Mans embogidores toquen música en el meu cos

De sempre que em fixo en les mans. M'agraden netes i ben cuidades, no hi ha res que em repugni més que unes mans brutes o unes ungles ratades. De totes prefereixo sobretot les que tenen caràcter i trets ben definits; vull dir que m'agraden les mans grans i fortes, les petites i delicades o aquelles de dits llars i espirituals. En canvi detesto les que no tenen res d'especial o remarcable. De sobte se m'ha fet present aquell cap de fa anys a qui vaig agafar mania només de fer la primera encaixada: tenia una mà flonja i rodanxona, una mica freda i suada. Notar el contacte d'aquella mai i sentir un gran fàstic tot va ser una. Fàstic de la mà i d'ell mateix. Tothom deia que era simpàtic i un cap respectuós amb els treballadors però jo sabia que no era aigua neta, que la mà ho proclamava. Com així ho pensava i ho proclamava vaig agafar fama, entre els companys, de rareta. Però els anys em van donar la raó, es va revelar com un dèspota que menyspreava a tothom a qui podia dominar i es comportava servilment amb els de més amunt. I, a sobre, per culpa de la seva ineficiència i els seus tripijocs comptables gairebé va ensorrar l'empresa.

Fernando, en canvi, tenia unes mans fortes, grans, calentes, fermes; amb les durícies i les asprors normals en un treballador manual.

El dia aquell que va venir per primer cop a casa, en encaixar les mans vaig sentir una mena de sacsejada com si una energia positiva i poderosa passes de la seva mà a la meva. El contacte va durar més de l'habitual (cinc segons?, deu segons?, una eternitat?)
i quan començava a resultar confús i em disposava a enretirar la meva vaig sentir un batec, cada cop més fort i més ràpid. “Déu meu,” vaig pensar, “li batega la mà!” Però no, en enretirar-la, em vaig adonar que era jo, la meva mà, el meu cos, tota jo, que bategava, el cor embogit, pel contacte amb la mà de Fernando.

Durant les següents dues hores ell i un aprenent (un noiet de mans blanques i efeminades) em van instal·lar l'aire condicionat. Després em va fer signar l'albarà i va marxar. Tancada la porta vaig sentir una immensa melangia, una gran necessitat d'aquelles mans fortes i morenes. Em vaig dir a mi mateixa que havia d'haver coquetejat amb ell, li havia d'haver enviat senyals clares, alguna cosa per tal que no s'allunyés com l'estrany que era.. Em sentia tan estúpida! Estúpida pel desig irracional que m'aclaparava i estúpida per haver-lo deixat marxar d'aquella manera.

Al cap de dos dies em va trucar. En el seu dolç castellà de Cuba em va dir que, si no em feia res “Pasaría un momento para ver si el aparato funciona correctamente”. Li vaig dir que l'esperava, endevinant que només era una excusa.

Al cap de no res, just el temps per dutxar-me i posar-me alguna cosa discreta però suggerent,, era allà, amb mi, tots dos sols al pis, contemplant l'aparell i fent veure que ens interessava esbrinar si deshumitejava prou l'ambient o no. L'ambient no sé si estava humit o no però jo em fonia, m'humitejava, regalimava per moments. Fins que no vaig poder més, li vaig agafar les mans i li vaig demanar:

-Toca'm!, abraça'm!, acaricia'm!. Necessito que prenguis el meu cos en les teves mans.

Va ser, aquella, una tarda meravellosa.

Hi va haver unes quantes més a partir de llavors, tardes apassionades, plenes de sensualitat i de plaer. Ens podíem veure poc, ell treballava moltes hores, jo tenia moltes obligacions familiars (encara estava casada, la nena era petita...) però tot i així reservàvem una o dues tardes al mes per a nosaltres.

En aquells encontres vaig descobrir que tenia unes mans que no solos eren aparença. Gaudia d'una combinació increïble de força, d'habilitat i de sensibilitat que no he trobat mai més en ningú, en cap home ni en cap dona. Em va explicar que a Cuba havia estat músic professional, guitarrista, i que aquí només podia demostrar la seva habilitat manual amb les instal·lacions i amb les dones.

Recordo un dels darrers encontres que vam tenir. Després d'un devessall de carícies en el qual no va deixar de banda cap racó del meu cos em va dir: “Te voy a hacer una mariposa, mi amor”. Em va fer jeure panxa amunt, va col·locar un coixí sota les meves natges i mentre amb la mà esquerra m'acaronava llavis, coll, orelles, pits... amb la dreta es va posicionar com no ho havia fet abans. El polze damunt del clítoris amb una pressió suau i ferma alhora, els dits índex i mig dins de la vagina xopa de desig i la punteta del dit petit, entremaliat i juganer, dins de culet. I un cop la seva gran mà instal·lada, col·locada, disposada d'aquesta manera va iniciar un moviment hàbil i complexe en el qual cada dit semblava tocar un ritme diferent però tots coordinats per donar-me plaer. El polze pressionava i lliscava sobre el meu clítoris a punt d'esclatar (“El boton de tu placer corazón”), l'índex i el mig entraven i sortien lliscant a un ritme suau que m''anava escalfant més i més. I l'entremaliat dit petit vibrava en el foradet del cul fent que un múscul que no sabia que tingués comencés a glatir, relaxant-se i contraient-se, i provocant-me un plaer deliciós i enervant.

La increïble habilitat de Fernando em va provocar aquell dia un reguitzell de petits orgasmes encadenats que em van van deixar en un estat d'esgotament beatífic que em va durar uns quants dies.

La nostra història va acabar de cop, d'una forma trista, l'atzar d'un desafortunat accident es va interposar en una relació que encara que molt esporàdica omplia una necessitat i uns anhels molt profunds. Treballant en una instal·lació industrial van fallar uns suports i li va caure damunt la mà dreta un pesant aparell d'aire condicionat. Podia haver estat més greu, podia haver perdut la vida, va tenir sort, però el que va passar ens va afectar. Tres dits de la mà dreta aixafats, el van operar i li van haver d'escapçar les puntetes, poca cosa, el llarg de l'ungla i poc més. Tot això m'ho va explicar per telèfon.

No vam quedar mai més, ja no era com abans, em feia cosa veure-li la mà, ferida i imperfecte. Em dolia, m'entristia, però no podia. I ell ho va entendre, sabia com estava de les seves mans i que no podia continuar. Fins i tot crec que ell tampoc volia, que s'avergonyia dels seu monyons i que no volia veure ni fàstic ni pena, ni commiseració en la meva mirada quan els veiés.