferir una rialleta estúpida.
-Sí... Trucava per parlar de l'oferta de treball que em va fer.
-Ah, és vosté! No m'ha dit com es diu.
-Maria
-Jo Manuel - un silenci incòmode es va apoderar de la línia telefònica- Vol que quedem per parlar-ho més tranquil·lament?
-No
-Aleshores, vol que lo ho explique tot ara?
-Sí
-Senyoreta, per favor, passe vosté demà per casa i li ho explique millor...
-No puc... Si li abelleix, vinga al bar de la plaça demà a les 5 de la vesprada.
-D'acord.
-Adéu.
-Passe-ho bé...
I ella va penjar l'aparell i ell, tot tristot es va rentar la cara i va seure al sofà per veure aquell programa de documentals sobre la segona guerra mundial que tant li agradava. Després va prendre un got d'aigua i els tres medicaments que li havia encomanat el metge i es va colgar per tal d'intentar dormir i així poder ser el mateix de sempre l'endemà, al treball. Va trigar dues hores en adormir-se, car se sentia infinitament feliç per aquella trobada promesa per a el dia següent. Aquell dia havia sigut com un somni: primer, el seu atreviment desmesurat al supermercat i després, tota la santa vesprada esperant aquella trucada que mai arribava... Però quan havia sentit el soroll ensordidor del telèfon l'havia deixat sonar per gaudir-lo talment com si fos la pròpia jove qui el cridava desesperadament. I després la conversa absurdament tacada de silencis incòmodes i respostes vastes. Ell havia imaginat i somiat unes paraules més amables i algunes rialles, si més no, per educació; però ella no s'hi havia esmerçat en fer que l'home tingués una bona impressió d'ella. Totes aquestes cavil·lacions el van perforar fins que va recordar que tenia son, i que havia de dormir si volia somiar i somiar-la.
El matí aquell va ser desesperançador: plovia. No em pareix interessant relatar com va transcórrer el dia car no es van poder veure i la història que estic contant és la que relaciona a Manuel amb Maria. Si algú està interessat en conèixer aquesta insignificant part de la vida del tresorer de la vila pot preguntar-la a Enrica, la cap del departament d'informació de la casa consistorial.

-Bona nit.- una veu tímida...
-Òstia! Són les onze! Una ja no pot dormir ni per la nit!
-Perdone...
-Qui és vosté, collons?
-Sóc Manuel...
-Ah... perdone el mal humor, però és que pensava que era el malparit del meu ex.
-No, no... no es preocupe, que si vol la truque demà...
-Què vol?
-Res, que com que no hem parlat des de fa tres dies volia proposar-li de veure'ns demà. I...
-On i a quina hora?
-Carrer de la República número 31.
-Això està al costat del bar Llibertat?
-Sí. A les 5, com l'altra vegada.
-Adéu
-Perdone...
-Adéu
Ella va penjar i ell per fi va poder estar tranquil després de tres dies i (el que és pitjor) tres nits sense sentir la veu de la jove Maria. Havien sigut les 72 hores més depressives de la seua vida, sempre esperant aquella trucada que no arribava i pensant alhora que era pres en somnis per la mirada deliciosa i el somrís mig ganyota mig sincer de la caixera en quant feliç seria si el telèfon entrés en un estat de xoc inversemblant en quant ella premés els nombres adequats en la seqüència correcta. Quan la seua ment va deixar de remugar i el cor va començar a bategar a un ritme més o menys corrent el molt respectable senyor Manuel va prendre els seus medicaments i, feliçment i gojós, es va colgar, com de costum, posant durant deu minuts alguna baladeta optimista que acabaria de sonar quan el temporitzador de la mini-cadena ho dictés.
El matí aquell va ser esperançador: un solet agafadet del cel com un xiquet a un caramel al parc en un dia de primavera i una fresqueta deliciosa que emplenà de joia el cor de l'home. Es va posar el seu millor vestit, perfum i es va pentinar com millor va poder. Tot el dia va estar esperant que fos l'hora, i fins i tot va sortir abans de la feina per tal d'arreglar la casa per impressionar, si més no agradar, la jove.
Es va passar tota la tarda (fins les cinc) assegut al sofà sense fer res, només barallant totes les possibles situacions que es podrien donar en la trobada. Al principi només pensava en que tot aniria bé i que Maria acceptaria sens més la feina i que ell clouria feliç els ulls pensant que l'endemà i per sempre més la podria veure a casa, al seu costat. La xica va arribar deu minuts tard, un temps en el què Manuel havia passat per molts estats d'ànim diferents: emocionat a les cinc, nerviós a les cinc i dos minuts, desesperat a les cinc i set minuts, maníac-depressiu a les cinc i nou minuts i a la fi, quan ella va trepitjar el sòl de la casa, extasiat alhora que infinitament feliç (sí, no trobe cap adjectiu més culte i més expressiu, ell estava feliç, era feliç). Ella va saludar l'home amb educació i ell només va dir "hola", sense poder apartar la mirada dels ulls caramelitzats d'aquella figura etèria que s'havia convertit en realitat i que ara podia contemplar i descobrir que també era real. La va fer seure en una gronxadora que considerava el seient més còmode que posseïa i ell es va quedar de peu observant-la paralitzat, i quan se n'adonà que havia de deixar de banda els somnis i que allò era tangible, va anar a per dos gots plens a vessar de cervesa holandesa, i també unes quantes llesques amb mantega (com no) de Sòria. Va ser una trobada més bé agradable i la xica va acceptar el treball que Manuel li oferia: treballaria de mestressa de casa i es dedicaria a cuidar de l'home, de fer el menjar i de netejar. A canvi ell li pagaria cada mes un sou bastant més acceptable que el que la jove rebia del supermercat i li buscaria algun treball a l'ajuntament, per tal d'arreglar-li un futur més o menys digne. Tots dos van estar d'acord i Manuel la va mirar tothora als ulls i quan se'n va anar la xica no va poder oblidar aquella mirada i (no us en rigueu) va intentar imitar-la davant l'espill durant tota la nit, pensant i somiant com un xiquet que el seu reflex era ella. No puc evitar comentar que aquesta situació és bastant ridícula i que, fent-hi una interpretació perversa, se'l podria catalogar de pervertit.
