mans de lluna

No sé perquè em fa tanta ràbia. Fins ara, totes elles es queixaven i jo pensava que exageraven, que no n'hi havia per tant, ni molt menys. Quan allò, com a la Laura, els tocava d' a prop si, però les altres dues? Ni la Sílvia ni la Marina en tenien motius aparents. Prefereixo pensar que l'Iu no hi té res a veure, que he sigut jo qui m'he obert els ulls i qui ha deixat de frivolitzar sobre la seva gelosia. Però se'm fa difícil. I a elles també, i de vegades em pregunten si ell no m'atrau. I els contesto que no, que em fa una mica d'angúnia, però la veritat es que si no fos tan bavós, no està tan malament. Exceptuant aquella mena de plaça monumental que té al darrere. Això no els ho dic. Sinó, començaria a fer l'idiota més del compte, tot i que jo mateixa ja ho he notat, i ho estic començant a fer, fins que no els ho dic no comença la fase obsessiva. Avui s'ha rigut de mi i, al contrari del que es pensa, ho he sentit. Suposo que, poc o molt m'importa, perquè sinó ni m'immuto pel que em diguin. Només quan se'n riu l'Ernest, tot i que ja no em passa tant. Avui, quan de sobte, al sortir de l'escola m'he trobat a un amic de la infància, m'he oblidat d'ell. Amb el Dani al costat m'he vist capaç fins i tot de plantar-li cara a aquell tio. Em dóna una seguretat i una mena de.. té una aura. Amb el temps s'ha anat tancant, però els ulls brillen igual. Vaig buscar el l'Ernest el mateix i no ho va donar. Per molts motius, però suposo que bàsicament perquè no té el cor tan gran com el Dani.
Però fa poc que va aparèixer en Marc, i des de llavors l'Ernest ha deixat de ser imprescindible. No sé si em passarà com amb ell, però de moment, apart de dues grans relliscades, o enfadades generals, jo confio en que, si no serà mai igual que el Dani, pot ser diferent o fins i tot millor. També té la seva aura.
El Marc té aquesta capacitat de fer-me sentir culpable que cap altra persona ha aconseguit despertar. I a més, tant pot fer-me enfadar aquest fet com pot fer-me venir plorera. Podria dir que no el suporto però mentiria un altre cop. Me l'estimo molt, és un gran suport moral, i em sembla que també l'he ajudat en els seus moments baixos. A més, cadascú té el seus altres amics, els seus cercles i la seva vida en general, però les meves nits són seves des de fa una bona temporada. El Marc és fantàstic. I des que m'ha presentat al seu millor amic, entenc perquè només compartim les nits. El Sergi és en part, oposat al Marc: molt extrovertit, amb una memòria d'elefant, les idees molt clares, poc influenciable i molt treballador. És un noi molt intel·ligent, li agrada fer pensar a la gent, encara que procura posar-se una careta com si tot li anés de tornada, és molt més criatura del que sembla. Se'm fa curiós parlar de com n'és de petit, tenint en compte que té tres anys més que jo, igual que en Marc. Fa una cosa tan típica de pàrvuls i de noies adolescents estúpides: mirar les pel·lícules milions de vegades. Amelie, es la seva perdició. L'ha vist seixanta-set vegades, totes a casa d'en Marc, perquè és l'únic que té prou paciència per aguantar-la i aguantar-li. Són una combinació estranya. Bé, potser només per a mi, perquè conec les dues cares de tots dos. Cap al món, el Marc és el fred, el típic que sembla estar seriós i de cop et fa la broma més inesperada i que, evidentment, la primera vegada et creus, perquè amb aquell posat...i en Sergi el veus venir de lluny, a més, és d'aquells nois que la majoria de noies primer rebutgen i després se n'enamoren. Les fa riure, se les fa amigues i després, sense ni adonar-se'n se n'acaben penjant. I el Marc l'ajuda, evidentment. I per això es queda sense parella sempre. Per aquest motiu, mai no acostumem a parlar sobre aquest tema, només quan és ell qui està malament, no se m'acudiria mai treure-li el tema si no el veig molt abatut. Bé, això de veure'l és molt relatiu. No és que sigui mentida, però gairebé. Ens veiem molt, de reüll, per part meva, i ell, no ho sé. Per molt que ho intenti no puc aguantar-li la mirada. Mai m'havia passat amb ningú, però té uns ulls que em superen. Foscos, gairebé negres, els ulls que més m'atrauen, i d'una mida perfecta, ametllats, i una mirada tan penetrant... tot el que tinc de decidida si em mira ho perdo. Em desmunten, els sues ulls. Amb el Sergi és diferent, com que jo també duc la meva careta, si en Marc no em mira, o és d'esquenes(cosa freqüent, ja que sempre seuen de cara per a veure's millor, com la caputxeta que diuen ells) no em passa res, li dic el que li hagi de dir, li discuteixo qualsevol cosa i estic més descarada que mai. Encara que això també ho faig quan em sento insegura, quan el Sergi és allà no se m'accelera el cor. Amb el Marc mirant-me si. Suposo que em passa perquè el conec massa. Quan algú t'ho ha explicat tot sense veure't la cara, un cop el veus no saps com parlar-li. I suposo que a ell no l'afecta tant com a mi, no ho sé, però a algú més petit sempre fa menys respecte dirigir-t'hi. Suposo que s'hi afegeix que allà tothom ens coneix, tant als uns com a l'altra, i que, així com el Sergi no és estrany que es dirigeixi a gent amb qui en aparença no hi hauria de tenir relació, tant en el cas del Marc com en el meu és diferent. Jo acostumo estar amb la gent de la meva edat, els que són un xic més grans també, però no m'agraden els grans grups de gent, tot i que la majoria de vegades és on em veig ficada. I amb els petits també, no ho sé, suposo que perquè al casal sempre han anat així les coses, i com que els que eren una mica més grans amb els altres s'hi duien molt malament, la diferència és abismal. I a mi em van fer un flac favor, la veritat. Em sento tan separada d'ells que se'm fa molt difícil, encara que estiguin allà mateix girar-me i posar-me a parlar amb ells. Hi deu influir que sempre estiguin amb aquelles noies tan ben posades (en tots els sentits)? De vegades penso que m'agradaria ser com la Marilyn, la meva gran ídol. És una deessa, cantava bé, enamorava a la càmera... i jo només sé escriure(una mica) xerrar pels descosits amb una veu massa estrident i tenir un posat potser massa a la defensiva.
Ell no ha entès mai aquesta passió meva per el món de les arts escèniques, tot i que sap que m'agrada ballar(encara que sé que no arribaré lluny) i que començo a cantar... no m'ha sentit mai. Una nit, em va explicar que estava molt malament, em va confessar el que li passava, i sense que pogués sentir-me ningú més que l'ordinador li vaig cantar la nana més dolça que em va venir al cap. Suposo que en aquell moment, va deixar de significar el mateix per a mi.
No és que m'agrades, ni molt menys, però quan el tinc aprop em comporto com si ho fos. El cor se m'accelera, no aguanto ni una broma, m'agafa el riure fluix...i el volum automàticament es redueix a la meitat del normal.
I em posa molt gelosa que se'l miri la porca aquella. Se'ls mira a tots, i no només això, sinó que a més, la majoria li tornen la mirada. No perquè es miri al Marc i a en Sergi em poso de mala lluna, perquè al Sergi el miren totes, i en Marc tot i que sigui diferent, no és l'única. Als meus amics de la classe, al meu cosí, als més grans tot i que sap que tenen parella. Tots. I ells la miren de la mateixa manera. De vegades, quan alguna altra també els mirava, a part de titllar-la de "viciosa" la deixaven de banda. A ella no. I el que més ràbia em fa, es que a més de deixar-la fer, tots l'agafin, li facin pessigolles, es barallin per trenar-li el cabell o convidar-la a una beguda. Si una noia és maca, no hi tinc cap problema, si ella els sap frenar, menys. Ja he tingut amigues precioses, l'Aïna, per exemple. Era maca, simpàtica, preciosa, i a més, ni es creia tan guapa(o si ho feia no ho deixava veure) i els sabia frenar. Ella no. El Fabià deia que no li durarà massa. Acostuma a tenir raó. Però aquesta vegada no sé si fiar-me'n. Qui és aquest que si li acosta? En Marc no, si us plau. I en Sergi tampoc, ni el Gerard(la Laura no m'ho perdonaria mai). No pot ser!
M'ha fallat. Era massa perfecte. Simpàtic, dolç amable, interessant, enginyós, cavaller... i ara és amb ella, i a més li ha fet un petó. Fabià Santacana, aquesta me la pagues.

Sort que no m'ha vist plorar. I com deia aquell, no hi ha un mal que no vingui per una cosa bona. En Marc m'ha vist, i se m'ha acostat. Les mans fredes al l'esquena, el frec del jersei vermell, una abraçada i un dit suau que recollia les llàgrimes. No sé que hagués passat si en lloc d'en Fabià hagués estat l'Iu però m'alegro de que hagi estat així. Ara tinc un altre motiu per estimar el Marc: no només tinc les seves nits, sinó que a més tinc les seves mans.