Mans balderes

Un relat de: T. Cargol

Recordo la imatge del nen al metro
que mira la mare confiat,
recolzat sobre ella,
alçant el cap itorçant el clatell cap amunt,
arrepenjat,
amb les mans balderes,
- abastantles cames de sa mare -
lleugerament caigudes, relaxades,
com fan els nens.

Encara ara,quan ho refaig,
,'emociona.
Perquè, digues:
qui podria donar tot el seu temps,
tota la seva mirada,
tota la seva atenció?

Potser és un moment
d'intensa connexió
pròpia dels elements químics
que fàcilment combinen
i creen un gran esclat d'energia vital.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer