Mantells de Sol

Havia d'haver posat escriptora i no escritora, però es que soc d'un temps que, a la escola,em castigaven "por hablar catalán", i fins ara, no he tingut massa temps per aprendre a fer-ho.
Un petonet.
Nonna_Carme

Soc l'àvia de l'Arantxa.Gràcies pel teu comentari,peròquè pot dir una aprenenta com jo, a una escritora com tu?
Crec que ets una escritora completa:prosa ,poesia,prosa poètica,i fins i tot, t'atreveixesamb un relat com l'entrevista,(molt divertida,per cert).
Haig de confessar que,de vegades, la poesia moderna em costa una mica d'entendre, però amb mestres com tu espero aconseguir-ho.
Una forta abraçada.
Nonna_Carme

sempre inspira els millors versos

Tot és desert..., i per sempre! Ni un esquitx d'esperança, ni un bri de llum que no sigui la d'aquest sol abrusador a l'esquena. I a més, la gana. I la set.
Panorama desolador, certament. Erm.
Però...
El jo poètic s'inclou entre els que no saben que el desert és per sempre, però en l'afirmació ja hi manifesta un coneixement implícit. Sí que ho sap, pero no ho accepta. Per això fa versos, perquè l'oasi són precisament els versos. La poesia que assacia la gana i la set. És això.

Vull creure.

com m'agrada, si!
"la gana i la set són per sempre!"
I doncs, no volem la total sacietat, no! Dexa'm sentir sempre una mica més de gana i de set, sentir-me viva i buscar i trobar (no t'ho perdis), que hi ha el desert per sempre cosa que implica uns quants oasis per sempre, també.
mil petons
gin

sigui un poema trist, és una estampa de la realitat, del dibuix del somni present, una espurna de l'ara i aquí.


Salut. onatge

Em sembla un poema mesurat i tranquil, potser sí que amb un esquitx de tristor, però no l'he vist tan trist com alguns altres comentaristes diuen.
Destaco, i comparteixo, els versos finals:
el desert
és per sempre,
i la gana i la set.

ACP

1) Repte clàssic;
2) RPV;
3) Nanorepte;
4) Melorepte;

Excuses que ajuden a llegir relats i poemes clars i profunds, íntims i que deixen el cor amb una sensació trista i melangiosa...

Seguim aprofitant les excuses? Jo ja ho faig...

Gràcies, d.

(PS: felicitats de nou pel Melorepte aconseguit)

sobre el desert, que és per sempre.
Estàs en aquestes setmanes arribant a una decantació exquisita del llenguatge, cap a concentrades píndoles de tristesa tan efímera com els desitjos dels mortals com tu, com nosaltres.
Un concentrat malencònic d'una bellesa perdurable. Perdurable, estoica i ferotge com el sol del desert.
Una abraçada,
franz

a l'horitzó dels teus poemes, sempre bons.
Pot ser com les fruites. Passant gana i set, ens fem millors.

Una magnífica metàfora del desert:

"Camins de sorra,
mantells de Sol
a les espatlles.

...

i la gana i la set."

T'ho dic per experiència, doncs vaig fer la mili al Sàhara... (a l'any 1.975, "La Marxa Verda i tot això).

Una abraçada!
... I una rosa virtual!

FRANCESC

hora de plantar un bosc