Manifest a la teva intimitat

Un relat de: Gothik

I
T'imagino com, mandrosament, et deus despertar amb els ulls mig clucs. T'imagino badallant mentre et destapes; imagino el color del teu pijama, l'estampat. Segurament desprès t'aixeques amb un sospir i recordes en quin dia vius. Depèn de la teva resposta, ja saps més o menys que et depararà el dia. Esmorzes amb desgana, amb anhels de tornar a dormir-te, però, a contracor, et despulles per a vestir-te. Llavors, tremoles de fred, com jo. Deus triar la roba que et posaràs amb cura per no repetir-la, per crear una harmonia perfecte entre tots els colors. Desprès, et poses les arracades, l'anell, el collar. Et pentines, et rentes les dents, les mans. I et deus mirar al mirall amb la nostàlgia dels temps passats, on eres jove, on estaves en la plenitud. Recordes el primer amor, el primer bes, el primer viatge lluny d'aquí, de tot. Però divagues fins que, de cop i volta, te'n adones que és tard. Et poses les sabates amb pressa; agafes els llibres, la motxilla, el mòbil, les claus. Surts d'una revolada de casa, el costum et fa ser una experta. Baixes al garatge, puges al cotxe. Encens la ràdio: "Hello darkness my friend, I come to talk to you again..." Somrius, Simon i Garfunkel. T'agrada aquesta cançó, ho recordo. Els vidres se't entel·len. És un matí fred, propi de finals de novembre. Et sobresaltes: el cel·lular sona. Un missatge. L'obres. Somrius altre cop, i et tornes a centrar en la carretera. Pronostiques que el dia et reservà alguna sorpresa... Ho saps perquè em coneixes, perquè saps que tinc bona memòria. No oblidaria mai una data com aquesta.

Entres a la autopista, pitges l'accelerador. Mires l'hora per confirmar el temor ha arribar tard. Les sortides s'obren a la teva dreta, però tu segueixes concentrada en l'horitzó. De sobte veus el cartell esperat. Poses l'intermitent, frenes. Agafes la carretera que et du a l'entrada del poble. Cada matí, recordes el dia que vas arribar per primer cop. Estaves desorientada, perduda; vas haver de demanar que t'indiquessin el camí. Ara però, et coneixes les entranyes del municipi com si fos la teva ciutat natal: coneixes els bars, els pubs, el millor lloc per anar a comprar tabac, el millor restaurant per dinar bé i barat. "Tants anys aquí han de donar els seus fruits" penses. Enfiles la recta que et porta a l'institut. Entres al pàrquing, poses el fre de mà. Baixes del cotxe i mires al teu voltant. Saps que t'estic observant. Agafes les coses. Avui serà un dilluns fred, plujós i especial.

"Veig com arribes. M'agrada el teu cotxe, elegant, esportiu, còmode. Segueixo els teus moviments. Poses el fre de mà, surts del cotxe, agafes algunes coses, remenes la guantera buscant alguna cosa. A vegades penso que ets profundament desordenada; però llavors recordo que no, que ets l'oposat al Caos."


II
Obres la teva taquilla. Guardes alguns fulls i en treus alguns altres. Quasi bé ja no hi queda ningú a la sala. Definitivament, has arribat tard. Et fixes en els cendrers que ja estan plens. Massa estrès, massa frustració en veure que els esforços no donen resultat. Travesses el passadís amb mala cara alhora que els crits dels pre-adolescents trenquen el silenci constantment (tan d'hora ja?) Mecànicament, et dirigeixes cap a la mateixa aula que cada dilluns. Dones la teva classe, una mica de codi binari, una mica de teòrica de l'energia solar... Varïes, per no avorrir-los, malgrat que t'és totalment indiferent. Alguns ja badallen. Alces el to de veu, desafies amb la mirada. T'asseus però, vençuda. Ja estàs cansada.
Toca el timbre de nou, agafes les coses d'una revolada i te'n vas, sense esperar sentir algun adéu i sense dir-lo. Tornes a recórrer el mateix passadís que abans. Entres de nou a la sala, ara més plena. Saludes als teus companys, comentes el cap de setmana. Els més íntims, t'agafen pel braç amb delicadesa i et fan dos petons. Els que desconeixen el fet, els imiten, per educació. Copses però bastanta hipocresia, per a què mentir-nos.
Obres l'ordinador, ara per sort no tens cap classe. Et connectes a Internet, comproves no tenir cap correu nou. Navegues una mica per aquí i per allà; més que res es per fer temps. De cop i volta et ve a la memòria. T'aixeques. Entres de nou a la sala, i aquest cop, obres una taquilla que no és la teva. Hi deixes una capsa de bombons i una targeta. Saps que hauria de ser a l'inrevés, però així fas servir aquest dia com una excusa perfecta per enfortir el vincle. Somrius, perquè saps que avui, cap al tard, rebràs una trucada seva agraint-ho.
Altre cop el timbre. Et sorprens com, moltes vegades, el temps va tan ràpid. Agafes la jaqueta, i esperes que algun company teu vagi al bar. Avui t'és igual qui vingui, vols estar de bon humor amb ells. La persona més inesperada et pregunta si baixes a fer el cafè. Assenteixes. Segueix fent el mateix fred amb el qual t'has despertat, així que t'encongeixes una mica. De sobte em veus, a la teva esquerra. Gesticulo exageradament, semblo nerviosa. Et preguntes quan i a on t'atacaré. Tornes a mirar. Reconeixes amb qui parlo. Ara ja saps que alguna sorpresa et donaré. Entres al bar, t'asseus. Com cada dia, mires la sòbria decoració. És un lloc trist, apagat.


III
"Entro. Demano un tallat, m'assec. M'observes. Intento jugar a cartes però perdo, no em puc concentrar. M'aixeco. Surto. Torno a entrar. Et miro. Intento pronunciar alguna paraula, però m'ho repenso. M'encenc una cigarreta. Sé que penses que fumo massa, que bec massa, que m'autodestrueixo. Desaparec. Fa fred fora, massa com per estar-te esperant a que surtis. Però tot i així, m'espero. Pensaves que podria oblidar un dia com avui? Per fi surts. Et clavo la mirada. M'espero a que em miris per poder-te dir: vine, vine ara."


Et miro. Estàs dempeus, tremolant. De cop, sento que em crides. Em sorprenc. M'ho tornes a repetir: vine. Em felicites. Et dic que em pensava que no te'n recordaries, però menteixo. Ens fem dos petons. La teva veu es inconstant, però fas un esforç per dir-me que m'invites a sopar. Això si que em sorprèn. Et dic que sí, òbviament, que millor desprès dels exàmens. Estàs d'acord. Quedem per parlar d'aquí uns dies sobre la data. Assenteixes. Me'n vaig. Ja no sóc la d'abans, ho has de comprendre.



"Marxes cap a dins. Em sento més lleugera, però alhora tinc la certesa que tot aquell passat serà irrecuperable. Ja no et veig transparent com abans, ja no copso l'alegria, la sinceritat. Sé que tot ha estat envoltat d'una gran falsedat. Però somric, necessito autoenganyar-me."

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Gothik

2 Relats

3 Comentaris

2032 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67