Mans sense cap ni peus

Així que va sortir de la secretaria de l'acadèmia de música, on acabava de matricular-se d'un curs d'iniciació al piano, els seus ulls es van quedar fixos en l'objecte que reposava dins de la vitrina del rebedor: un parell de mans, una sobre l'altra, dins d'una peixera de formol, entrecreuades per la base dels monyons. Al vidre hi resava: Dr. Graupera 1875-1911. No havia tingut temps de processar la insòlita informació que acabava d'arribar al seu cervell quan una veu li xiuxiuejà al seu darrera: "un virtuós pianista i, dada que no tothom coneix, un excel·lent jugador d'escacs; aquestes eren les seves mans rememorant el seu vessant musical, però aquests dits llargaruts no tan sols havien recorregut el teclat del piano arrencant-li les notes amb habilitat i sentiment, sinó que també havien desplaçat les peces sobre l'escaquer de manera mestrívola. Llàstima del seu final." No va haver de repetir la darrera paraula pronunciada amb el signe d'interrogació, perquè la veu prosseguí: "va desaparèixer sobtadament de l'hospital després que els metges intentessin sense èxit de d'unir-les-hi de nou a rel del fatal accident. El truc de màgia va fallar i les mans del cèlebre pianista, subjectades en el cep, van ser seccionades per la fulla obliqua de la guillotina tan netament com ho havia fet segons abans amb un parell de pastanagues. Després de fer-se fonedís, les mans van dipositar-se a l'acadèmia de música on s'havia format, en homenatge a la seva brillant carrera. Totes les investigacions posteriors van ser debades, donant-lo per mort passats els anys que estableix la llei. La llegenda diu que les seves mans van tan unides al seu cos que si mai algú les manllevés d'aquesta vitrina, el lladre toparia amb el desaparegut guiat per elles mateixes".
Com que no havia pogut desviar la mirada de tan curiós objecte durant l'explicació, fascinat pel detall de les ungles, certes taques, els plecs de la pell i àdhuc les venes que sobresortien al voltant dels nusos, fou incapaç de relacionar la veu amb el físic d'aquell que tan desinteressadament l'havia posat al corrent: es trobava de nou ben sol davant de la vitrina, l'anònim narrador havia callat i desaparegut tan misteriosament com ho havia fet el Sr. Graupera.
En tornar a casa, va adreçar-se al seu despatx per a contemplar de nou el reguitzell de quadres a les parets, imatges sobre les prestatgeries, objectes d'allò més variats i documents de tota mena amb un denominador comú: tots tenien alguna relació amb les mans. Des de col·leccions de segells fins a pitjapapers, passant per gratadors d'esquena i picadors de porta, amén d'incomptables figuretes orants, allà on l'ull fixés la seva atenció en aquella estança trobaria quelcom relacionat amb les mans. Fins i tot hi havia models moleculars de compostos químics quirals, de "kirós", mans en grec, aquells que no poden sobreposar-se per tractar-se d'imatges especulars. Aquestes nostres estimades extremitats omplien l'atmosfera de l'habitació de forma quasi opressiva, talment com si totes aquelles coses haguessin d'agafar-te pel coll per ofegar-te, o bé d'acaronar-te la pell, o donar-te cops d'aprovació a l'esquena, abraçar-te, encaixar, colpejar, batre, empènyer o bressolar. Tots els qualificatius poden resumir-se en un únic mot: fetitxisme superlatiu. Un cas malaltís com aquest entra en un estat d'excitació màxima quan descobreix una nova peça per afegir a la col·lecció, iniciant un safari de caça major sense pressa però sense pausa fins que l'ocell és a la gàbia. I les mans de la vitrina de l'acadèmia de música eren massa llamineres com per a no intentar un canvi de domicili així que es presentés l'oportunitat.
Els seus plans anaven més enllà d'un simple robatori, assolit a la primera sense entrebancs ni mèrit (les acadèmies de música no són precisament càmeres cuirassades, i si, com fou en aquest cas, es bescanvia l'original per una còpia més o menys fidel, més difícil encara de ser descobert). El que volia, com a bon fetitxista, era provar si aquelles mans tenien algun poder sobre el seu nou centre d'interès, els escacs, donades les habilitats del seu legítim propietari en aquest joc. Si la seva possessió podia involucrar un salt endavant en les seves dots com a jugador, aleshores hauria valgut la pena el furt. És per a tot això que les introduí en un termos ple de formol, l'embolicà amb un drap de vellut i se'l ficà a la motxilla abans de dirigir-se cap a la sala de joc del torneig, guardant-la entre les cames així que s'assegué davant del tauler. Un toc imperceptible a la bossa que contenia el preuat botí cada cop que li tocava jugar seria suficient per escollir la millor jugada.