La xica anava a treballar a casa de Manuel tots els dies però Manuel no anava mai a treballar a l'ajuntament. Es quedava assegut en qualsevol racó espiant a la jove. Així com passava el temps i la va anar coneixent va descobrir que era molt poc graciosa i que la seua veu meloseta només era formal, que la xica era bastant mal-educada i que de cap de les maneres podrien avenir-se dues persones tan diferents. Però el seu no se què l'empentava a estimar-la follament tant si ella el menyspreava o li faltava al respecte. La gent pensa que ja no queden amants èpics i mítics com aquest, i també es diu que els amors impossibles i apassionadament salvatges han desaparegut; jo opine el mateix, però sé que en moltes vides anònimes que mai quedaran plasmades en un poema de dos mil versos hi ha també cert desig de crear uns sentiments més bé narcisistes i, sento dir-ho, artificialment envoltats de "parafernàlia" (perdone, lector, aquest castellanisme) innecessària i incongruent. Odie les voluptuositats i tampoc em fan gens gràcia els primmirats de circ. No volia haver entrat en aquests camins d'horts... Prosseguiré amb en Manuel i la Maria, dos persones, sense més.
Van passar dues setmanes i la relació va millorar. Ella respectava l'home de forma sacra, sense apreciar-lo excessivament i alhora demostrant-li que agraïa tot el que feia per "atraure-la" o, millor dit, agradar-li. Ell era captiu de la mirada i el somriure i, encara que no us ho cregueu, eren els dos únics factors que evitaven que tallés aquella -diguem-ne- relació. No podia evitar observar aquells ulls de coloració òptima que, conjugats amb les faccions ben distribuïdes, l'encisaven i el corprenien, sempre i cada vegada que els dos camps visuals entraven en breu i estimulant i insignificant contacte. I hom qui volgués entendre aquesta relació absurda cauria en un pou de pensaments que el conduirien a conclusions que preferisc no mencionar, car és probable que aquestes doten de certa personalitat obscena i perversa el molt respectable senyor Manuel... I ella... què es pot pensar d'ella...? Millor no pensar-hi...
Ara vos explicaré la última part d'aquesta sàtira imaginària (o aquesta tragèdia real). La vida no és tan llarga com hom puga pensar car un deixa de viure quan perd l'esperança o, simplement, deixa de somiar en l'impossible. Maria va deixar de viure als 12 anys, amb el seu primer "nuvi": no va saber oblidar-lo i no va reflexionar, ni tampoc va considerar la possibilitat de viure buscant la felicitat... Es va aferrar a uns sentiments (més bé incomprensibles) i a ell, i després al següent i al següent... I així, sense família, sense estudis, sense cap passió i sense cap consol ni afecció va arribar als divuit anys treballant de caixera amb un sou miserable i cap il·lusió i sense fantasia. No vull dir amb tot açò que portés una vida desgraciada, ni que els seus actes fossin brutalment i innecessària banals, ni que fos una ment lúbrica i folla, només dic el que sé o el que sento, com sempre faig. I se que no va ser mai feliç, encara que va intuir aquesta sensació en Manuel a qui, en veritat, al final, va, si més no, admirar.
Manuel havia viscut una època més complicada que la de Maria i el seu cap l'havia empentat sempre a respectar els demés, encara que això va arribar a extrems que... bé, diguem-ne "extrems innecessaris". Estimava per sobre de tot les conversacions agradables amb gent apreciada; i l'apassionava passejar sol quan es ponia el sol per la vora de la mar, sentint l'arena friccionant entre els dits dels peus i, més que res, posar-se les xancles després i notar la incomoditat i, a la fi, rentar-se al pati de la casa amb aigua ben fresqueta. Amb coses com aquesta es va delectar tota la vida. Va plorar dues vegades: quan va morir afusellat el seu pare per els feixistes i, just abans de morir, quan va descobrir que no tor
naria a veure a Maria.
La mort està sempre assetjant, i més així que passen els anys i el colàgen es va perdent i les cèl·lules van mutant degut als errors en la duplicació del ADN i més encara quan no queda res per sentir i més encara quan el cor diu que prou, que no et tornarà a deixar despertar al matí següent... I més encara quan no et queda temps perquè l'has malgastat buscant allargar-lo... I açò ho dic perquè és corrent que la gent morga allà pels setanta anys, i Manuel en tenia setanta-vuit i va morir. Maria va somriure a l'enterrament, i dues llàgrimes van lliscar per les galtes, però no va plorar el seu cor. Els que creuen en la resurrecció diuen que Manuel veié el riure i s'alegrà... M'agradaria creure el mateix.