Va composar les peces en els seus escaquers abans d'iniciar la partida, adonant-se que el seu rival se les mirava fixament sense moure les mans de les butxaques. Ho va entendre així que alçà el braç per a desitjar bon joc: la seva mà dreta encaixà unes pinces d'acer que sobresortien d'un monyó perfectament cicatritzat. El cor li feu un petit bot quan els seus dits van engrapar aquelles arestes metàl·liques, amb superfície interna dentada, proveïdes d'un mecanisme pinçador que li permetien agafar la peça escollida d'una manera quasi bé asèptica, amb la força d'una grua d'obra quan entoma els rocs des del terra cap al camió i la precisió del bisturí d'un cirurgià expert. Però la partida havia començat i calia centrar-se en el joc abans no fos massa tard.
Quan l'obertura s'acabà per a donar pas al joc mig, el seu oponent va dirigir-se-li amb les següents paraules:
- Perdoneu l'incís, podria fer-vos una pregunta?
Li respongué alleugerit, a veure si una mica de diàleg li treia una mica de la pressió extra que notava pel fet de jugar contra algú sense mans.
- Endavant, faltaria més.
- Heu conduït l'obertura amb el virtuosisme d'un músic, movent les mans com ho faria un director d'orquestra iniciat. Teniu alguna relació amb la musa Terpsícore, per un casual?
El cor li feu un segon ensurt quan el seu cervell va relacionar l'acadèmia de música amb el contingut de la seva motxilla. Són els segons de més que tardes en respondre els que et delaten quan vols amagar alguna cosa.
- Bé, de fet acabo d'apuntar-me a un curs de piano, però sóc un neòfit en la matèria.
- Les vostres mans, si em permeteu la intromissió, han estat sotmeses a una manicura força acurada, són les mans d'un intel·lectual avesat al contacte amb la ploma, la batuta o l'escalpel, no pas amb l'aixada, el martell o el piló pneumàtic. Estic convençut que reeixireu en la vostra nova empresa.
La resposta afegí més neguit encara al seu estat d'ànim. Trasbalsat per les sospites, va cometre un parell d'errades que el deixaren en una posició clarament inferior.
- Perdoneu de nou - va interrompre el seu contrari - m'havíeu dit que us heu apuntat a l'acadèmia de dalt, oi? O potser a la de baix? La primera té més solera, però a la de baix hi ha professors novells, sang nova amb nous criteris a l'hora d'interpretar la música.
- No, a la de dalt, em queda més a la vora de casa - vaig respondre sense deixar de tocar el recipient que contenia les mans del seu mestre, a veure si aquestes també podien treure'l de l'entrellat.
- Perfecte, així segur que coneixeu les mans del famós Dr. Graupera, a la vitrina del rebedor, ho recordeu? Són les mans que qualsevol col·leccionista d'objectes cèlebres voldria tenir, quelcom únic i irreproduïble. Si bé és cert que darrera d'aquelles mans hi havia un cervell privilegiat, val a dir que les meves s'hi assemblaven molt... Bé, disculpeu-me una vegada més, centrem-nos en la partida i prou d'interrupcions.
El cor li anava a cent i les seves mans van deixar d'estar en contacte amb les del famós desaparegut, garratibades per la darrera afirmació. Ja no podia pensar clar, tenia massa interrogants al cap que li impedien de calcular qualsevol variant, per senzilla que fos. El desenllaç fou imminent: va inclinar el seu rei, però aquesta vegada va felicitar-lo de paraula sense estendre cap extremitat.
- Una llàstima, l'avantatge després de l'obertura s'ha evaporat del tot després d'un parell d'imprecisions. Ja m'excusarà de l'anàlisi post-mortem, em sento una mica cansat. Potser ens tornarem a enfrontar en una ronda posterior. Si no fos així, li deixo la meva targeta, passi-ho bé.
A la targeta hi llegí: Dr. Pere Grau. Professor de música.
Les autèntiques mans del Dr. Graupera van tornar a reposar al fons de la peixera de formol, dins de la vitrina del rebedor de l'acadèmia de música, sense que ningú s'adonés del nou bescanvi. O quasi ningú.

llpages